Al Castell dels Alans

Al Castells dels Alans només s'hi feien valents. Els més ardits anaven pit-nus. Ensems, però, teníem pregon el sentiment que no hi havia hiat entre els qui hi érem, de bec a bec de Pirineus.

Els Alans qui en acabat foren anomenats occitants i catalans - i que hom no hauria de trobar cap tap ni inconvenient a anomenar novament amb un sol nom, car formen i sempre han formats i sempre formaran una sola nació, on allò que hom més prea és la llibertat i la lliure associació, d'ací que durant els segles del que esdevingué "feixisme", els segles dels nacionalismes creats en aglomeracions artificials de pobles, només amb intenció de fer guerra a favor dels privilegiats, de tal manera que el ciutadà no existia altre que com a fautor defensant una causa - la causa de qui el pagava o el pagava no anorreant-lo, els occicatalans només poguéssim raure latents. Els nacionalismes castelladres i jacobí, com d'altres, cal convenir, havien convertit cada individu en mercenari.

El pensament difús enverinà la terra - i tanmateix roman la idea, el ròsec a la consciència dels antics descendents del Castell dels Alans, que la llibertat haurà de tornar, i que la unitat tornarà a ésser concreta en aquelles benaurades terres pirenenques. Barcelona, Tolosa, Montpeller, València, les Illes, hauran de tornar-se a manifestar, en graus diferents, dels més estètics als més humils. Tots hi hem de cabre. I ah si podíem convéncer el món que es pot tornar a ésser lliure!