Juli Lleidatà - atiranyant per viaranys ictèrics de rosta anamnesi

Extrets de l'estada [6]


De maig a maig (1965-2015)


—Fes-me reviure a tos futurs escrits —
em deien els ulls del vell totalment paralitzat.

Uns ulls que guspirejaven de ràbia
uns ulls molt vius encesos
que eren l’única manera com el vell totalment paralitzat
podia dir re.

—Fes-me’l reviure
aquest cos que ara és bilorda
mes que part de dins crema com foc.

—Fes-me reviure un dia a tos escrits
tu qui sembles un boig d’una altra mena.

Doncs ací sou
rabiós
al cap exactament de cinquanta anys.

Ací sou — present
present com cal
tan present com sempre.


~0~0~


Pertot arreu on ja vaig
sempre hi veig semblant naufraig.

S’hi podreixen tots els cossos
els ponts tots cauen a trossos.

Ningú sap on caure mort
un altre mort amb més sort
ja deu jaure sots la pedra
i diu que duu nom de Fedra.

Pel cel prou cremen els astres
fan-ho als focs fills i fillastres.

Caqui encès amb flames d’ambre
com un boig de cambra en cambra.

Sense teulat ni trebol
sense terra i sense sòl.

Tot destruït laberint
i als racons monstres perint.

Tothom qui hi estira la pota
hi afig miasmes en flota.

Irrespirable forat
que amenaça un temps irat.

Caòtics ahir o demà
tot el que fas es desfà.

Caòtics amarg o dolç
sense compassió la pols.

És un món sense mendraig
on tot cau al primer assaig
on flagells ragen a raig
on ja no sé ni el que faig.

Pertot arreu on ja vaig
sempre hi veig semblant naufraig.


~0~0~


Cul de mal seure la noieta qui només menja ametlles ha tornat a casa
ha tornat molt provisionalment
com qui diu només a dormir-hi en pau
a recobrar les forces per a tornar a partir a viure a la lleugera
pertot arreu on li roti de molt estorta nòmada.

Es recull a qualsevol racó de casa com gateta exhausta
i dorm per tal de refer-se i amb forces tornar a desaparèixer
molt independent sense lligams
rosegant les seus ametlles
fent-se estimar pels homes com pel vent.

Compadit de veure-la tan desemparada entre la pols de cap racó
part de terra a l’ampla cuina
l’he pujada fins a la planxa negra llisa neta lluent dels llongs fogons
on ha continuat immòbil amb el seu son pregon.

L’hi he abrigada una miqueta i he fugit sense fer gens de soroll.

(...)

La posava que continués de dormir damunt els fogons elèctrics
i més tard al cap d’hores me n’adonava escruixit
que un dels fogons aquell situat justament sota el seu cap
romania tota l’estona lleugerament encès!

Dolçament sense agonia el seu cervell lentament cuit
dins la cassola del crani
i ara doncs la noieta lliure morta!

Sense voler sóc qui sense dubte qui més contribuïa al seu traspàs
l’hi ficava allà damunt per afecte i ara el resultat és que l’he morta!

No em roman cap més remei
que permetre ara que cogui a foc lent fins que no esdevingui carbó
que hom llavors pot dissoldre en negra cendra
que hom llavors dispersarà arreu.

Petita que no era s’escarranseix molt més
com ocellet cremat
d’ossos molt disminuïts balmats trenquívols antics
arestes de peix acaronades per les llongues roentors del Sol.

Ara que les cendres git per endreçúries turmentades
me n’adonava que l’aire la terra l’aigua
a diferents graus eren tots per cadàvers integrats.

I els rats augmentaven de mida esborronadorament
tips de cadàvers pertot arreu barrejats.

Rosegava ametlles tanmateix estoicament molt adolorit.


~0~0~


a) Fets a tall d’arbre — estàtics moneigs


Endimoniat per una imaginació exuberant
tot em fa por.

No puc cagar en pau perquè sé que hi ha gent qui es mor cagant.
No sé fruir gens del cardar perquè sé que hi ha gent qui es mor cardant.

No gosaré mai ésser valent perquè qui fa re, la paga, sovint amb la vida.

Em costa un colló d’adormir’m perquè quanta de gent l’espitxa clapant!

Qui pogués ésser arbre mil·lenari estalviat tanmateix pel foc i el llamp!

(...)

b) Fets a tall d’arbre — estàtics moneigs


Maleït per un magí exuberant,
Tot em fa por, lentíssim caminant.

Si m’ajupia al racó a fer les feines,
Tots els qui fent-la morien prou veig.
I si algun cop ets qui pàmfil l’embeines,
Tost se’t panseix — pels morts en ple moneig.

Ans qui s’adorm si la nit és letal —
Són munió qui la fosca s’enduu.

Cruel natura qui tantost com, cru,
Treus mica el nas, treu ella la destral.

De créixê amunt i mai més no moure’s,
Com arbre qui ho veu tot amb calma saba,
Pels anys dels anys sense el foc del bosc coure’s
Ni als grops amb llamps retre’s, on tot s’acaba!


~0~0~


Llibre escanyolit venut per guinguetes i xibius de platja de riu


Diu tothom — Comprava pus tost xerri de moltó moltonejant
Que no pas llibre escanyolit d’inútil rebel.

Llibre escanyolit que venc per guinguetes i xibius de platja de riu
No reeixia tanmateix a vendre’n cap ni un.

Volien algunes d’aspecte de tocat que els vengués per comptes mocadors —
Llavors feies negoci carallot!

Vessen mentrestant altaveus musiques immensament idiotes
S’atipen i se n’atipen els tips.

Romanc enteranyinat.

Filaments tènues d’íntima comunicació
A l’endeví els llençava com les ingènues aranyetes llencen els llurs —
Sovint elles debades — sempre debades els meus.

Horitzons
Horitzons de riu — d’alba a posta — i els aücs nocturns.

Em guaitava en la celístia les articulacions — cada cop més angulars
M’estic tornant llagost d’afamegat estiu.

Del fons de les edats obscenes lletjors
A tall de gegantines larves
Senyores fofes i fades m’ofereixen pudents xiuxiuejats consells —
Per al guariment de gams extraordinàriament fantàstics
Que hordes de pecs biògrafs no m’hauran imputats.

Assegut al vent
Hostilitzat pels elements
De tot vertigen acomiada-te’n.

Línies llençades
Politges vers el cel.

Sardònics atots d’atabalat portent
Horitzons de glòria.

Trip-traps endèmics — com crancs es belluguen els còdols
Se m’atansen com si se’m volien túmul individualitzat.

Amb molt deny decor tènues filaments d'íntima comunicació
A l’endeví llençava —
Enredat en xarxes.

Cínic resurrecte
Com peix qui caminava.


~0~0~


a) MacBeth


Em diuen que la reina és morta i dic
Que es podia haver mort més endavant
Quan s’hauria potser escaigut més,
Tret que demàs rai — demà i demà,
Cada demà un passet passat i fora,
Fins que el temps sencer haurà hom capbrevat.

Tots els ahirs, què foren sinó llànties
Que feren llum als folls cap a llurs cendres?

Un buf i prou! Comparsa fosc, ninot,
Titella qui, nerviós, presumeix
A escena i tot seguit desapareix —
La vida, un acudit dit per un enze
Ple de forrolla i faramalla i que
Tampoc no vol dir re.

(...)

b) MacBeth


La vida, quina collonada que t’explica un capdecony, plena de sorollada i bogeria i sense cap ni centener; ninotades de fugaç titella qui, un instant, fa cap a escena a fer-hi el miquetes i el mec, i llavors, com espelma que hom bufa, s’extingeix. Fins avui, el temps s’ha enduts milions d’altres no ningús qui es pensaven ésser qui sap què. I demà? Demàs n’hi ha un fotimer, per a donar i vendre, i tothom qui hi apareixerà, doncs, a fotre-hi el mateix, vós — una miqueta el ruc, i au, l’ànec, com suara feia la reina, cal dir que amb força impertinència.


~0~0~


Repetitiu


Morir de fàstic, simplement plegar;
Ja us fotreu, dir, i jeure llavors,
Els ulls al nyap que és el cel no gens clar,
I disgustat fondre’s entre inútils flors.

Hem perdut massa el temps rosegant l’os,
Sempre el mateix os qui algú altre rostà
Abans. I tot plegat per què? Pel tros
Que ens pertocà amb el cos de femar

Per als qui vénen a podrir’s demà
A aquest mateix indret clafert de pors,
Sempre les pors, irresoltes, idèntiques,
Que rosegaren qui mai s’hi aturà
I digué prou, ja no faig el talòs,
Aquest paper és per a faves autèntiques.


~0~0~


Ploien godomassins


—Ploien godomassins i les dones ens hi eixarrancàvem.
—Els ploguts godomassins érem àvols aliens qui envaíem cossos.
—Les dones envaïdes gaudíem immensament amb els vibrants aliens àvols.

—Els vibrants aliens del planeta Içamodog penetràvem a lloure delerosos cossos.
—Els penetrants içamodoguians i els cossos penetrats exultàvem ensems.
—Ens plevíem dels cossos avinents molt ens plaïen pitjors verins no en plòiem.

—Ens hi ploien verins i enverinades replòiem epòxids verins qui enverinèsson mascles.
—Érem dimonis d’Harmagedon i els nostres corns i cornetes eren godomassins.
—Llurs folls godomassins escopinaven incessants verins delectables i naltres els multiplicàvem.

—Cossos d’àvides femelles reproduïen els verins a escales verament esbojarrades.
—A velocitats de riallós vertigen repixàvem els enganxifosos verins i els mascles se n’envescaven.
—N’envescaven els per sempre pus enverinats mascles amb exemplar malignitat que molt els preàvem.

—Mascles carrinclons d’estupiditat provada se n’envescaven fins a l’ofec.
—Terra enverinada fins al pinyol podrit re ja no la rembrà eternament condemnada.
—Treballàvem ensems per a fer de l’esfera gàbia llefiscosa d’on cap mascle no en fugís.

—N’hem d’agrair a les nostres col·laboratrius la magnífica tasca els prometíem sanguinari paradís.
—Ens hi esmerçàvem amb més agut delit es negava als nostres pous verinosos la mascla totalitat.
—Àvols aliens honorífics declarem les femelles perfectes espargidores de l’anorreador verí.

—Ploien godomassins i orgiàstiques ens obríem mènades bestials de brutalitat incomparable.
—Partíem aplaudint devers planetes intactes a la percaça de conys per a envescar-hi esques tòxiques.
—Els dèiem a reveure car som verament carn de paradís.


~0~0~


Dones salvatges se’m llencen damunt
Pixen epoxi ja m’han enganxat
Estarrufats renecs com un tocat
Puc amollar amb veueta de traspunt —

Cap cas no em foten tractat de difunt.

Precipitosament se m’han cardat
Milers ensems i em deixen tan cardat
Que em troba la mort d’allò més a punt.

Som-hi ja hi som se’m rebenta el crani
Neutró disparat a l’ou de l’urani —

Desencadena veres veritats
Falòrnia era tot buides vanitats.

Asfixiants sentors mentre hom m’escorxa
Fembres goludes feres en conxorxa.


~0~0~


Si la casa s’ompl — també el jardí
— i l’espectacle no és observable
car pertot hi ha ara les empentes —
hi ha les atabaladores presències
qui no et permeten
la contemplació.

Sí que tot s’escola sense —
sense esdeveniment mental
el qual només pot escunçar’s
en la solitud
i la concentració.

I en el somni — en el somni
en el benaurat somni on
la multitud
per a re no compta.


~0~0~


Denses boscúries entrevingudes per malignes geperuts
Denses foscúries hi pampalluguegen de llurs ulls els llampucs
Foscúries boscúries ulls geperuts d’afamegats caníbals
Caníbals caníbals m’untava de femtes
Muntava finestres
Me n’anava al ball per dreceres infectes
Finestres finestres en davallaven nans
Amb arnades mantellines de moribundes velles
Gegantins aràcnids qui mastollaven rèquiems
Aràcnids batracis lleopards baluernes
Qui disparen zigzags d’esclats indiscernibles de mortíferes arestes
Tornava sagnant esquelet a mig rostar orb i esparracat
Foscúries boscúries aràcnids espectres
Espectres elèctrics llambrecs lladrucs finestres
Consciències llivells èlitres finestres
Caníbals sangasses fallences
Arnats arnats descarnats
Nemorals femorals caròtides caníbals
Raptes absoltes fallences mancances sangasses
Rèquiems finestres zigzags —

Dèdal maleït no n’eixiràs mai
Hi ets bruixot inquiet orb i esparracat
Fàmul famèlic entrevens les sangs podrides del tòxic aiguamort
Hi atraparàs distrets
Distrets distrets massa vius indiscrets
Qui feien drecera devers la macabra bacanal
On els infernals enjogassats somiaven de perdre’s —

Dèdal maleït no n’eixiran mai
Infectes infectes esquelets a mig rostar
Entrevenen foscúries tòxic aiguamort.


~0~0~


Tota la meua llarga ensopida vida un somni curtet d’un xicotet de set anys


Estiu de 1954.

Quan m’he despertat de la migdiada, m’he guaitades les mans i he aviats uns crits esfereïts, uns esgarips horroritzats. Les meues mans eren totes brutes de pregones brutícies entronitzades de llarga data, plenes de durícies i blaus, i treps i esgarranys, i les ungles... hi tinc les ungletes trencadotes, llargotes, llordes, de massa jugar com un salvatget pel carrer. I per això he gisclat com un foll. Perquè me’n recordava que justament anit, com solc fer d’altra banda, em guaitava novament les mans, les meues totes blanquetes mans sempre aitan perfectament manicurades; mans que mai no han fetes re; mans de les quals, a manca de millor, sempre n’he estat orgullosíssim, netes, llises, impecables, d’ungles mestrívolament retallades, a mida sempre de senyoràs magnífic; mans tot plegat d’inútil animal, mans del poeta inepte qui sóc.

Amb els crits d’horror, els meus germanets, de quatre i tres anys, han aparegut banyats pel Sol qui penetra el finestral. Em guaitaven molt estranyats. Mocosos, bruts també, mascarats, molt colrats, plens de brians, buanyes i trencs. Sempre se m’han temut que sóc un boig.

Els mateixos crits han atreta també ma mare. Tenia la cara tota vermella, a frec d’esclat com qui diu; una cara tombada vers un costat, per tal de no haver’m de mirar, i encara he vist tot acollonit com la seua cara s’envermellia més pregonament, se li tornava com qui diu negra. Sabia doncs ara del cert que en un instant ma mare esclataria d’allò més terriblement. La trobava immensament irritada. Prou la coneixíem. Tenia por que de mantinent prou em fotria un tacó de campionat. Això si no em matava i tot.

Aleshores me n’he adonat de la seua nova perruca que duia només a mig instal·lar, de tal manera que li feia al capdamunt una mena d’enorme butllofa, a l’estil de les perruques monumentals que les aristòcrates més presumidotes no portaven, segons les imatges, a la cort d’en Lluís catorzè. Era una perruca rossa clara amb, part darrere, uns blens de ros rovellat. Pel fet que només la duia tot plegat a mig col·locar, li veies baixant-li pel clatell a ma mare encara els seus cabells vermells fosc autèntics, que duia curts i molls, pentinats molt ran de crani.

Llavors, abans no esclatés, li he comentat dolçament i delerós que que bé que li esqueia la nova perruca, car prou sé que el fet que l’afalaguis sempre l’amanseix, essent com és molt fantasma, molt presumptuoseta, ultracuidada. De seguida un canvi radical a la seua fesomia, i ha començat de somriure, d’estarrufar’s, i de posar’s millor i més enfonsada la sensacional perruca nova, i se m’ha passejat davant esveltament, aixecant peu-nua els talons com si portés sabates altes, i jo ambtant m’hi mostrava ben embadalidet, i llavors em deia, somrient múrriament, que s’arreglava per a anar-se’n al ball de cal dentista, on sempre hi havia possibilitats de relacions “extres... si saps què vull dir”, i em feia la guerxineta, i ara és clar era jo qui esdevenia tot vermellet de galtetes, i llavors ella girava cua amb tota elegància, d’on que la bata blanca plena de taques que duia s’obrís i pogués jo pescar-hi roents llambrecs de belles fermes atlètiques cuixes, i ella, dient que se n’anava a acabar de vestir’s, a mudar’s ben mudada, desapareixia cap al corredor, i jo tombava els ulls cap al finestral on el Sol es ponia enllà de l’arbreda. I tornava a cridar, a cridar horroritzat, tret que per a mi mateix, de cor endins.

Car me n’adonava tristament que havia somiada tota la meua llarga vida ulterior. Que tot el que havia viscut era somni de nen somiós de set anys, nen mal pujat, de nas no gaire net.

Les meues impol·lutes imperfectibles mans de poeta inepte, d’inútil animal, ja ho he dit, mai sense cap èxit ni amb les dones de debò ni amb els infants intel·ligents, alhora tothora viltingut pels mascles com cal, miquetes, merdoset, esteteta de pa sucat, pixaví fotent el mec mà-buit, vivint doncs una llarga sotmesa soferta vida de macarrònic diletant, senyor de quatre llibres, quatre parracs, quatre trucs i tripijocs per a anar trampejant, i tot plegant esperant que plogués millor per casualitat — tot re, només somieig vaporós que la veritat de l’ara s’enduia en un buf.

Car l’onze d’agost de 1954 el món s’havia acabat.


~0~0~


Poeta inepte — animal inútil
no mostra cuixa — duu bata inconsútil
se li acaba el món — a tot just set anys
ara doncs somia — menjat per tartranys

Se somia poeta — d’inútils afanys
sa mare inspira — estranys averanys
ombrívol lluu el Sol — fumeral de rútil
germanívol nas — fent ganyota fútil

Ja ho veus tu si és cas — roman esplenètic
ensuma fracàs — pensament sincrètic
no hi ha pas demà — tot és estocàstic
mà d’electroxocs — un instant elàstic
s’allarga constant — fins que peta en sec
quina mà és la seua — es fon d’espetec.


~0~0~ Oh vasta propietat on visc
on no en conec encara pler d’indrets
sorpresa rai que me n’enduc sovint
si mai m’aventur per intricats recers
amb monumentals construccions ruïnoses
clafertes d’estranys matolls d’exòtics jardins
on boirosos avantpassats
plantaren plantes fantàstiques
i erigiren fantàstics edificis
de soliditats incontrovertibles
les ruïnes mateixes prou atestant-ne la viabilitat

Oh vasta vasta propietat
on fantasmals figures
geperudes en el perllongat estudi de les manifestacions
em revelarien les més superficials de llurs preocupacions
i a tornajornals humilment amb permís
potser els diria mos eròtics records de tendra jovenesa
on tot hi era trempar i trempar hora rere hora

Entre serps i lleopards
sentors de conys perfumaven la nit
de jungles perilloses
mentre ells filosofaven en jardins exòtics
i absis abassegadors en llurs magnificència
de finestres gòtiques on penetressin raigs d’inspiració

Hi havia escuts esculpits a permòdols i culs-de-llàntia
hi havia restes eficients de remeis aromàtics als gerrers
feixos de senyals emblemàtics inscrits als carcanyols
(prenys senyals que en llur esotèrica cal·ligrafia
els llapons als capitells i els líquens assolien sovint d’imitar)

I em dic fins que n’esdevinc de mantinent sadoll
tot escandallant perpètues impressions —
ah vasta vasta propietat
les altes gemmes de mordicants mil·lennis prou hi resideixen
nafres d’atròfia que exposen els corroïts misteris
osques oscades de coherent rigor

I me’ls esguardava extàtic
psítacs petris qui romanien quasi incòlumes als ampits
i eren ara ells qui m’impartien els més pregons coneixements
en tost dels avials íncoles mateixos
qui em precediren en la descoberta de la vasta
de la vasta propietat on visc

Esvaïdes figures en sents torniols de bellugueig
quasi muts mormols prenys de significats
entre exòtiques embalsamades creixences
si mai t’aventures doncs a recacejar indrets fins ara pels dèdals interdits
car prou n’hi ha pler encara que no conec

No en conec de la vasta propietat on visc
pler de ruïnosos indrets d’estranys matolls
de fantàstics jardins.


~0~0~


Tot ens penja


Tot ens penja...
l’úvula — o la campaneta
la badiella
la neulella
la cigaleta
la candela...

I el malencònic meconi
sobretot el meconi
sempre el meconi
tothora...

Fins que no ens penja el cos sencer
fins que pel coll...
no ens penja el cos sencer
a la corda
a la corda d’estendre la roba... de l’anar vivint

Fins que...
fins que gotejant gotejant
no ens haurem eixugat
eixugat...
de tota substància
de tot...
de tot meconi.


~0~0~


That’s all there is to the circus


Al sorral darrere el Vinyes hi havia l’envelat on es veu que els del circ hi feien les ximpleries si fa no fa espectaculars que devien fer-hi. Quan hi anàvem, aquell catorze de maig del ‘58, abans d’arribar-hi, i ens havíem avençats a la família per tal de ficar-nos a la cua fins que, més ronsa, la família no hi fes cap, i passàvem doncs l’un i l’altre de la banda d’ençà de la Banqueta, i en aquell moment, a la dreta, carrer Cavallers amunt, aquell carrer per a carros, tan rost i boterut, amplificada pel fet que érem a baix de tot, ens rebé una cridòria d’abassegadora horror. Sorpresos, aturats en sec, vam aixecar els ulls i aquella vegada no era pas el xivarri emprenyador que feia el Marraco per a esfereir la canalla. Era la gent qui xisclaven de por. Un camió vermell davallava desfrenat, tot anant, embriac, a brutals batzegades, de costat a costat de carrer, en aquella hora molt concorregut, car s’esqueia que hi havia força gent qui eixia d’algun o altre dels tres cinemes que hi havia al mateix carrer, on es veu que en un dels quals el camió s’havia aturat a lliurar-hi refrescs. El camió vermell el teníem allí mateix, com qui diu envestint-nos a tot estrop. Sense pensar-nos-hi ara vam córrer, desesperadament. Em vaig aturar a l’alçada d’un carreronet, no gaire lluny, davant part davant, del cinema Vinyes mateix. Em vaig adonar que l’altre no era amb mi. O havia corregut més lluny, o s’havia aturat abans. Vaig romandre una estona recobrant l’aflat i alhora guaitant amunt i avall per si de cas veia el company del cor. Per comptes del company, dos homes duien, sospesada damunt llurs caps, una noieta d’uns catorze anys, tota oberta del ventre. Li penjaven els budells. La duien segurament no gaire lluny, a la Gota de la Llet, per si la podien salvar. Dues dones brunes al balcó de dalt, just damunt on em trobava, la van veure doncs tota esclafada, esventregada, i s’escridassaren i feren gests carrinclons de tràgiques de teatre. El camió havia espetegat a la barana del riu, a mig estimbar-s’hi; una moto caiguda l’havia frenat, falcant-se-li a la roda esquerra del darrere. El motorista, qui duia una jaca de cuir, jeia inert, segurament mort, allà baix a prop. Vaig girar cua i tornar enrere. A la cantonada de davant el cinema Catalunya hi havia un redol de gent. A terra un infant d’onze anys, vestit com jo. Un infant mort, el meu company del cor, ell amb el seues sabates de xarol. El veia entre les cames i malucs de la gent. Li veia l’ull esquerre, fosc i obert a l’infinit com el d’un peix mort. Una de les tenques o carpes o barbs qui pescàvem a cap de les platgetes d’abans de fer cap a la resclosa prop el pont del tren. Amb una llinya amb un ham lligat al bec de baix i mig tartrany d’esquer, en pescàvem. I els peixos morts t’esguardaven inflexibles, amb un ull fit, un ull infinit, que no parpellejava mai. El mateix ull el seu. El mateix ull de peix mort. I en acabat? Res. Allò era tot. El circ, re. El circ ni a l’un ni a l’altre mai no ens ha feta cap gràcia.


~0~0~


L’ull del peix mort on tot i tothom un instant hi cap


Ara mateix tornem. Només ens n’anem a donar engrunes a les formiguetes, dèiem, i a pleret ens allunyàvem bon tros. Amunt amunt, per turons i clapers, ens perdíem tot trobant-hi niuets. Damunt els formiguers hi esgrunàvem pa blau, i en llençàvem les crostetes i molletes i quan els queien damunt les formiguetes s’esvalotaven de valent; no s’avenien del prodigi d’aquell mannà blavós que els queia del cel ça-sus, segurament de mans de qui sap quins insospitables déus, els déus qui llavors no havíem esdevinguts nosaltres dos.

Tot d’una, trobàrem un forat ran de terra. Era un forat tot rodó, perfectament circular, idealment geomètric, amb els cantons ben retallats, d’un doblec de diguéssim quatre polzades de gruixària, i clars, mes sense lluentor, com ara si eren de qualque metall mat; ara, clars, clars, comparats amb la total negror que pujava del forat; uns cantons de l’exacta circumferència que hauries dit tanmateix fets amb qualque màquina monstruosa, car el forat, aquell uix cap al desconegut de les últimes fondàries, era al capdavall enorme; car què devia mesurar? per les passades que en férem al voltant, pel cap baix unes noranta, unes noranta serioses passades d’infants de deu anys.

La negror del forat era densa, gairebé sòlida. Començava just on s’acabava part de baix el doblec clar de metall mat. I no se’n veia on menava ni on podria finir. Qui gosaria escandallar-hi? Allò devia ésser sens fi, sens fons. Un etern estimbar-se en absoluta negror.

Tantost ens n’adonàvem, que aquella negror era una negror infinita, una basarda angoixosa se’ns ensenyoria. Ens esguardàrem lívids, esglaiats. Les cames ens tremolaven. I tanmateix, veus que els dos, l’un a un cantó, l’altre a l’altre, diametralment oposats, començàrem de jaquir anar engrunes de pa blau damunt aquell ull insolent. La nostra gosadia! Potser esperàvem que s’acluqués, que mogués les parpelles, que ens esfereís fins a la més insuportable terror? Ni l’un ni l’altre no escaparíem pas al seu esguard anorreador. Allò era un gegant sebollit, qui, si l’ull era d’aquella grandària, què calia pensar-ne de la de les urpes, de la de la gola, i els queixals?

Tret que re no s’esdevingué. L’ull rebé les brossetes de pa blau sense parpellejar, sense re fer. Les engrunes es fongueren en la foscor i prou. Per això, envalentits, amb els peus tant l’un com l’altre hi empenyérem rocs. Els rocs també s’hi fonien, la foscor se’ls empassava i enllà del doblec més clar esdevenien de totes totes inexistents. Cap memòria de cap roc. Com cap memòria de cap de nosaltres, si mai fos cas que hi quèiem.

I al capdavall ho compreníem. Hipnotitzats per l’ull ho compreníem. Aquell neguit que ens rosegava els òrgans amagats. Ofegats, anguniats, pel no re intrínsec al tot. Confosos davant l’univers bestial, a l’ull del qual, si hi espiàvem, no hi vèiem sinó no re. Foscor infinita, absoluta; i prou, rere la façana no hi ha res més.

Aquell era l’ull infinit de foscor del monstre universal, el monstre mort qui els ignars humans anomenaven univers. El monstre univers, a la pell a mig podrir del qual els esdeveniments paràsits de la darrera corrupció no trobaven lloc en forma de galàxies i qui sap els catralls sense cap importància, com ara els envitricolls de formiguers, i els d’altres efímeres societats de naquis entitats supèrflues.

Reculàrem d’esme. Abandonàvem l’ull de la bèstia buida claferts d’aquell feixuc coneixement. Ja no diguérem re mentre tornàvem d’on havíem partit, ara semblava fer centúries o eons, per tal d’anar, a tall d’alts éssers providencials, a esgrunar pa blau a les innocents formigues. Les formigues aitan inútilment perdudes en la pell corrupta de la bèstia univers com nosaltres mateixos. Car què hi havia darrere tot sinó re?

De sobte havíem esdevinguts vells, ensenyats del tot. L’enganyifa de la jovenesa romania per a nosaltres sense cap virtut, car prou havíem descobert l’ull d’infinita foscor que havia pertangut, quan potser la bèstia encara era viva, al cadàver ara mig putrefacte de l’univers. De jove hom es creu, il·lús, les mentides que presenta la xarona façana, on els esdeveniments fan el ninot damunt la pell corrompuda del monstre total. En acabat, així presos per l’ham de la figuració, hom adquireix un hàbit de comportament i un lloc al formiguer, només adaptant els rutinaris costums als llocs trobats per altri qui ens fan d’inextricables veïns, fins que l’ull del mort absolut tots plegats no se’ns enduu, fosos, cap l’enlloc de foscor infinita, anorreats com les engrunes de pa blau, indistintes, sense pes ni pas. Cap memòria, cap memòria.


~0~0~





[Extrets de l’estada - 5 -]



D’Aurora i Leda sóc cigne o alosa...?


Sóc el colom qui es va cardar la “verge”
pàmfila balba sos pares l’arruquen
a cada casa de sem vidu truquen
troben un vell malcarat com conserge.

“Te la dem fresca i no pas ni un alberge
tu pagaràs i si mai t’esperruquen
els folls per causa del bord i t’aüquen
que ets molt impur acollint falsa verge,

Que n’ets el drut els dius qui la féu grossa
i que ets com cal i per xo t’és esposa
(i uns quants pistrincs t’afegim a la bossa).”

El nyec ja nat “paternitat dubtosa”
que dic i el Pep que “no ni teu ni meu
som-hi (saps què?) direm que és fill de déu”.


~0~0~


Transfiguracions màgiques


Els ulls perillosos dels mags en aplec
poden metastatitzar la realitat d’on es posen.

El meu món es veu de sobte transformat
en foscors desbocades
de pors esgargamellades
de cavalls esdevinguts orbs
justament quan més esbojarrada no era
llur aterridora cavalcada.


~0~0~


Vida d’amic
              eixampla’t pels cels


Ocell de llum
              nia-te’m als ulls

Fletxa d’amor
              travessa’m lo cor

Pedra d’infern
          tatua’m el seny

Arbre de por
              factura’m el gra

Poble de son
              acull-me de fill

Canta’m cançó
              la mort del cavall.


~0~0~


Coses i obres (cos i esperit) a la porta del darrer hotel — volatilitzats


Somiat i viscut caient alhora al mateix avenc sens fi de l’oblit.
Per foscors a fondre-s’hi.

És com si de bell nou hom em robava de cos i esperit.
Deixava en sengles capses coses i obres a la porta del darrer hotel.
Quan hi tornava només hi restaven les capses buides i dues arnades gorres de llana blava.

Bonanit, desesper.
Absorbits al podrimener.
Tot s’escolava pel mateix eixidiu devers l’oblit.

Tot això has encara: buidor i frustració, i ràbia apagada contra un cos podrit per al romanent.


~0~0~


Revelació més cruel


Tothom sap que era jo qui foscament emblava les bosses penjades rere les portes dels canfelips públics on les dones hi llençaven els drapets de cony usats.

Tothom sap, perquè qui se n’amagaria, màxima heroïcitat dels meus anys joves, que era jo qui, adelerat, me les enduia, les bosses plenes, furtivament enfonyades a la sina, i que tantost arribat excitat d’allò pus a casa, pujava amb quatre gambades a la cambra i ja buidava els drapets al llit i els hi estenia com si eren el meu serrall de dones amoroses, i em despullava tot bategós i m’hi rabejava a cor-què-vols.

Hi ensumava les flaires marejadorament magnífiques i me la sacsava llargament, bo i fregant la ceba damunt els drapets, i llavors en triava els millors, de drapets de cony llancívols, els pus profusament llefiscosos, per a grufar-hi i tastar-hi, i els pelets de cony cargoladets que hi trobava encastadets els desencastava amb les dentetes i delicadament els llepava i rellepava, meravelloses delícies de cony de dona que doncs com qui diu epicúriament no tastava, vós.

Fins que un bell jorn decidís per baterola, en trobar per astruga escaiença, dins una de les bosses, un drapet de cony diguem-ne tot verge, llençat per error per qualque noia suposem-la encara inexperta en les menudalles referents a l’ús dels plecs adhesius dels drapets en qüestió, decidís, dic, per baterola, de plantificar-me’l jo mateix a la carranxa, ben arrapat al cul dels calçotets, i que el dugués doncs estampat el jorn sencer fins que arribada la nit no me’l tragués, i el drapet, havent rebut doncs tota mena de diguem-ne sòlits càstigs, sollat al capdarrer amb les inevitables llepades de merdeta i, millor, amb les gotetes de pixats i de secrecions de vit que mig trempa i es destrempa al llarg d’un jorn on veus innombrables culs i cames, i pits i llavis de dones qui passen i s’asseuen i es vinclen i remenen i...

I, en ensumar’l, aquell drapet meu fotia una flaire, una sentoreta, ai, si fa no fot semblant a les flaires ni sentoretes que ja no fotien aitambé els drapets de les de més de les dones!

D’on, llas, que, desplagut immensament, el vici delicat que tantes hores de molt pregona benaurança no m’oferí, ara doncs espatllat irremissiblement, se n’anés ara doncs a fer la mà, l’hagués de deixar’l córrer per sempre pus. Car per què ensumar la mateixa cosa? Jo qui em pensava, carallot de manguis, que les dones eren fetes d’una altra, molt més noble i no cal dir flairosa, substància! Jo qui fui adorador de femelles, i doncs avorridor de mascles, i sobretot, pel propi fàstic pres, de si mateix del tot advers! I ara? I ara quin desencant, que tots si fa no fa de carranxa fotem semblant pudoreta, vós! Quin daltabaix psíquic i tot, adonar-te’n que uns i altres, femelles i mascles, tant se val! Si fa no fot!

Quin escàndol, quin anihilament de les il·lusions! Car sense distinció, l’anarquia; pitjor, molt pitjor, l’entropia!

Horrorosament epicens, ens condemnem a la línia tota recta, eternament inert, de la mort!

On anirem sense oscil·lacions? Sense diferències enllepolidores? Enlloc! Carrinclona evolució, desguitarrada! Neurones hormones feromones, quin paper! Quin paperot! No hi ha pitjor, pus dur, pecat!

Cardiògraf pla! Encefalògraf pla! Esfigmògraf pla! Fotrem goig! Taquímetre zero! Cap, cap animació!


~0~0~


Mon serrall


Quan era vell havia a casa tot un serrall de nines “anatòmicament correctes”, és a dir, amb cony. (Em sembla que en vols dir parrús lamel·libranqui, fa?) No; vull dir, un sifó de cony de forta plasticitat, d’estrenyors (estretors!) ans resiliències rai, i rentable i tot — i no pas que no calgués gaire, rentar’l; de fet cada matí. I, rentar’n, no pas tampoc un de sol; exagerant, tres o quatre cada matí pel cap baix (pel cap alt, car prou has dit “exagerant”!).

Me les boixava totes sense recances, ep. Eren poncelles i les esponcellí, eren minyones i les esminyoní. I au. Força fort de llom encar, sense gaires manies, discriminacions ni partidismes. Que no se m’esvalotés el personal, el galliner, hi copseu, ca?

Mes les burxava, doncs, dic, “à tour de rôle”, cascuna a son torn, com fa la dita, en estricte ordre, magnànim i equitatiu que sóc. Avui aquestes dues, demà aqueixes tres, despús-demà totes vosaltres... etc. Les tinc a boldronets. Les noies del dissabte, les noies del diumenge, les del dilluns, així anar fent.

N’hi havia una, de les nines del meu serrall, una de boniqueta, joveneta, amb serrell. I em pensava que, a part els pits, les natges i el cony, de plàstic i cautxú, totes portaven part de dins, de farciment, qualque mena de mal·leable serrill, que sota la pell sedosa fessin de bon tocar, masegar. Mes vet ací que aquesta nina del serrell, vet ací, dic, que, sorprenentment, un jorn, vós direu de mal averany rai, descobrís que amb les meues sovintejades lleteradetes de vellot, minses i aigualides, menyspreables, si hem d’ésser mig sincers, l’havia nogensmenys fertilitzada; l’havia, collons, fort prenyada!

En pelut cobermòrum, o potser vull dir capmàs, que llavors no entr pas, pobret de manguis! Nina prenys, i, és clar, ja em diràs què te’n tems que n’ixi quan deslliuri? Monstre rai, cal col·legir, fet mig de carn i serrill, potser amb nas de cautxú, amb ulls de vidre i... Pobrissó, pobrissó! Llàgrimes de llefiscosota llet! Quin patir, sobretot ell! Qui fóra tan injust de no afollar’l ara mateix! Qui pot permetre-ho! Poc sóc tan cruel. Sortiré al carrer amb un cartell cridaner: Monstres No!

Tret que això no és solució. Només resol el destí del monstre, no pas la raó per la qual una nina de plàstic, serrill i què ho sé jo, prenys no esdevé. Fora me’n vaig a respirar, el cap massa calf.

Tu qui sempre treballes per als altres sense cap retorn ni agraïment — em diu mon vell amic, el bon vell sarraí d’avall de tot de la carretera — guaita-te’m la terra — i tenia un jardí ondulat que llepava la carretera mateixa amb tota mena de belles verdures, i riques i frescals molses, i flors exuberants — la terra treballa per a tu sense esperar-ne agraïment ni retorn; sempre agraïda si la tractes com cal. Que hom et tracti com cal, sense prèmits ni buits afalacs, t’hauria sempre d’ésser prou.

Jo llavorava les nines, i si ara n’hi ha que fructifiquen, doncs... I em volia justificar el que és injustificable. Potser li encolomaré la nina al bon sarraí vell. Li diré que és una nebodeta qui es convertia al com se’n diu, l’islamisme? Tots els qui creiem en rucades metafísiques ens hauríem d’entendre magníficament, mai no guerrejar, o en tot cas, coalicionats contra els no creients. Res de tot això no fóra gens ètic, no. El cap em roda i no troba norai prou ferm on amarrar’s amb tentacle ni proís mentals mig assenyats. Potser porró on amorrar’s? Potser sopeta de porros per dinar? Qui en vol? Qui vulgui dinar que fiqui el dic ací! — dic a totes les femelles de mon serrall. I vaig servint-ne culleretes “à tour de rôle”, com dic, sempre magnànim, equitatiu, molt just; justíssim, és clar. Tothom xarrupem, orquestra passablement harmònica; ningú no plorarà avui, ni d’emoció.

Queca, la inspiració, a cau d’orella...

Escolta, això què vol dir: Quan el co-cos fa figa, la fi-figa fa cos. Una cosa o altra. Potser hi estic tocant més que no em crec. Quan el cos fa figa, la figa fa cos...? Estic descobrint qualque veritat íntimament amagada pels déus conxorxats pels orbitants olimps i que les ximples teologies que encar subsisteixen a les maltempsades d’aquests anys descreguts mai no s’ensumaven? El meu cos fotent figa i qualque figa que atenyc a tacar, tot i artificial, la puta, fotent cos. La puta, indeed! M’estic regenerant al cos de la boniqueta hurí del serrell, de serrill, del serrall! Quan parirà em moriré, i qui haurà parit seré! Panorama que m’espera. Rabegem’ns-hi!

Sóc en Viriat Ximplelles, carallot de marca, tot m’ho crec.

Tornava a visitar mon amic de l’hortet màgic a frec de carretera. En Rakhmà Ninot rep les meues infeccioses tribulacions amb un muscleig irònic. M’explica que un cop, fa mil·lennis o així, a un xeic al cul li cresqué àvol umflaó. Tots els sufís se li esguardaven el magne fràgil tumor, i receptaren tot un reguitzells de ruans, purgatius molt violents. Després de patir rai, pobre xeic, només en Fèlix Labès, metge privat del califa, recomanà, de lluny, per papir cargolat, que s’hi posés una bona llonza fresca de bacó. Plerofòric (molt cert, del tot convençut) com sempre, en Fèlix aquell cop de mig a mig la cagà. Se n’adonà ell mateix al cap de tres o quatre jorns que el missatger havia partit amb el pergamí ben enfonyat a un dels bessacs del camell. Digué, esfereït, entre ansiosos glops de gargall i mormols d’enyor dels anys on, menys segur d’ell mateix, sabia, com sempre cal, callar: Lapse incommensurable, letal! Per qualque merdeta d’espectral prolapse, com ara que a aquell remot xeic molt capdecony, per coses de l’edat, la budellada se li afluixi i pel recte li capllevi, oblidava que els moros prou tenim el bacó ultraprohibit! Amb tots els greuges i gelosies amb què em malmiren els competidors, ara el califa, sempre per xinxes empudegat, determinadament concís, em trametrà als no gens vergonyosos torturadors.

Afligit, per sacsades i sotracs d’ígnies pors autopsicoanalítiques tantost glaçat com encès, els voris i suros dels ornaments del seu piset fotent l’orni tanmateix, ço és, ells impàvids, sense tremolar, consirà en Fèlix si allò millor no fóra després de tot tornar’s també figureta de fer bonic i no pas patidor de carns i ossos, collons.

Passà per la carretera el conegut marieta, molt amic nostre, en Pipí Arigany, i saludant-lo i enraonant-hi una estoneta, d’ambdós costats persuasius i laudatoris rai, com sempre, la qüestió: que la historieta d’en Rakhmà romangué per sempre pus estroncada.

Or was it...? Car me n’adonava en acabat que el que em deia en Rakhmà per boca d’en Fèlix era que potser qui era ninot de serrill, plàstic, cautxú i vidre era jo, i que qui fos de carn i ossos fossin les nines de mon serrall, i d’ací que que n’hi hagués cap qui esdevingués prenys era d’allò pus natural.

Tret que... Tret que ara el bugat, o potser vull dir el dilema, s’invertia. Com pot un ninot si fa no fa sintètic prenyar una minyoneta bonica, i de murriet serrell? Tret que... Tret que... Tornem-hi! Tret que... les nines de mon serrall m’etzibessin banyes mentre estic fotent el ruc pel món, com ara fent-la petar amb mon amic Rakhmà.

Em vaig aturar a consirar si sóc gaire gelós. Si sóc gelós assassí, em dic, les cremaré totes ensems, pecadores, durant les fogueres de sant Joan. Si no en sóc gens, què faré? el consentit? el despistat? Si en sóc una miqueta, m’amagaré rere cortines i sospitaré de tots mos amics, d’en Pipí Arigany, per exemple, maniobra típica de supergarneu, fent-se passar per marieta, mes en realitat potser el més lúbric dels furtius amants de nina?

Això de fer-se vell no arregla mai re. Les hirsutes disjuntives, per comptes d’esvair’s, s’acumulen. Amb rabit esguard veiem-les entortolligar’s en envitricolls que ni els rats més vius sabrien desxifrar. N’emergim verament com rats pels emmetzinadors de cervells en sinistre laboratori trastocats.

I això em porta a l’esment... Així, si mai ens aventurem prou lluny, és com emergim els vells de les fosques boques del metro — com rats perplexos qui han perdut tot sentit de l’orientació — car entre les avingudes d’alts edificis que ens escanyen i angoixen, en quantes d’obligades direccions no fotre’ns ni amagar’ns? Ni on trobar, en tanta d’atapeïda desolació, teca ni mam ni recer? Si fóssim si més no gos, els dentuts caners i d’altres merdacaners de bon cor ens empaitarien pels turons fins que, faust sarraí, cascú de naltres cap a la canera és, amb coble menat, vull dir, malparidament arrossegat, tant se val, canera, ep, la caseta de tothom, els gossos millor tractats que els vells maleïts, qui ningú ni cull ni recull ni llavors tramet sense gens de cerimònia (hom ho agraeix qui-sap-lo!) a l’indulgent ubèrrim granívol canyet.

Oscil·len les opinions dels patòlegs quant als nostres inèdits soscaires en aquest verge univers on els insults al cervell originen pluges roents de subtils escopinades que ens aboleixen panys sencers del que la fidel i veraç espinada no ens hi empeltaria. Escuats, arreu cerquem el bordell i acabem a caire de volcà.

Els nostres ceptres sibil·lins, tàvecs infructuosos vénen a sacrificar-s’hi, no gaire sagaços. Febles tremolins inspiren únicament. Car no és pas que la fusta hagi mort, estruços que sou, és que és tota corcada i no serviria ni per a cleuclavar-hi ni cap nan geperut molt cregut, també pel seu déu molt lligamosques impel·lit a pencar debades.

Que lleigs ni impotents no esdevenim, vells per a llençar.

On et refugies, pobre Viriat. Per ulls corrosius mirat, no em vull despès ni gastat, per xo, arribat a una certa edat, he sabut que més val viure amagat.

De jove, rai. Cap on emprenguis cap viatge, hi faig cap abans, i quan hi fas cap, ja hi sóc fent tota mena de negocis. La merda de la muntanya no fa pudor ni encar que la remenis amb un bastó — o encar que la perforis per a etzibar-hi pous d’aquella altra merda negra, el petroli. Te n’anaves a fer-hi recerca geològica, vull dir, al golf Pèrsic, i heus-te-m’hi tot guinjolet i eixerit, negociant antics pous buits, eixuts, perquè te’ls venguin.

Sé, damunt, d’un director del banc d’estalvis qui presta al seu soci (tu) — saps què et dic? Conflicte d’interessos. Ets un sabata! Em sembla que en diuen: tràfec d’influències.

I ara que et tinc pels collons, ton germà s’hi embolica — m’hi duu la màfia japonesa.

Nu, heus-m’hi, davant el cap d’aquella màfia esquerpa.

Papa (li dic), posa’t els allargavistes i esguarda la carena de migjorn. Heus-hi lluny i prop, davant el Sol exhaurit (vermellot d’esbufegament), cavalcant el bornoi més bemparit de coets de guerra, qui-sap-lo collons eminents i eficients, entre els darrerement parits per l’exèrcit ianqui, heus-hi, dic, aquell bon sarraí, en Rakhmà Ninot, el meu soci a la Texas Oil Company, nebot de l’emir.

El xaloc aixecava polseguera de cendres. L’arraix escandalla, del lúgubre ergàstul, entre muntanyes de cranis, insolències i toxines. Marf i pansit, em troba entre calaveres. M’hi reconeix pel gambuix, mon cap d’afamegat galiot aureolat amb l’iridescent nimbe de l’efímer protagonisme. Anem-nos-en, Viriat.

Ah, Rakhmà! Sòbria abraçada en paisatge totalment vitel·lí — cel i terra del mateix color rovellat. I naltres en relleu, bombolla heroica que taca un instant el palimpsest.

Al xibiu de cap sarraí, vora la platja, on a asclats platerets hom hi despatxa insípids xicaloris i d’altres gambes i merdetes mal amanides — quin fàstic, vós — discussions teològiques rai; pseudo-gastrònoms pseudo-astronòmics, addictes així mateix a les betzols concatenacions de les constel·lacions, s’empatollen sobre les pseudo-creacions dels cretiníssims déus moros i jueus.

Amb quin pec infantilisme de religiós no enraonen llavors d’àvols papes i de pares sants de qui els fills són fills de déus, i els càstigs molt merescuts, i els eixavuirs i les llufes i pets tots infal·libles; a part que tracten de “pares” als capellans i a d’altres irrisoris paràsits enfaldillats, i de “germans” als frares (tan tautològics sempre, els desgraciats), i de “germanes” a les sors (sant tornem-hi); i allò no s’acaba mai, de l’anar encar popant en popetes de carrinclonota mare.

I parlen alguns doncs de donotes qualssevol esdevingudes mares de déus segurament per màgies de mags — i tots els mags, com els mags qui haurien rucs duts reïnes d’índies a un dels fills de déus entre els més capdeconys mai inventats, prou eren, segons en Catul mateix, sacerdots fills d’incest (justament plançó santificat ni reconsagrat de mare prenyada per un altre seu fill) — infantilisme multiplicat, doncs — i aquelles mares de déus en acabat què doncs acaben essent? Són qui, la padrina, l’àvia, del propi fill divinitzat...? Sobrepuig d’infantilisme! I també, quin embolic! Et dius, disgustat, què collons i what the fuck.

I això són homes crescuts? Enraonant seriosament d’eixes bajanades? Ecs! Qui els va parir, quines ganes de fotre’ls els platerets de fètid gasofi als turbants! Mes en Rakhmà em deia, amb el càustic esguard, Viriat, te n’estàs. Com collons voldràs ficar’ls al cap cap nova idea si abans no els tols amb compte rai les barreres de l’autoengany i la delusió que n’entrebancarien l’entrada?, com deia en Heinlein, saps?

Na Miracle Testicle, adorada harpia, amb ulls de vellut, s’afegia al prec. Sens fer-me’n retret, sembla que diu, Viriat, catralls, bobanys, matràfoles i camàndules, a tothom ens calen; o com viuríem. Com arribaríem mai ni a vells?

Mantén-te vell; fins que crebis, em dic. I componc: Rebuda haig suara, poca estona ha, la següent epifania. Recordeu: Adam no cagava pas quan deia “Vaig a evacuar”, volia dir “a Eva-cuar”: a endinyar-li la cua a l’Eva. Car qui gosava cagar al paradís, no fotem! Això sí que fóra pecat, i déu encar més aviat l’hauria castigat. (I declam, allò que bonament aprenguí de petitet al catecisme.) “Si fots cara d’escarabat / déu t’ha castigat. Si tens un càncer amagat / déu t’ha castigat. Si ton fill ta mare ha matat / déu t’ha castigat. Si se’t mor tothom pel costat / déu t’ha castigat. Si tot merdosament t’ha anat / déu t’ha castigat. Quina sort més ruc t’ha tocat /déu t’ha castigat. Ets titella desgraciat / d’un déu tot fet de crueltat. La història del malparat: / tantost comença s’ha acabat. Fots el que fots ja l’has cagat / déu t’ha castigat.” Ep, doncs! Veieu com jo també sóc molt llegit en toms so-called sagrats...?

Allò prou distenia la conversa. Na Miracle em fotia, juganera, un patac. (A propòsit, com m’abelliria ara que na Miracle Testicle fos encar viva. Baldament fos cosa que fos! Potser ella, mut testicle — petit testimoni a banda, assegut a la banqueta, com qui no hi és — potser ella, dic, mut testicle qui fou, fotent de puta al port, de tots els daltabaixos de la humanitat; potser ella em sabia aconsellar quant a les hurís del serrall, i sobretot quant a la fertilitzada odalisca del serrell.)

Mon oncle Mistinguet hagué també d’encarar’s a un cas rebec. Li deia a la tieta Lucrècia que em feia mal sa solitud. Car en Mistinguet Arxac pòstuma recança el corroïa. Entre els trencapedres i les orquídies, i alguns fruiters en canelobre mà-oberts respatller amunt de la tanca de pedra del jardí, va travessar amb l’espasa l’abdomen d’un altre sarraí intrús; amb quin desdeny llavors aquest, ans d’espitxar-la, malcarat, cagant-se en tots el déus, no n’incoà alhora l’isnella tramesa als orcs!

De moment, re; l’escalfor de l’ajusticiament, i l’acte mateix de pitjar entre òrgans i budells, massa excitants; i no pas que el rebregat interfecte no anés pas armat; l’únic que en Mistinguet, sesquiàlter, l’excedia en tot; mes, ves, unes hores en acabat que el sarraí perís renegant, ja aquell desdeny i aquella maledicció, li rataven, supersticiós, freixures i d’altres nítols i paltruus. Per xo, segurament no gaire apropiadament, vostre narrador, Viriat, suara parlava de “pòstuma” recança. Amb peus de gat, i ulls de fura, en Mistinguet s’atansà a la seua panòplia. Entre els altres ormeigs de cavaller peitaví, hi desà, ben torcada, l’espasa dels fets.

Pensiu, consirós, s’esgarrapava a pleret son nas de vori. Car aquell altre dubte el corsecava. Com es desfaria del cadàver? Vet ací el problema, tan semblant al meu, com dic, de com em deseixia de nina i afoll. Sense recances, ep. Sóc només qui no vol pas afegir més monstres a les calderes bullents d’aquest món que prou ja en curulla un munt.

Colgar’ls al jardí sempre ha estada la primera opció, tant per a ell com per a mi ara mateix. Mes és de mal estrateg lleixar’s seduir pel primer cimbell. Per xo calia donar-hi més tombs.

Hi ha certs jorns on tot s’espatlla. Justament quan potser es veia amb cor d’engrapar pic i pala i sortir a cavar la tomba de l’interfecte, mon oncle Mistinguet, antic militar, fins llavors tan recte burgès, no pogué pas de cap manera violar aquell altre fantasmagòric tabú. Allò el desconfí. Un ictus a un lloc o altre me’l jaquí garratibat. Al cap de menys de mitja hora, la tieta Lucrècia el trobà de feia anys i panys petrificat. Larves de pudent carnús fotien l’acròbata pels voltants de cada trau, nas, orelles, cavorques... De la boca li n’eixien mans negres de nans, de nens. Esfereïda corregué a parlar’n amb els contemporanis. Un metge d’aquells sòmines qui refan els fets a posteriori diagnosticà que el vell Mistinguet, tan règeu ni rígid en ses habituds, en haver d’haver anat contra natura, volent entrampar la llei, colgant d’estranquis la víctima qui a l’infern dels moros molt acollonidorament el condemnava (si hagués estat l’infern dels seus, encar com aquell, vós!), S’ha vist perdut, i ha hagut de menjar’s l’esmerla, ço és, es desdeia, es desdeia íntimament, o altrament allò el trossejava, l’esmaixellava, queixos i queixals li volaven còmicament, esporàdics, a plantar’s als jardins inviolables dels veïns. Son cos no ha resistit l’impacte de l’indeclinable esperit; ha mort amb el cor travessat pels ímpetus fossilitzats de la seua incorruptibilitat. O quelcom de paregut.

En fi, que no és pot pas ésser tan contravital: tan poc elàstic, variable, polivalent, metabòlic, evolutiu... La vida, vindicativa, tipa, li foté, al catiu, mesquí, Mistinguet Arxac, un carxot mortal.

Féu la tieta Lucrècia: Íntegre, en deia ell, però què collons en sabia. Inflexible, li hauria anat millor. Saps què li dic? Massa poc! Au, i que no et passi el mateix, nebodet.

No; no voldria pas que em passés també a mi. Cert que no sóc, no crec pas, tan ruc com l’oncle, mes qui sap, incòmode rai amb el mètode de desempallec del trist desficiós tap que ara hec, rai. Així que, tot en tot, érem de bell nou a l’inquietant començament.

Una caparrada. I si a les nines de mon serrall els ensenyés d’enraonar? Potser llavors, en sabent llur parer, entre tots, i amb l’aportació de mos amics, en Pipí Arigany i en Rakhmà Ninot, prou en trobàvem el desllorigador. (I així, puta de jo, repartia la culpa.)

Vaig arribar a casa mig anihilat. Em jaguí entre nines de mantinent. Aviat, com xerraires artistes, que enfeinats que estàvem a contar’ns reminiscències i, encar més expansius, tota mena de falòrnia, com ara si érem geòlegs qui ens perdíem, vehements, descrivint els tributaris i satèl·lits dels paisatges o els pinyols geogràficament homogenis de cada contrada tant se val si subrogada o genuïna.

Es veu que les hurís havien apreses d’enraonar totes soletes. Jo sóc la Glòria, em diu la boniqueta del serrell. Responc, mig de xanxa: Doncs escolta, als teus braços ja em puc morir.

Algú trucava a la porta, Viriat! Viriat!

Era n’Inyac Ganxet, el veí de baix. La seua careta de fura furra d’allò pus. Què tens? Què tens tan tens?

Què tinc? Què tinc tan tinc? Doncs tinc que n’estem fins a la coroneta, Jeroni, vull dir, Viriat. Les teues dones...

Nines, nines, Inyac, no fotem.

Les teues nines noves.

Les nipones?

Les nipones, sí! Totes les que no has encar prenyades et menstruen ensems. El nostre canfelip, el canfelip de baix ens torna a sobreeixir de menstrus!

Us torna...? Primera notícia que n’hec!

Doncs s’escau cada vegada, Viriat. No podem més. La dona... la dona... treu foc pels queixals. I qui et penses qui rep?

Em jaqueixes fet una mona, Inyac. Nines de goma i excèlsior, i una miqueta mecàniques, vols que ragin sangota i tot allò? Deus somiar truites, o t’has begut el senderi, minyó. Ets segur que la dona de nits quan ets clapant no en fa de grosses? Na Carmeta Mirinyac, Inyac, ja saps com n’és, de puta.

N’és, però tampoc no tant. No, no.

I si et tol un colló, et dic, cada nit, mentre ets clapant, i te’l llença al vàter i te’l trobes l’endemà i tu vilment imputes les meues putes? Ja te’ls has ben comptats? Els collons, vols dir que encar els has tots?

Els hec, els hec. Collons, que vols fer’m veure garses per perdius! Són les teues nines noves, et dic!

Les nipones?

Tornem-hi! Hi tenen tot de mecanismes perfeccionats. Ja saps com són d’anals els nipons. Poden parlar i tot.

Els nipons?

Les dones!

Ara em resols...

La correcció pot arribar a límits passats, pot extralimitar’s. No és correcció, la llur, és obsessió, nipons dels collons.

Ara sí que em voldria morir, Inyac! Tot m’ho resols! Tot, no, però una cosa o altra... Em resols un dels quodlíbets, diguem-ne. Poden parlar, dius; n’aprenen, oi? Sentint-ne; n’aprenen sentint-ne. Parlen, les meues, perfecte sarraí, com tu i jo.

Doncs fotràs goig, fort ets de plànyer, ha-hà. La tabarra, tu! Si amb una no puc, què fotràs amb vint-i-tantes? Em pixaré al pijama, hà!

No, però escolta. L’altre conflicte que tinc. Tu què faries si (posem per cas) ulteriorment en prenyessis cap?

Si en prenyés cap? Impossible!

Impossible perquè la Carmeta et tolia cada colló?

Impossible perquè ni els nipons no foren tan boigs.

Home, fiquem que en fos. Fiquem que ho fossin. Un petit exercici d’aritmètica mental, fa? Com en deia en Hitler, vull dir, n’Einstein, just un experiment disquisitori que tingués lloc al teu fur intern, fent rutllar només els coixinets i llanternons del cervell, oi?

Esperaria veure què en surt. Som de teia curiosa, eu!

Saps què? Doncs això faré. Em resols l’altre basqueig que em rautava el bessó, tu. I... I després...?

Després...?

De veure què en surt.

Actuaria segons...

Segons...?

Segons el que fos. El que fos que n’ix. Les contingents escaiences, un munt.

Quina és la legislació?

Ni puta.

Ens n’haurem d’assabentar. Quin planteig més filosòfic, no creus? Ara que moixoni, Inyac. Quin secret entre tu i jo!

Com riurem, Viriat! Ei! Saps que profetes i fills de déu no riuen mai? Només llagrimegen i s’esgargamellen amb aücs de boig. Oh, i parlant d’orats, potser el visir, puta ell, qui sap, t’encolomava, entre la partida de nines perusades i doncs descartades pel soldà, la seua filla Xahrazad Bis, perquè el maleït soldà, tantost sabedor que l’havia feta prenys, no fos cas que la fes en orrupte liquidar (que no li fes competència tantost mica grandet, l’emprenyador marrec); potser, ja et dic, el teu fill és el fill tardívol, com se’n diu, demorat, del mateix soldà, doncs, i potser de grandet, com dic, també es voldrà amb drets i tot al califat; autodecebut rai, es voldrà califa amb tots els ets i uts, com tant d’altre pobre arroplegat no pretén d’ésser pel món aqueixos dies, just com adés els més desgraciats ni mesquins es pretenien fill de déu o profeta il·luminat salvador del mons i pàtries, i humanitats i caguerades paregudes, cavà? Què me’n dius?

Desbarres, casuista, fantasiós.

Creu-t’ho! Qui sap, qui sap! Amb l’anagnòrisi, quin batibull! A quina guerra mundial no som? Terça, quarta? Tant se val, doncs belleu la propera prepares, Viriat!

Carallot sacsa-sarses, fuig!

Home històric et veig; prou podrem, pel que em toca de veí!


Se’n tornava ai que espatotxí, saltironant pels esgraons. Em tombí; com fantasmes de llençol somall, llagrimoses, rosses i brunes, mantes de nines se m’atansen implorant doncs que les prenyi així mateix. Sentien tot el que dèiem n’Inyac i jo. Es veu que volen veure també què en surt, de llurs ventres d’eixarm. Ja ho veus tu amb quines ideologies més asinines no les han bastides aquells betzols de nipons.

Decret, amb corruix: D’ací endavant, duc condó! Projectes de fertilitat, amb un n’haurem prou, de moment. I acaronant-les pêle-mêle als indrets fonamentals, a molses i flocs; i a contràctils anfractuositats i a flairosos enfonyalls mans closes fins als punys enfonsant, molt menys pejoratiu, enton: Vull que tornin les joies i els goigs de les gaies minyones; vull que davalleu fins al carrer i que torneu a pujar, i que na Pippa i na Pam Occípit, per exemple, dues sorel·les magnífiques, m’hagin vingut a veure; com pot el més lleig, ni vellot ni misantrop de tots, rebre dobles visites de meravelloses femelletes? Tothom se n’ha de fotre molt envejoses creus. I tu, Glòria (ordén), vull per comptes que cap risc no corris; tothom sap que ets una pianista collonuda; a això et dedicaràs, Paganini, Xopenc. Al raconet, no gaire fortet. Els sorolls no et són bons. I ja et duré crostetes i d’altres oblies de bon pair, i que bascosa no et fotin. Au, au. I jaquiu-me descansar que haig de pensar. Al bacallà, vull dir, al cony, de moment us hi fotreu un tap.

Car prou era cert que els conys peluts de qualsque d’aquelles nines eren goles d’afamegats lleons. Entre casts besets noctilúcids, caic en l’oblit cohesiu dels somnis, obres mestres de la balística, dels balbs esquelets i d’altres temes així al·lusius.

Em llevava reconstruït. Amb il·lusió me’n vaig a veure mon amic de l’altra cantonada. Ahir aparegué com déu en màquina mon veí Inyac Ganxet a resoldre-m’ho tot, Rakhmà! Esperaré a veure què en surt!

Immediatament desapuntat. Car no veig pas que en Rakhmà hi faci gaire bona cara. Contundent reprova: Enough of this shit, Viriat. Et creus que ocupat amb les nines i llurs vanes banals intimitat raus quiti de tota tasca ni obsessió. Sàpigues per comptes que el barri, efervescent rai, se’ns fragmenta. Mentre tu romancejaves amb somortes entelèquies, cismes amb noms i cognoms, sincrònics, s’eriçaven ensems. El sarraí Telèmac Trobaolis tractava de saltataulells el cristià Edmon Diògenes. I ara en Daviu McCollonet, cap del clan, vol-lo occir i sebollir en camp d’olles, sense spotlights ni lloses ni esgrafiats ni collonades. At any rate the whole epitaph only a bunch of obtractuous canards. La colla sarraïna incontinents ens fiquem en peu de guerra; despleguem tàctiques extravagants. Exuberants arreu buixeixen els pànics. Choirs on the rampage. Alhora oraculars i porucs, els muetzins i improvisats morabits de cada banda, còbeus i tanmateix prou opacs, esperonen les crèdula plebs. I tu, nitós beneit megalòman, em véns amb pestíferes trifulgues amb nines de cardar? Ja n’hi ha prou d’aquesta merda, et faig. Vull que corris a casa i tornis, catàrtic, clorofíl·lic, gitanesc, amb l’esmolada simitarra armat. No pas ni amb crosses ni ranc, i menys encar pudint a cony, puaf! Això piaf, i si no n’estàs content, t’esborrarem del ramat. Recorda-te’n del desert i qui t’estorcia de les urpes de la màfia japònica, ca?

Amb aquell comentari m’acorava com damunt esques i calius els asts els xais. Molt bé. I fotia el camp quasi astorat. Quan resols una qüestió, una altra se te n’obre, de trascantó, ferotge, frenètica, histèrica, hiperbòlica, pitjor. Em sembla (em dic) que més val no resoldre mai re.

Davant tota dicotomia, què fots? Fer-ho? no fer-ho? El millor és no fotre re. Tret que, resolut, un mal jorn, t’aixeques enrabiat o esperançat, i ho fas, i rai si no l’encertes, car llavors encar la tens, la mateixa pena que arrossegues, per a resoldre. Mes ai si, per balba xiripa, l’endevines! Una nova dicotomia més enteranyinada de putes pressions, d’escanyadores conseqüències, no se t’inaugura sobtadament. Posa-t’hi l’elm, la feina és majúscula, bon tros pitjor que no l’anterior; els detritus i estalactites noümenals i fenomenals van caient-te al cap com proliferants ruïnes. Al teu obscè raconet de les persistents il·lusions, fins ara l’epicentre de tos desespers i hesitacions, ara, vàpid, decadent, paròdic, mimètic, les titàniques argolles i ultratjosos congrenys que t’amarren a les supèrflues ombres i foscors de les asfixiants incessants dicotomies no te les extirpa pas cap fàcil solució. Llences els ulls desembeinats a la infecciosa incendiària finestra de l’ergàstul que s’aixaragalla cap a l’infern, i si fins ara tos ulls eren com escarabats virolats (com crisomèlides), de sobte, com ells, tantost morts, les fines colors en desapareixen amb esclat de llurs cuirasses, car el que hi veus (ah metamòrfic cadavèric eviscerat episòdic figurant qui no sabia pas procrastinar prou quan l’hora del no fer re arribava, i per xo queies d’escena desemmascarat), el que hi veus és, sostinguts per esbufegades tremolenques insegures molt precàries pitges, infinits embrancaments de respostes i possibilitats. Per molt que resolguis, mai no resoldràs re. I prou. Referèndum sempre penjat. Collons, tan bé que t’hi estaves per comptes rabejant-te entre domèstiques vagues vagines de nines silents! Llurs virtuts contingudes, immanents, mai exprimides a tall d’exigent muller. Maleïts nipons d’exhaustives creacions! Una s’empatolla sobre els... thwarted swimmers scratching at my snatch. L’altra que... segons panels of scientists about the merits of copulation... haig de fer no pas el que faig ans quelcom de tan ruc i diferent! Pararé boig. Les alternatives, les opcions, els enforcalls, se m’amunteguen al magí. Les dissociacions, els polidimensionals enlluernaments, els enantiòdroms camins que t’atraçarien alhora a destins oposats, fent l’aleta a cada cantonada d’on vaig i no vaig, volent-se’m tornar molt desitjables llepolies. Debades! Jo qui haguí una formació corporativa, ço és, militar. Que baix que he caigut!

Fornicatrius us vull, i au. I no pas cosmopolites com ara. Casolanes com abans, sense ascles ni pretensions. I llavors, ben cardat, amb tranquil·litat, pel que em resta, ja llegir aventures de ninots. I encar, si de cas, observar qui ni què passa pels carrers, o distretament anar-me’n, passejant cap als horts a veure-hi créixer naps, cebes, i els raves de les raveneres, i els salsifís de les escurçoneres. I de nits els onírics paisatges, pintats, imaginats, propers i llunyans. Fart de guerres, ja t’ho diré.

En tàndem amb jo mateix, així vull anar, per èters preclars, envers al com tot era ahir. No pas en oposició amb mi mateix, havent sempre resolt que som u, el de les pensades i el dels fets.

Aquelles nines subversives, les novelles, han apreses com si tastaven de l’infernal arbre del coneixement, en un tres i no res, i, en la mateixa velocitat, n’han ensenyat a les veteranes. Quin desastre tot plegat! Àdhuc llurs cunts pel cantó kantià s’embranquen! Us vull obedients, dient-hi màxim, com hi dèieu, Hò, mestre! Hò, mestre! — sotmeses, entomant-la; o dient-hi (l’única altra cosa que podíeu dir, no us havien programades pas per a pus), Oh, mestre! Oh, mestre! Que la foteu grossa, mestre! — això, xalant-vos-hi de valent! I mai demanant raons ni per quès! Reivindicacions de merda.

Ca meua com s’ha tornada! Sòrdid atzucac amb meuques lletges — ho aprehenen tot, àdhuc allò ambigu, allò hermètic, gairebé sense necessitat d’aprendre-ho. Massa llestes les construïen! Mones, papagais. Això si algun dia no s’emparen d’armes, i ja hem begut oli, les pristines estructures dels equilibris religiosos, corporatius, militars, ja ho veus tu, garranyic-garranyac, col·lapsant-se — un altre ziggurat a prendre pel cul. I l’ídol colossal, monstruós, al capdamunt per terminals esquerdes solcat.

Hò, mestre...! Oh, mestre...! Ah, temps d’adés, quan mà dura feia anar tothom ben dret! Les femelles ni piu; obrint les cuixes, i au.

I ara, ja ho veus tu, al·lucinant, fins i tot els harems en rebel·lió. On desembocarem, a quin caos, a quins odis i quines desolacions, i quines extincions aquest cop definitives! Oh, mestre; que la foteu grossa, mestre...! Així em veníeu, vell paradís sense infectar. Mai amb retòriques correccions ni amb terebrants laments que no us pag prou ni us forneixc amb prou cabals per als viàtics i despeses concomitants! Per a anar a quines rudimentàries manifestacions per al millorament de les vides ninètiques? Per a quines àvols àvides reunions clandestines per tal de ben barrinar-hi les tàctiques iniqües que empraríeu en acabat per a heure aitals millores? Ah, i si un vespre de tornada d’ésser amb els vells amics, us trob que, com menstrueu ensems, així mateix cagueu alhora? Esteses i gruixàries d’inigualables (d’impassables a gual) col·leccions de brutícies, llordeses, bilordes!

Vinc a escrutitnitzar-vos ferotgement, i ja hi veurem qui l’han parit amb millors vèrtebres. Prepareu-vos-em. Emprenyat a pus no púguer.

Amb encès esperit genocida me n’anava doncs cap al pis. De totes les nines en fotria una foguera. Potser (ficats a fotre) cremant-m’hi, sacrificat, també a la pira.

Sort que al replà de baix reconeguí la Pia Nina, nina mongívola qui toca el piano a l’altra església. Devia tornar de trucar a les portes de cada sostre de la casa per a demanar òbols per al manteniment del temple al déu o al ninot per al qual la fan tocar (cargolant-li o estrebant-li la clau o la corda que deu dur de diguem-ne ful clítoris) — (o és que d’esme tota sola ja toca, rutina amb tots els ets i uts apresa?).

Me la vaig endur amunt. Li dic que li donaré bon tros dels estalvis que tinc desats a un mitjó si s’endú el chor de nines que tinc a dalt. Que l’esperàvem amb candeletes, mai millor dit. Que li cantaran, al seu acompanyament musical, tots els himnes eclesials que hom els ensenyi, a part els que ja saben, otomans i tot. Que piadoses com ella, rai, o més. I així els les encolomaré als de l’església de la denominació anti-sarraïna i alhora me’n desempallegaré, i, amb la clepsa més neta, sense preocupacions sexuals, durament reprimit, potser em podré dedicar a la revenja, com vol el recte Rakhmà. Som-hi. Quina resolució més collonuda, vós.

Com pertoca a tot sarraí com cal tinc a dalt les meues setanta-dues nines del cardar. [No pas, com al cel dels benaurats, ja ho sé... Amb mitja grossa de paies angèliques qui els toca a cascú (i verges, oipús! no pas replevides, ni recobrades ni reconstruïdes, ni de qui sap quanta de mà davallades, com les meues. Mes ei, hom no pas que se’n plany gens;la qüestió forats rai!] La major part de les odalisques, el soldà d’Otomània — i si no el soldà, pler d’altre otomà en cap des d’Otomània, visirs i semblants, seguint les ordres de dalt — me les venia a preu de saldo — a part de massa usades, petits diferents defectes, sabeu? Vull dir, de la mena de sargits i pegats, i àdhuc de salcuits als jutes i encerats de fora; no re, escolteu, prou fermes, encar. Xiïtes, sunnites, salafines, farisees... núbies, circassianes... autòmats de cada secta ni raça. Que per què m’afavoriria tant el soldà? A mi, un perifèric del tot irrellevant? Ja us ho diré. És que sóc tan bon pregaire. Quan era petitet era molt eixeridet. Cada matí m’aixecava esgargamellant-me més que el muetzí més llunyà. I pregava... Cada dia una oració novella, espaterrant. “Si havia un harem, em banyava en menstru!” “Si havia un serrall, cada matí m’hi batia el batall!” “Soldà vocacional, aixeca’t i ensuma’n de cada odalisca l’orinal!” Per a fer’m callar, el rancuniós gremi dels muetzins ja el veus tu protestant al califa, o vés a saber a qui de molt alt. L’enrenou arriba a esment del “meu” magnànim soldà, el qual, per comptes de signar la meua mort, o si més no el meu esllenguament, no essent pas ell un altre mestre franquista, dels qui cada català el volen aglòs, ell rient, em va fer enviar la primera nina anatòmicament correcta, i de franc! Les altres pagant, però poc. El “meu” soldà no és com aquell catiu soldà qui s’havia de cardar cent vint i cinc mil dones en trenta anys, pobrissó. El “meu” hi anava com jo hi vaig, amb lleure rai, segons les llunes i hores, ca? Què us vinc a marejar, però? Vós, pia com sou (amb el nihil obstat i adu la recomanació catequística de l’església dels anorcs cretins) sou nina sense traus estratègics on ficar-hi la banya, i de tot això ja ho sé que vós ni borrall, mes creieu-me, voleu? Les meues joguines nipones, vós no us hi enteneu, però feu-me’n cas, molt millor que no les dones de debò, ni cal dir. Tot el que voldreu, refetes mantes de vegades i tot, com posem-hi les més veteranes (qui sap les dècades que algunes s’arrosseguen pels serralls dels subordinats del sots-soldans qui se’n cansaven, o que el soldà manava reciclar, i les feia donar a d’altres arribistes abans no pensés de fer-los-els donar-me-les a mi), les veteranes, dic, fresques com les originals a llur edat més frescal, com parides ahir, no voldríeu pas més verge que això, vós! És com les flors de plàstic, com les llaunes de conserva, molt millor que no el producte original! No es panseixen mai! Mai no es foten malbé! Orificis encar i sempre elàstics d’allò pus! Cert que no són gaire perspicaces (aquells nipons massa misògins, com sabeu!). Ara, dúctils...! Dúctils rai, tota la sèrie! La tirallonga sencera d’aparells, d’androides, de robots, de simulacres, en direu com voldreu, llurs molles i ressorts al cos, automàtics de totes totes, a punt de caramel, això ni l’eunuc més idiorepulsiu, ni més dement, ni més retòric, ni més corsecat, no ho podrà negar. Ja sabeu les maquinacions dels maleïts eunucs, sempre sabotejant! Res, feu-me cas. Les meues nines... Maniquins de buata dúctil d’allò més, les funys com vols. Us seran fàcils d’ensinistrar — de les bestieses sarraïnes a les imbecil·litats papistes, tot el mateix, si fa no fa — quatre carxots, i un passet de passa-passa, i au, ja hi som. S’adaptaran com si re a totes les vostres datpelculades mongívoles. Falòrnies de cretí, se n’embeuran ipsofacte! Veureu com entonen els himnes triomfals que els enfaldillats marietes de sempre us confegien — si no és prou calvari escoltar’ls, oi? Bon càstig per a fer punts per a més tard, quan tots serem al cel, imagineu-vos-em cantar’ls! Ara que això els cal. Disciplina. Let’s hurry up. You’ll help the old dolls break in the new ones — the new ones always in dire need of discipline — a pretty field day awaits you, lucky you, with such a task. I’d bet we find the lot of them jerking off. Sabeu què? Bon mètode per a entrar en contacte tot ficant esment en llur ulterior conversió. Típica manera dels criminals predicadors d’arreu i totjorn. Llenceu saia i còfia, despulleu-vos de pèl a pèl i afegiu-vos-em a l’orgia, bah! Feu-ho veure, ja ho sé que us manquen els elements. Tant se val. Cardant o fent-ho veure és quan les dones esdevenen més receptores, no fa? Vosaltres les dones, rai. Els homes no pas, veus? Els homes som angèlics. Les dones sou com un rellotge lunar, prou menstrueu... pitjor, les dones pariu. Totes teniu una idea del cos com a mecanisme horològic, com dic, més o menys ben coordinat; o motoritzat i tot, ajustable, remeiable, sempre a mig espatllar; totes les dones sou si fa no fa nines — nines més o menys perfeccionades. Per xo us enteneu tan bé, reialme el vostre de la màquina; prou podeu! Trobareu que el piset desa i regolfa certes sentors... pastorals. No us m'esfereíssiu! No és pas que entréssiu de bell nou en cap bordell d’aquells conventuals, ni que sou víctima de cap greu paròsmia i que doncs olfactivament al·lucineu que de sobte (nyac!) se us engolia cap infern de depravació o perversió, o no sé pas com en dieu, no essent pas exegeta ni sisvol gaire entès de la vostra infidel religió; no; és que on massa de dona s’amuntega, com sabeu, sabes severes se’ls desixen i se’ls entreteixeixen, i allò tost ja no saps si és sentina o celler, o soll o panteó, o rebost o cementiri, car quin caos de berrugues i mugrons, i membres fantasma i plecs amagats que regalen aixarops i suquets! I com els regurgiten les destralejades sangoneres qui malgré tout encar deuen fer’ls la viu-viu pels dins, fartes holotúries llurs conys queixaluts, esmeperdudament goluts, qui se n’empassaven adés milions. Ara obrirem i pareu compte, les esbojarradetes almes se’ns llencen sobre, cada alme amb vivament acolorits vels qui no tapen gaire o gens recapte del diguem-ne lasciu, i amb les tintinabulacions de llurs joiells qui llambren i enlluernen i distreuen, rebent-me, com cada cop, com si sóc hadji o pelegrí mequí qui torna de l’esgarrifador periple desèrtic entre els bares adips i àvols ismaïlites tot malmès i esguerrat, i el seu enyorat gruat gnòmic gnòmon nogensmenys assenyalant migdia, sempre fiable pontífex geòmetra qui els remet a la bona via on rauen els esmunyedissos paradisos dels múltiples orgasmes. Se li aixeca? no se li aixeca? — veureu, sols que obríssim, doncs, com totes les odalisques es congrien com voltors al voltant de mon vit d’estelló, de guarà amorós, ullant-me’l adeleradament i fixa, per a, tantost com l’ull desclou, amb les peludes boques bavoses de llurs holotúries doncs també cruspir-se’l sencer. Tret que amb vós present, i per grandíssim respecte, no crec pas que avui mon cuc sigui altre que tartrany orb, d’aquells qui sense espinada llevar’s no pas gens. Ni mai. Com a tot membre mascle de religiositat incerta a qui doncs tots els déus se’l rifen perquè se’ls apunti, les bonificacions d’afegitó que els pertoquen perquè es converteixin sempre vénen en forma de cuc en reserva, prou us ho deuen ensenyar als mongívols sàbats vostres, oi?

Tant se val, som-hi?

Mes (ai, Marieta, el fetge que em deus, el fetge que et vull!) que, al tercer replà, passàvem en sec de l’embranzida a la detumescència, els nostres peripatètics corals monòlegs tolts arran. Car ens hi ensopeguem en Buqkar Qaef i en Desmit Sioh, llur carotes de titellaires i de botxins de titelles, a ella no ho sé, mes a mi fent-me tot d’una eixalat i encoprèsic.

En Buqkar li deia a en Desmit (o a l’inrevés) Al llit, un desert de vasta història que les dunes colguen, les falses dones s’hi aixequen sobiranes en tremolenques figures d’efímeres sorres.

Eixelebrat arlequí qui amb esclops de rombes blaus a les peülles es creu fragmentari i doncs prou camuflat, no se n’adona que prou roman ja al plat, trossat cadell cuit ans sots la trossa trossejat, respon l’altre jutge de llengua daurada. I què m’haig de témer sinó que ça-sus suara els dos ferotges carnífexs de totes mes hurís en feien carxena?

Passeu de llarg, de malson angoixós les dues repel·lents creatures, evaporeu’s obsoletes com d’altres lansquenets a qui el cruel esdevenidor també l’esquena dóna.

I ni piulem. Només em denuncia l’errònia pudor que faig. Mes res, ni cas. (Ni ella ni jo no rebem; llas, doncs; car la nina Pia tampoc no anirà avui al cel!) Els dos titellaires estitelladors massa entotsolats en les feixugues justificacions de llurs inoportuns endlösungs. Damnat desori llur magí que només aclareix (o neteja com l’esborrador la llosarda amb la fallida, absurda, fórmula) el lleixiu del despropòsit, dit amb cara d’entès, molt lubrificant — sòlit ormeig o einam mentals amb què el psicòtic buròcrata (isnell rai) de tot nyap no es condona.

Obrim l’uix tenebrós que ens duu als orcs nous del cementiri... O això ens esperàvem. Mes no pas. Tampoc.

Qui doncs havien doncs passat a eliminar els dos valents? El vindicatiu Ganxet? Sentiu-lo cridar mentre els de la vesta i almussa no el torturen tranquil·lament a mort No, no! Només ho deia per fer cagarel·la! En realitat, de tot falorniaire ni camandulaire al govern, al quarter o al bisbat, molt afecte, devot, culer!

Car dalt, emperò, hi trobàvem tanmateix un vesper d’hostils, massa vives, pretorianes. Na Roseta, del Ministeri de la Guerra contra el Mascle, me les té prodigiosament insípides. Rebel·lió de marfantes — les heroïnes enuncien totes llurs pruriginoses puritanes intencions de tot enfondra-ho, i el calçobre restant negar-lo amb calç viva o amb sal.

Home, tantes de guerres alhora! Ni disfressat d’americà, reïxc a fer-m’hi! Qui pot voler’s tan gratuïtament pugnaç ni bel·licós! Embogiria! En Rakhmà em vol a la guerra contra l’infidel. La Roseta del Ministeri ha aixecat el personal. Les prenyades són a trenc de deslliurar... Els enemics m’heuen del tot clissat... Em ronden els torturadors...

M’agemoliré al més fosc raconet, rosegant, de la història de la meua vida, aquest altre bon nap que n’estic arrencant.

No sóc responsable de les meues accions — només dels meus somnis, diré. Vivia una llarga vida, mes de sobte, què? Dubtava que la visqués. Saps què? Tornar a la tendra jovenesa on les ungles se’m desencastaven soles dels dits... Què va passar després? Sots el noguer, veia mon oncle, prop l’hort de mon padrí, cardar’s algú. Com hi fiu cap? Sots el noguer, entre les nous mig corcades, vaig caure a somiar? El somni és llarguíssim — la vida que em pensava viure era un mateix somni allargat, esvoladís, esvaívol, com se’n diu, efímer, fugaç?

Aquest és el missatge que se m’estavella en orrupte, d’improvís. Fui iogui de desert, qui tractà son cigalot com gometa d’escubidú, fent-ne, inútil, obsedit, sense més feines, tants de nusos com vol, nusos endimoniadament embolicats, insolubles, cargolats... I qui hi badava, a part els eterns vultúrids qui hec tothora si fa no fot focalitzats? Qui? Les setanta-dues promeses, beutats fonamentals, qui, almes epilèptiques, de grunys i rugits curulles, es propel·lien, fantasmagòriques i molt hostils, com flagel·lants anguiles, totes en boldró (en concentrat atac) a eixonar, oníriques, aquell nyèbit enfaristolat, posaire, ninot, cassigall — lleigs aspectes de les vaguetats del somni d’un nan fetitxista, qui, eixorat, enfollit, per tants de sotracs sísmics a la mesquina psique, potser es voldria fer perdonar. Amb llurs jocs d’olives i genives, i pinyols i caragols, m’hauran al capdavall fet repetidament regurgitar fins que, del tot despès, ni gota de llet de saba enlloc no em circula. Aquest és el quadre. Setanta-dues apsares i un talòs totalment eixut — traumartige scene zwischen zwei und siebzig apsaras und meine spitzende sperma. Que pugin, doncs!

Que tornin a pujar els fetge-adelerats destructors de ninots; que, escorxaires i esbudelladors, a estisorades amunt i avall, tolguin i ostin les palles i pellerofes de l’esporugueït espantall i que se’n desempalleguin. Eximi iconoclasta Buqkar Qaef, il·lustre iconoclasta Desmit Sioh (amb més esquírria, car adés per greu equivocació, frustrats), cloeu doncs el somni fracassat. Que tot allò s’esfonsi. Prou ha durat massa, tot dura massa fins que cap déu en màquina o el mateix cuc conqueridor no entra a tot no abassegar-ho, resoldre-ho. Cuc inconquerible, res més destrempador que el cuc trempat, l’holotúria, el trepang inassadollable, del monstruós mort esfetgegat! Amunt, amunt!

Vana temptació de plegar d’una puta vegada. Al dormitori la Pia i la Roseta debatien molt capaces i llurs convincents epinicis convertien i reconvertien aquella olorosa plebs de setanta tantes hurís qui amb odis contrastats dansaven prou àgils. Ni marionetes ni titelles no ho faríem millor.

Poden ballar danses ventrals llambresques i lúbriques, i la panxuda a trenc de deslliurar pot fer-ho impúdica al bell centre, d’ampla vedet, que el cuc no em renaixerà. I can no longer orgasm with any of my puppets or mommets. Estimulants meandres i globulosos atots a frec d’ulls i a tret de dits no fan res per a llevar’m del consirer, de l’intel·lecte, la basardosa impressió eidètica, recurrent, de difícil sostreure-se’n, com certes insistents musiquetes de bavós repapieig, del resultat horrorós d’aquell prenys aberrant. Quina mena de ninotet bastit amb quins nous elements? Seran els estranys components gaire durables o partirà l’arlequinat afoll, fragmentari, aparracat, en flames i gasos metzinosos aitantost nat, vull dir, aparegut, pobre diable? Aparegut, qui sap, amb paraigua i tot, i pudint a carronya, amb aspecte d’ortòpter micòfag, glopejant minúsculs fòssils d’ignorats genocidis?

Genuflecte com qualsevol llefiscós gripau qui ara rep repel·lents bescollades d’aprovació curial, m’he posat com qui prega, comediant qui s’entortolliga amb el mateix rull enrullat d’idees ominoses a l’enteniment, o com l’espantall qui se sap condemnat i doncs planta el coll perquè hom no s’engresqui a escapçar’l com pus tost millor a cops de destral.

Pel callís d’amargor, fins a la fi ninot to the nines, de vint-i-un botons, impresentable qui patèticament presentable es vol, i cada vol no pas bon vol, ans vol ful, i ja fotent sempre les mateixes voltes fermat a la mateixa dèria, com si sóc rodant a quina sínia d’enrotllada musiqueta de repapieig, Quan era vell havia a casa, quan era vell havia a casa tot un serrall, quan era vell havia a casa tot un serrall de nines nines nines... nines nines nines... nines... nines...

Nines.


~0~0~


sentoreta sentoreta


sentoreta sentoreta
sentoreta de cuixeta

de culet...

de merdeta
i de conyet.


~0~0~


Progressió inharmònica inevitable (o dos ous ben catalans te’ls miris per on te’ls miris)


Era musant al llit, i mentre desmantellava, entre mentismes i epistemes, els vasts mecanismes que barrejats m’orbitaven dient-se’m vitals esglaons del meu ésser, em tocava distretament els collons.

De sobte, he fotut un bot. Car com ho destries? Quelcom s’ha esdevingut de molt estrany.

Els collons han diametralment canviat de posició — es deuen pensar ésser extrems en un equip de futbol, i l’extrem esquerre s’ha ficat d’extrem dret, i el dret d’esquerre?

Del canvi, ben palès, n’estic segur; car no els conec pas poc — llur postura, capteniment, forma, pesantor, grandària, orientació... Són força diferents, llurs estils ni faisons ben peculiars, és gairebé com si portessin dorsals marcats amb noms i nombres ben clars i inconfusibles, vós. I ara juguen doncs a extrems contraris — la mà mateixa que els tocava ara erecta em guaita perplexa, formant un interrogant — com si digués, Tu, quin escàndol; què és això? Prou n’estic tota marejada; em pensava tocar’t els sòlits automàtics collons i qualcú o qualque cosa misteriosos sembla prou haver’ls substituïts o mal col·locats; en tot cas, què ho sé jo, pobra mà enganyada, mes prou et dic que si això no troba culpables no te’ls tocaré mai més! Massa malsdecap haig ja amb totes les altres feinotes assignades, mesquí escarràs qui só!

Qui se n’encarrega, de vigilar els collons? Li ho demanaré a en Peret de Baix, ara tan escruixidorament pansit; no pas és clar a en Peret de Dalt — el qui és al cel fruint de ses degudes i ben triades setanta-dues meuques. Cert que en Peret de Baix no sap gaire cosa (prou és un carallot de totes totes), mes si més no tampoc no és al cel, i ésser al cel equival a ésser a la lluna, i ésser a la lluna a no ésser-hi del tot, o fins i tot, de cops, a no ésser-hi tot, d’on que què se’n pugui esperar d’algú així, qui, o no hi és tot (és un boig), o no hi és del tot on hauria d’ésser (al món empíric, i no pas somiant truites a la lluna), i doncs què vols que sàpigui, encara menys que el perpetu carallot! El de Baix, tot i que no sap gaire cosa, dic, prou sap que, si s’atansa a la font de vida dita “cony”, reneix — reneix gloriós!

Allò del collons era més misteriós encara que no quan foren els ulls qui se’m transposaren — se’m transposaren perquè era petitó i havia relliscat de l’esquena de mon pare (em duia a la xirinxina prop la baraneta del pont), i vaig caure de lluny-lluny, i espeteguí amb fort terrabastall a un clot tot ple d’una sorra seca, eixuta, que tost es tornà greixosa, com de verdura podrida, i que se m’empassava amb dentuda goludam fins que ja no hi sóc; de viu en viu sebollit. Així, quan al cap d’estona reeixiren a treure-me-n’hi, d’aquell clot infernal, i volien enfollits espolsar’m l’enganxifosa sorra de damunt, i em ventaven mastegots a tort i a dret, per a reviure’m alhora i treure’m tota aquella rosegadora brutícia, la sorra roent als ulls insistia nogensmenys a romandre-hi àvidament encastada, fins que... Fins que vaig plorar, a raig viu, com rajava la font de sant Jeroni, i les llàgrimes, en doble constant cataracta (dues niàgares sanguinolents), em netejaren al capdavall uns ulls qui, per acció, es veu, de les minúscules rodetes punxegudes i voraces que constituïen els innombrables granets de sauló, s’havien (un cop enterrats i doncs havent-se llestament evaginant, als uixos compromesos ficant-s’hi per comptes taps de carn), s’havien, dic, en ressortir, equivocats de cavorca on metre’s, i l’esquerre doncs se m’embotia al trau dret, i el dret a l’esquerre. Comprensible, pobrissons, després d’aquell trauma tan bestial — i el batzac inicial, és clar, de campionat; tot trastocats.

Un altre cas força comú, vull dir, que no se m’ha esdevingut només a mi, ans a pler d’altri, és el conegut fenomen de la transposició dels dos cervells. Totes les idees de l’un van a l’altre, les de l’esquerrà passen al dretà, per osmosi, és clar, car es tracta de líquides idees i traces, monomanies, en mitjans tous, com qui diu sense barreres, i dins un mateix receptacle.

Mentre que mos collons són durs com ou de mona. I les idees que porten, poques certament (cascú una i prou — i ai, em sembla que la mateixa!), però això també, molt més fermes (i fins i tot com dic ultranceres) que no pas les volàtils i enzes i fantàstiques i tocaboires, monçonegueres, del cervell.

Els collons, tancats dins llur hermètica (mes molt mal·leable ans maurable, rebregable) bossa, no tenen cap excusa per a anar fent l’eixelebrat i portar’m mareigs; a part que sempre els he tractats amb tots els miraments; mai m’atansava a cap mula guita, per exemple, ni a cap bòfia de cap mena de classe ni faisó, per molt que volgués “salvar’m”, el malparit.

Tret que tot no sigui (i això resolia el misteri en un tres i no res) que em trob en un emmirallament general, i la meua imatge, la qual de si fa no fa simètrica esdevé si fa no fa asimètrica, en virtut (posem-hi) de l’entotsolament i l’alienació duts per l’absorbiment en el text que llegia? Fotem-hi un bon cop d’ull, vols? Les taques, treps, i antigues cicatrius de jovenívoles ganivetades i d’altres senyals de mon passatge vital, diguem-ne, ara són a l’altre costat? Sí i no. Qui se’n recorda? I si sí, qui sóc doncs? Sóc qui sóc, o l’altre? Veure’m tu si saps dir xibolet, vull dir, si saps dir setze jutges...?

Seigtuig eztes...? Què? O... Tant se val! Prou acceptable, català, tu!

De l’entelèquia (de la perfecció) d’abans, a l’endelèquia (a l’impuls vital; a la voluntat de seguir vivint) d’encara ara; poca cosa, doncs; cap terratrèmol gaire psíquic, com qui diu, vós! De català de soca-rel a català aproximat i bonament aspirant a esdevenir-ho millor. L’ou esquerre a la dreta, el dret a l’esquerra. On abans era d’esquerres ara de dretes, i inversament? Quina explicació més erudita, retòrica, ca? A touch of masterful sophistry. En qüestions filosòfiques d’inescandallable pregonesa com aqueixes, qui no n’acaba content és perquè no ho vol.

Res. Tot plegat, rai; sóc el mateix una mica capgirat, i au. El colló més renoc passa a l’altre costat! La gran cosa. La qüestió que encara hi són tots dos. Petitons, rodonets, entranyables, dringaires, cançoners. I que cap encara no hem passats al clot de les definitives sorres roents. Mentrestant, Fuig, nen, i no m’emprenyis més amb rucades així, diu la mama.

Una vulgar remenada de ponedor; l’ou arcaic el recent, el recent remot. Una vulgar remenada d’ous, i un vulgar trastocament de nen qui creix. Bah.

Nen, em deia ma mare, vés al ponedor i porta’m els ous que haig de fer truites. La gallina escarota. Bon pare, el gall banyut se’n desentén. I jo qui corria escales amunt, remenant el ous a la butxaca; en tinc la mà trencada, mai no en trencava cap. Ni ara. Un, dos...

Hi som, hi som! Posts, si fa no fa a lloc. Lloca qui els sóc molt amatent. Per xo el neguit, vós. Entesos. I prou.


~0~0~





[Extrets de l’estada a Beta Terpsiqhor, on anamnesi groga i manifest oblit en estrenu torcebraç no forcegen (pas poc)] [4]



Ara que amb un avió robat ens pensàvem d’allò més lluny dels boigs pilots de guerra, damunt l’ampla blava calma mar entre penya-segats, de sobte un pilot de guerra boig — més boig encara que no els altres, car ell mateix deu raure esgarriat, tan lluny del seu obsedit ramat de pilots de guerra boigs — ens surt de trascantó entre gegantins penya-segats damunt la mar immensa blava calma i el cel immens blau calm i comença, anomalia contumeliosa supurant agressiva pútrida, encara més obsedit, comença, interminable, de metrallar’ns. Duu a l’elm perxades dues gallines blanques vives calmes, i incessant prem el gallet, i les gallines al seu elm avesades ni mica no escaroten, impàvides. El sentim cridar com un boig titllant-nos de maleïts desertors i de gallines, on protesten aleshores escatainant les gallines, i es desdiu, i ens tracta ara de maleïts desertors i de volpells, i crida alhora que ens enfonsarà i que ens matarà, i que què altre mereixem, maleïts desertors volpells ignavis quigolles cagats? I efectivament, mata el company i l’avió me’l malmet d’aital faisó que haig de llençar’m a mar un pèl abans la màquina no s’estavelli a l’abrupte espadat mur d’un penya-segat. El pilot de les ardides intrèpides estoiques gallines no en té prou; posseeix ous d’escreix, proclama a crits, i no jaqueix pas presa per re — encara doncs continua metrallant-me, maleït desertor acollonit capó merdós, et vull mort, et vull mort! I em metralla incessant de dalt estant, bo i mantenint l’avió gairebé inert suspès en l’aire fi blau calm clar... Fins que nedant sots el cresp, a tesa per les bales garbellat, l’astruga escaiença ha volgut que ensopegués qualque foranca o petita tuta on m’he embotit com cuc qui fugís del bec de cap àvida gallina. Nedant pel corredor subaquàtic he emergit a una folgada cova subterrània. El boig al cel tard o d’hora se’n cansarà de crivellar l’aigua incòlume; s’haurà de pensar per força que m’hi he negat, i ell i la seua bogeria mortífera fotran el camp a emprenyar enjondre altri. A la lluminosa caverna que bé hi estic — cap intrús destarotador no ve a trencar-m’hi el llong son ajornat; ningú tampoc s’hi immisceix ni me l’infiltra (tret ara i adés qualque peix distret qui se m’ofereix de benvingut nodriment), i no em cal doncs vigilar neguitós tothora uixos i finestres, que de sobte cap cobejós sanguinari ocupant no les esbotzi, i els somnis tornen ara ininterromputs i a poc a poc reesdevinc qui de debò sóc. Potser quan tornaré del tot a ésser, i havent amb prou lleure en acabat doncs estudiats i adu sàviament tastats mants troglobis, curiosa fauna ans bolets sorprenents de molt íntim bategós cor de muntanya vagament enllumenat per ocultes lluernes, biont tot plegat inèdit de qui detallats estergiments rupestres hauré lleixats per a redescobridors impensables, potser llavors, dic, triaré de tornar al món. Satisfet en efecte que potser prou èpoques s’han escolades, nedaré pel corredor subaquàtic de bell nou devers el cresp pacient de l’oceà i en trauré el cap i ensumaré si l’aire hi és net polit purificat dels mefitismes miasmàtics de la paràsita guerra; confiós que la pau s’haurà reinstal·lada, i tots els malparits infectes de bel·licisme, de llur puta vici assassí, malalts d’ànima podrida, seran collons venturosament morts d’una vegada (i d’empertostems!), tornaré, qui sap, dic, a veure el cel blau calm clar i els admirabilíssims ocells i les flors virolades... i, exculpades, també... també les enfeinades estoiques gallines blanques.


~0~0~


Miralleigs d’insectes constantment mobilitzats dins mon rellotge


Té la forma d’un rellotge de sorra, tret que, dins, la sorra no hi és; hi són milers de coleòpters qui no han més remei que anar-hi relliscant amunt i avall.

Això obté el resultat que el temps esdevingui caòtic.

Un temps caòtic qui em guia lluny del mareig on em duien els altres (maleïts) rellotges qui mesuraven martiritzadament impassibles un temps mesurat.

Ara que el temps al meu defora és caòtic i marejador, el meu temps interior és harmònic i reglat, molt comcaleretament galgat.

Prou puc, tota hora hi he trobat i tothora m’hi he trobat. Inexhauribles escarabats.


~0~0~


Sóc qui com tothom s’adapta al que hi ha
sóc qui si no ha pa prou menja coca
sóc qui sens gossa també es carda un ca

qui sens enemic per trencar la boca
esclaf la de l’amic qui nosa em fa

llavors és clar me li menj el cervell
com es menjarà el meu quan m’ha mort ell.


~0~0~


Sóc l’insignificant al marge qui tothom es malicia si no fos cas que, pàl·lid i finet, i fastigosament refinat, de debò no es cardés en privat l’espectacularíssima deessa qui s’exposa damunt les taules.

En Boulez i en Götz tocaven n’Ives, i ella, esclatant sots el projector, damunt l’escenari, gloriosament ho ballava.

Tothom m’esguardava d’esquitllèbit alhora amb vil menyspreu i irritada mortificant rosegadora parasitària enveja.

Tants de traïdors esguards col·limant-me, i nogensmenys poc que em moc gens, estatuesc, impàvid, petitó...

Insignificant, no us hi sóc pas. O tot plegat inconspicu insecte. Negligible petèquia? Belleu una taqueta a l’ull? Les ulleres? Els aclucalls?

Trossos d’ase! Desgraciats! El que no saben és que la seua genialitat ans insobrable beutat es transformen en privat sovint en bogeria i agressió esclatants, d’on ma vida no sia a ca nostra constantment a caire de sobtada pèrdua.

M’haurien de veure, de primer tast, els blaus esclatants entre esclatants blancors. Les colors putrefactes a la pell amagada tan sovint botxinejada. El vernís iridescent de les ales sollat per lleigs treps. I a les ales els sets. I cada nus escapçat i cada esfilagarsada gassa que em volta els turmells.


~0~0~


Monstre qui es rabejà en sabons


L’escultura del monstre mineralitzat apareix tota sollada; qui se n’enamorava fins al punt de cardar-se-la d’amagatotis i escórrer-s’hi manta vegada i envernissar-la doncs de lleterades? I al capdavall l’altra qüestió, així mateix mitjanament interessant: el desconegut sacríleg... de qui se n’enamorava, de l’escultura o del monstre?

Mentre l’esguardem, a instants el rovell sembla agredir l’ensinistrat acer. Hò, confirmat. La semença del monstre fructifica; a la seua pell metàl·lica hi van apareixent tots els joiells de la paleta. Al ventre, rutilants verdets es broden com filigranes adés cosides per fantàstics ferrers o per màrtirs diabòlics qui exorcitzaven a pics d’ensangonada agulla els pecats de la carn.

I de quins melangiosos reialmes s’atansen ara els escamots de flairoses falenes a abeurar’s a les virolades escates damunt l’estàtua? Són escates de lleterada eixuta que l’alè de les falenes fon en àcid que el metall del monument al monstre banyut osca amb incisions que a pleret esdevenen lletres. Les lletres paraules, les paraules mots.

Els epeolàtres qui restàvem bocabadats davant els incomprensibles escrits no ens n’adonaven d’antuvi que allò no servava cap versemblança ni (encara menys) cap veracitat. Al cap de tant d’estudi, els ulls ens cremaven.

Abruptes flors d’ònix ornen en acabat les cremades frases. N’ixen vapors qui ens anestesiaven. Quin quest iniciem, doncs, renats al buit museu on no hi veiem res més?

Havíem colgada l’amnèsia a l’hermètica tomba del cervell, i ara, negligint tota oblidada saviesa, rics de remors novelles que ens mormolen, com ales marmòries, verinoses impietats, amb bovina perplexitat esguardàvem com dels llapons al ventre del monstre en brollaven, amb tota versemblança, llefiscosos budells. Orfes de cap impuls heroic, els veïns romaníem glaçats, cascú a la seua zona de tremolosa llum. Potser ens hauria valgut més voler’ns ramats nòmades, car immòbils i angoixats en presència de la transformació, les sangs ens tendeixen als trombes, com els trops de les nostres retòriques a l’exageració.

Ens crèiem experts, àdhuc llumeneres pel que fa a l’obra mestra present, els nostres mòdics auspicis predient que per estranyes seduccions l’apol·línia estàtua del monstre retria més lascives les faldilles del porcam femella assistent, mes en canvi havia estat per força mascle qui l’havia de lleterades clafert.

Qui blasmar’n? Cap dels nostres, segurament. De l’opulent ventre ara ens n’adonàvem que no en naixien budells; allò eren llunes creixents de banyes qui foradaven ous gegantins, tot plegat productes del coit només provable pel fet del semen relliscós que descobríem aquell matí damunt l’estàtua a la sala sola del monstre estel·lar.

Els moixons sinàptics a la gàbies dels cervells de tots els presents ens clavaven els esperons a remotes zones de dolor; atureu les remenadisses, moixons cerebrals; què són, tantes de bretolades, avui? Moixons xerraires, xerrant tots alhora, no n’esbrinem re clar. És cert que del monstre estatuesc en neixen, metàl·lics, banyuts i lletjots com ell, monstrets? I a sobre canten? Sents, sents...?

—Segriny d’amor dura tota la vida... Plaer d’amor només dura un instant...

Carrinclons! Grotescs! Llurs nassos d’hipopòtam, llurs ulls de cocodril, llurs orelles de mussol, llurs geps de camell...

No hi ballarem pas! Tot el porcam de femellota assistent, sí; procaces, sentimentals, ballaran. Mes no pas nosaltres, els erudits! Drets com cloquers... Cloquers sotmesos a tremolors sísmics, ja ho sé.

De temps immemorials, sabut ans conegut és que frueixen les dones nou cops més que no pas nosaltres, els seriosos mascles. I, sobre, els erudits, zero, recony!

Per això, també jo, prenent exemple d’en Tirèsies, vestit amb vestit de dona, amanint l’endemà, allà sóc, fent cua al supermercat, hores altes de la nit, rosegant el bec d’un all qui vull comprar-hi. Car què altre comprar-hi? No pas hòsties fecals, com a les esglésies dels bajans.

Llegint escrits de gent intel·ligent, m’havia assabentat que el colós ara així bestialment embarassat, arqueòlegs clandestins, amb precisos filaberquins, curosament el descolgaren, pròsperament florint en metastatitzada banyera de precària galàxia on agres simis extàtics adés albiraren els folls paroxismes d’altres sinistres firmaments. Navegant silenci interminable, durant els contundents cicles mil·lenaris, totjorn a frec d’extinció, a mercè dels crònics engranatges universals on l’esborrament total prou sovint toca, la banyera amb el colós anaren, metastàticament doncs, i per quines casualitats, adquirint cristal·lines cèl·lules, d’on aparells genitourinaris i ompliments penetradors se’ls formessin pels diferents caus paleolítics, tenaç evolució que segur que adequats ontòlegs explanarien ara molt millor.

Tot és que cel reesdevingué, suput, blau d’espígol. I que només calgués, es veu, la guitza ferotge de cap immortal metafòrica papallona perquè certes pruïges de menarquia desvetllessin antitètics estómacs, anatomies embrionàries, tèrbols oxímorons i d’altres estripaments de teranyines a les intimitats cerebrals de l’estrenu dormilega. La cohesió química d’ambdós fòssils, garratibat colós i rònega banyera, per transmutacions de llur inherent plasticitat, sots les gasoses filagarses d’acolorides clarors que feraces se’ls filtraven, amb llurs qualitats atmosfèriques segurament pels resultats doncs prou fructíferes, i damunt, d’estranquis, els genitals gèrmens afegits qui ara gestaven, tot plegat aquella relíquia de l’abissal avant-prehistòria, de qui la graviditat era, tot i el mig amagada, monumental, ara — com del remot permafrost els dos frares, quan fórem expedicionaris, qui amb els dits per tot escarpre, tot altre ormeig i equipament de sobte irrellevant, en rescatàrem, incrèduls radiants, una figureta de la nostra infància — te’n recordes del ninotet, colta joguineta, Eliseu? — i amb reticent enyor, a tots dos els ulls se’ns enlloraren — també ara, dic, tornava a néixer a l’àpex de l’existència conscient el monstre bivalve. I no n’havia prou amb la seua renaixença, alhora es reproduïa acceleradament.

Miralls policroms de l’anònima reencarnació, dins l’espectre de les monstruositats, possibilitats sens fi.

Així que avui al museu hi vindrem de dona. Potser més intuïtives n’endevinàvem, per monòlegs sinestètics típics de femellam, les paratàctiques idiosincràsies.

Irrevocable ruptura de colós prenyat, quina jungla de putxinel·lis salvatges, arquetípicament napoleònics, sincrònics amb els nostres cors suïcides, no se’n descarten, orfes, car en martiri entusiasta la colosa es va escalabornant com terrorífic iceberg malorquestrat ans tot d’una calamitosament apostrofat per la virolla de l’alt taló de la meua heroica sabata dreta. Ran descloure, s’esmunyen arreu com sípies rabents. I terebreixen el soler, sedecs d’avinents sediments, car llur mare mamelles hermètiques i prou, de metàl·lica pedra novament.

Muda romanc entre la runa, interiorment curulla d’urc, femella acomplerta, qui reeixidament parí.

—Les lletres! Les lletres! — cridava tothom, veient que els desapareixien com rats per cada recent eixidiu —. Les paraules! Els mots!

Cogitava, al meu racó, amb un mig somriure al vult si fa no fa venust, de dona curosament quillada. Cogitava que potser... Que potser... Sí, que potser parlàvem tot plegat d’una altra obra mestra enduta pels elements. En deu haver (deu mancar’n) com innominades abelles, ni llur sèdul apicultor les identificaria. O com pessigolles als plecs a trenc d’ésser suaument higienitzats de tanta d’ignota femella engolida pel temps.


~0~0~


Perquè som en temps de guerra, saps que el missatger, en desguitarrada bicicleta per intricades rutes maleïdes, qui duu el missatge que condonaria la pena de l’apòstata, sempre fa cap un bri massa tard, i que l’apòstata doncs hom l’afusella aquell matí trist i tèrbol, hivernal i despietat, sempre amarrat al mateix arbre somort de tronc a tesa traucat.

Saps així mateix que com en tota guerra les màsqueres brutals amaguen éssers nus com cucs — hò i més, com cucs carnosos llefres només d’abrupte sexe, i de bon tec, i candent mam. Saps que el que dius i fas i el que penses no s’adiuen gens. I un cop armat i nitós, obnubilat, entre boires, solituds, foscors, tot s’hi val. I que les violacions són inevitables.

Saps que si ets com ets, home d’alta instrucció, i delicat en les formes, violes en solitari, àzig, per cabal, com cuc de fina insinuació. I que qui resta darrere, resta d’empertostemps mut.

Car no et plegaries pas mai, com fan els grollers grofolluts vulgars, a la bruta brutal violació per cominal, en fastigós bojal astorat ramat qui esgarrifosament abuixeix, gossada inelegant, beòcia, insípida, insipient, quimeruda, bútxara.


~0~0~


Ah benaurat, que agraït que dona no m’hagueren nat, i que ara doncs pugui jeure tot estès al camp d’atapeïdes margaridoies i tous de tous herbeis i delicades borres, i que de sobines pugui esguardar el cel blau serè sense cap neguit al món, acariciat ara i adés per les delicadetes potetes de les aranyes i escarabatets, ah les pessigolletes, i per les pells esgarrifadoretes de les serps, i els freturosos velluts de ratetes i musaranyes qui m’ensumen pertot arreu, llur escalforeta una delícia a la carranxeta on m’inauguren pler de tremolinets, i tancant els ulls puc immergir’m als llimbs dels entremons, gomboldat dolçament per tants i tants de curiosets cadellets, domèstic i silvestres, i això sense cap por, vós, sense cap por que cap no em penetri, punxegós, unglós, mossegós, al bategós conyet!


~0~0~


Us vinc tot esglaiat
a demanar-vos caritat
i valtres espantant marfulls
tot rient m’heu tret els ulls.


~0~0~


Testimoneiatge


M’emprenyen les lletges qui dubten de mon coratge.
Només m’han vist nyicris i pàmfil estès damunt la platja
on no responc de cap vil tifa a cap cruel arrambatge.
Ecs — dic — a les ganes de riure de tanta puta i valent de ribatge!

Males bues qui em veuen ferrús — orfe de cap novençanatge:
com si encar verós mai no he perdut lo poncellatge.

Poc m’ullaven de murri espieta entre xúrria o arribatge
tractant d’acomplir vit encès mon estrenu espionatge
bo i de peixos i algues podrits fent mon enterratge —
per cert (tot i que fètid i virós) magnífic camuflatge.

Si m’ullessin mai penjat de manta de selva a l’alt brancatge:
Com m’hi enfilava llambresc — laberint abstrús amb no cap mapatge
mai contaminant-ne el toix abstrús intricat engranatge.

Havent abans sofert el martiritzant bregatge
d’arrossegar’m amb un tapaculs per tot bagatge
per fangs d’oasis i dunes de desert — dels crus elements ostatge.

Estalviant-me doncs tot portatge
encar que gràvid sovint de greu fardatge
degut als fruits que arrap enjòlit sens plomatge
volant pels aires amb de les lianes l’avantatge
mes amb el perill dels ocells assassins qui a cada viatge
ombrívols m’aguaiten per a fotre’m el pitjor ultratge
amagats com qui diu a cada trau ocult i secret prestatge.

Mentre sóc dalt rai que no m’embadoca cap miratge.
Vaig per feina formant pel cel tant d’espectacular decalatge
que qualcú qui mai romangués a l’ombratge
en romandria amb un pam de nas enlluernat per la imatge.

Potser (qui sap) en romanen larvats lèmurs rere el fullatge
o moneies rai camuflades pel dens pampolatge
qui m’observen filosòfiques fer-hi el sa i obscè salvatge
i llur testimoniatge (millor doncs llur testimoneiatge)
fóra per a qualcuns ja prou gatge de mon coratge.

Car si d’altres no trobessin que allò poc engatja
prou sobre les virtuts del meu heroic guiatge
entre les feres ferotges com en èpic llargmetratge
fot en Tarzan (qui m’hi estrafà sens agrair’n el mestratge)
encar vull que les moneies testifiquin sens més muntatge
i en llur pur metallenguatge
facin arribar a tothom qui em qüestiona el dur missatge
l’acuradíssim reportatge
que m’han vist en nit de lluna i bell oratge
en qualque clariana lliurar’m al poètic gomboldatge
d’una lleona a qui alhora li llep cada pit i natja
i el ses flairós... i el cony qui de verriny li formatja.

Vejam si a les ties rucs se’ls aclareix llavors lo paisatge
dins llurs llords feixucs cervells rere el llord pelatge
de fètid ans fastigós maquillatge.

(Elles i els cervells els aniria bé un bon desgreixatge
un bon desgomatge... ja us ho diré — readobatge.)

Sé fer quelcom de més que no fotre (inútil) de patge!

Sóc al contrari l’esversat personatge
qui endollat — en frenètic sobrevoltatge
es carda (per amagat que no tinguin l’habitatge)
cada fera salvatge ni ocellot d’estrany plomatge.

Cap sòpit pipioli no sóc qui pagarà cap novençanatge
el jorn carrincló on cap puta lletja vol emblar-li (qui sap) el poncellatge!


~0~0~


Oh cony lluminós de palesa infusibilitat! Oh cony de qui el foc és el del fènix etern!


Foc de fènix, el del cony, qui rosteix, infatigable, una infinitat d’efímers pollastres adoradors.
Cada pollastre mor en carbó, mentre el foc del fènix pels segles dels segles, inapagable, es manté.

No! Cap quiquiriquic de pollós pollastre mai no en fondrà el foc colend, sagrat, reconsagrat.
Glòries, aürs i peans, cony!
Cony qui cremes fins a l’extinció tants de pollastres com gosin d’atansar llur nàquissa mànega.
Llur nàquissa mànega de míser suquet, inútil, escàs.


~0~0~


Quan érets iridescent escata


Oh mon ull!
Te’n recordes quan érets iridescent escata
i estrafeies el peix qui llampega
per les segles melòdiques qui solquen els horts?
I éreu plegats com osques al quars...
com d’espetecs les xàldigues
entre maragdes i òpals?

Ah mon peix de lluent escata
qui et passeges pel món deixelant-ne frescors!

Tot hi era nou i meravella
i el cel oceà
i el roure i l’ametller i el garrofer i les tomaqueres
i de tants d’aguerrits insectes les proeses!

Oh mon ull qui en constant paradís sallares!
Guarda-te-me-l’hi si us plau per sempre la mateixa escata
per què esguardar encar allò que mai ens manqués
pels boscs a deixelar-hi.


~0~0~


Em palpava allò nou que em creixia al capdamunt del cap


No era pas que no fos ja prou banyut d’una manera diguem-ne al·legòrica.
(D’allò més sovint, em trobava que mercès a les activitats de la dona, noves banyes rai.)

Tret que allò era diferent; no era al·legòric ni còmic; allò era seriós, era actual, era un fet objectiu.
I preocupant, és clar.
Un esglai.
Era com si qualsevol fantasma carrincló se’t tornés de cop sobte monstre corni, ossi, i creixent, i qui se t’atansa i amenaça davant per davant.

Només em calia doncs allò, aquella queritinització accelerada i teratoide, aquella estranya manifestació queratodèrmica, aquelles simètriques excrescències queratinoses de la pell...
(que d’altra banda més tard aprenc que certs dermatòlegs especialitzats coneixen prou bé; car com hi ha molts de banyuts qui s’ignoren, també hi ha força de gent a qui els creix espontànies banyes de veritat i no surten mai enlloc si no van ben embarretats).

Ja no eren les meues doncs unes altres de les molt nombroses banyes místiques que les activitats equívoques de l’audaciosa dona m’anava imposant.
No; aquelles començaven d’ésser com dic banyes autèntiques, tangibles, palpables...
Banyes que em naixien al capdamunt del cap.
Banyes de cornúpeta, aviat potser foren semblants a les del boc, o del rinoceront, o, més modestament, del vedell, o del dimoniet, l’esfinx o querubí...

I tanmateix no!
Per sort no foren banyes!
Eren antenes i palps d’insecte!
De llampant insecte qui no viu la vida com adés la vivia jo, condicionada per les activitats de tothom altri.
Els insectes som la sal de la vida, som l’oceà de l’acció, vivim directament, tal com raja, com la natura mana!

Així doncs tornava al món ideal, entre els meus!
Estimats, si sabíeu tots aquests anys com us m’enyorava!


~0~0~


Quin cony i cul més peluts té la molt presumidota senyora Dingleberry!


Cada matí quan li faig el llit m’hi trob el mateix regalet d’uns quants borrallons de merda seca que se li anaven penjant durant el jorn als pèls del ses i que llavors, amb els moviments de la nit al llit, se li anaven desencastant tanmateix ben congriadets i arrodonidets.

Aquest matí quan els anava a espolsar dels llençols, s’escau que per la cambra passés el seu fillet tan delicat.

L’aturava, li dic que esguardi quina curiositat: Veu, senyoret, aquests borrallonets tan boniquets damunt el llençol? Són pansetes de les més bonetes.

S’ha empassat l’ham d’un glop, és clar; car qui s’hauria mai cregut que mai el gosés, un pobre desgraciat com jo, ensarronar?

Golafre, els ha anats trobant tots, deu o quinze borrallonets de merda seca.

No n’ha lleixat ni un.
El tan finet tabescent mammotrepte se’ls ha menjats, ben mastegats, gaudint-ne un colló, tots plegats.
L’endemà es trobava millor; les galtes rosetes...

Bona medecina, dic, pobrissó de mi, bones pansetes; d’amagatotis l’en vaig fornint.
Complicitats, complicitats... subtils.


~0~0~


Quan tot s’esvomega
l’alfa i l’omega
com fet de mantega
que el Sol desmanega.

Tothom hi és de pega
quan tot s’esbaldrega
cascú amb el món brega
cascú s’hi esbufega
s’empantanega
de tot déu renega.

Com l’ós esbramega
i no respira... orxega
car prou s’hi ofega
s’hi esllenega
i cap futur no llega.

Com més abassega
ni afetgega
fibló l’apollega
llampec el banyega
rosec botzinega
amb no re ensopega
el desabonyega
amb un pet es disgrega
del tot s’esdernega.

La mort l’arrossega
mentre s’esfilega
mentre espetarrega
i cap al no res l’engega.


~0~0~


Inconspicu, femelles, vull veure-us despullar
vull veure-us cagant
vull veure-us cardant
no vull ésser vist
no vull ésser parlat
no vull que m’ensumeu, que m’endevineu
em vull imponderable, inexistent
l’energia brutal del vostre esguard em faria esdevenir figura sòlida
i llavors l’horror i la vergonya d’ésser!

No, ningú no em clissa!
rellisc arreu com aura impalpable
pobre diable
vull ésser el testimoni i prou que de debò existiu
que no sou productes del meu magí
aparegudes per al meu divertiment.

Només en la vostra vida visc
no pas paràsit, ep
car cos no en tinc
només ulls — ulls i dos dits qui em sacsen lo vit.


~0~0~


Resurrecte entre àngels


Després de la gran nevada, amb la pala de treure’n he sortit ben abrigat a aclarir el camí que duu al riurau; damunt el cresp llis de la neu que encara queia, despietada, una falena sobrevivent, qui el jorn abans, decebuda per l’escalfor, havia diguem-ne ressuscitat del llarg somni de l’hivern, i havia tranuitat cercant castament amb qui estripadament cardar, ara es trobava perduda damunt la sobtada traïdora neu; quan amb la meua pala anava, de la neu on era ella, a prendre’n doncs palada, m’he tret per comptes el guant i la faleneta l’he agafada dolçament fins a dur-la sota el ràfec, entre les fulles seques de la proppassada tardor i les rels duradores de l’heura de vora la paret, que hi trobés novament on mig colgar’s per a continuar passant (sobrevivint) el fred maleït. La temor dels impressionants grossos ulls negres lluents, que contrastaven amb la blancor enlluernadora de la impol·luta neu, es tornaven, quan la desava en lloc segur, en moll agraïment. Escalfadet íntimament, he tombat en acabat de bell nou cap a la feina, tret que amb briu i braó embravits; he continuat tractant de treure l’enganxifosa feixuga neu del camí que duia fins al riurau on raïa el vehicle que altrament no podria fer eixir si fos cas que mai em calgués, per qualque emergència o situació límit. En aquell instant, quan més atrafegat era trametent a dures palades la neu al costat, un esvaïment m’ha pres. Tot s’ha enfosquit, tot ha rodat, tot ha desaparegut. Quan m’he desvetllat era al paradís.

Havia sofert un atac de cor, i m’havia doncs mort. I, pel meu acte de bondat diríem que gairebé sense importància envers la faleneta, tanmateix he estat premiat amb el paradís dels lepidòpters.

—On sóc? On sóc? — que dic, carallot com sempre en condicions semblants, tret que aquest cop apujant-ne el grau.
—Al paradís de les papallones. Ets papallona honorària. Quan les papallones tornem de l’infern dels humans, ací és on venim, a libar-hi, cardar-hi i transformar-nos-hi per a una eternitat si fa no fa de felicitat — una eternitat si fa no fa... de segura felicitat, oi?

Em veig lepidòpter al·legòric, rudimentari, alegrement rabejant-me, entre d’altres nàiades enantiòdromes, per les nuus de l’enjondre llunyà, per entre els arcs de pluja del pus-enllà més remot.

—Paradís? Ara sí que m’heu ben fotut! Mai no he cregut, quan era a l’infern dels humans, que tot això dels paradisos fos altre, és clar, que molt repulsiva falòrnia!
—Ho és, ho és, per als condemnats humans qui només es poden metamorfosar d’humans en humans, i passar doncs d’un infern a un altre, i això per a totes les eternitats que ragin.
—De fet, sempre he qüestionada la intel·ligència dels betzols qui es pensen que són millors que no cap gallina — que ells, cascú, ha estat nat exprés, creat per un déu molt malparit, qui, com a prèmit per tots els patiments i crueltats que li endolla, el farà anar, si fa prou bondat i doncs és també aitan cruel i malparit com el seu déu, el farà anar, al capdavall, dic, a petar a un cel etern (etern, ecs!) — i en canvi la gallina, si acaba al seu estofat, a la seua cassola, a la taula del triat, de l’especial, del deixeble molt acollonit del déu cruel, encara gràcies! Es pot ésser més curt de gambals, pobrissons?
—Sempre hi tocares, en aqueixa qüestió, company. Gallines, humans, mosques vironeres, tot el mateix. Tret que per a les papallones, éssers angèlics (a propòsit, tu, els únics àngels existents en la realitat, no pas als caps malalts dels falorniaires carrinclons), per a les papallones angèliques la darrera de les espectaculars metamorfosis és la de l’hora on arribem al paradís si fa no fa etern. Car com saps etern no hi ha re.
—Doncs ara sí que em voldria morir!
—Sòmines, prou n’ets.
—És clar, és una manera de dir. Per dir que n’estic de debò epoustouflat!
—Doncs no; només hi parlem catal..., vull dir, lepidopterà, al paradís de les papallones; al paradís tout court, vull dir.
—Ep!
—Tens raó, humà promogut a papallona, tothom té qualque relliscada molt perdonable, i diu de lluny en lluny un mot fet en llengua impròpia, què hi farem, solecismes, meretricitats, prevaricacions, del totjorn transmutatiu llenguatge sense adonar-te’n ragen!
—Perdonat, doncs?
—Ets al paradís, carallot!

Com riguérem! Conquerit el vertigen – havent après, com ara de faisó infosa, bon tros del vocabulari lepidòpter, dient doncs, un pèl foteta, tant si ve a tomb com no, sàtirs i nimfes, dúcars i cadars, erugues i metamorfosis, i equivocant-me (atetitzem-ho!) amb crisomeles, clepsidres, cariàtides, fins que no em surten les admirabilíssimes ans imperfectibles crisàlides – em bellugava gairebé tan graciosament com mos compatriotes, vull dir, comparadisíacs, ja no gens nogut per cap roent recança, al contrari, exultant d’haver jaquit d’empertostemps enrere l’esborronador mal viure dels infernals humans, sempre ara jovencell passerell, tastant tothora com qui diu tim d’anyell, pels aires saurs, amfibòlic i elàstic, enjòlit, sense remucs ni rebrecs entre nítides atmosferes, sostingut i flotant, alat! Celestial, suspès, per firmaments de meravella, entre tots els lepidòpters, espirituals, espirituals com animetes insegures, inconstants, reticents, fent humil viu-viu, poblant escadusserament l’infinit avinent. I cardaires, vós, alhora espirituals i cardaires, guarnint amb llur sàvia producció els caos oceànics de raó, i els orats laberints quàntics de propi i proper, entenedor, acolorit, morfomètric, entrellat, l’engraellat cartogràfic que fica cada cosa a lloc. Tret que... Hò, tanmateix una nosa m’ennuegava la pròpia circulació de les idees. Interpel·lava doncs encara el meu amable guia.

—Em dispensareu, oi? Quan dèieu angèlic, veieu? Potser ací anava errat. Car seguint la molt estúpida secta dels valensians...
—Els valensians, la secta més mòpia ni tanoca mai inventada!
—Tots eunucs, com sabeu!
—Hò, es tolien els “instruments” amb instruments molt primitius... I compta, company, que ja vivien al segle tercer de l’era històrica comuna dels malapresos humans... quan prou hi havien pertot instruments diguem-ne cisoris prou ben desenvolupats... Carronyaires, salvatges, tots capats en honor de llur déu tan repel·lent i cruel. Sacrifici pitjor que bestial: gratuït!
—Llegia que sovint s’havien d’amagar ben lluny, on ningú no els clissés gaire, als marges del desert, no fos cas que hom escollís amb tota justícia d’anorrear’ls... Massa mal vists, doncs, massa viltenibles, massa com se’n diu...?
—Massa onocoets...
—Onocoets?
—Mig rucs mig porcs — meitat tocats del bolet, meitat adoradors de la brutícia.
—Exacte!
—Animals inservibles, trasts putrefactius.
—Hm!
—I tant.
—Doncs, la meua qüestió... quant a la cosa angèlica... Seguint aquells tanoques de valensians, i d’altres potser no tan onocoets, però també déu-n’hi-doneret el cretins, m’havia mig empassada la noció que d’àngels, re; que els àngels eren una representació idealitzada dels eunucs... Imberbes, finets, casts, sense aparells de generació... I com sabeu eunuc ve del no pas poc transmutatiu llenguatge grec i vol dir literalment “guardià del llit”... I entre el “guardià del llit” i l’“àngel de la guarda” qui, pintat, els carrinclons supersticiosos fiquen part d’allà baix...
—Als orcs dels humans.
—...a la capçalera dels llits, ja em perdonareu, però...
—I les ales?
—Ah, les ales; les ales dels eunucs, voleu dir? Les ales potser... Potser perquè els eunucs es belluguen de cambra en cambra com si volessin, tan finets, àgils, com dic, sense fer soroll, o piulant com melòdics grassonets ocellets... Castrats jovenets, els eunucs, ho deia tothom, eren com angelets de culet remenadoret. I que al cel, tots capats, per descomptat!
—Doncs no pas al nostre!
—No pas! I agraït que us n’estic, no fotem! Imagineu-vos-em ara que qui m’hagués ressuscitat fos algú com aquell datpelcul dels texts soi-disant, ai, vull dir, que els falorniaires lladres pretenen que són sagrats...
—Sagrat mon cul!
—Exacte. Aquell canta-cançons poca-vergonya qui, brètol bardaix, xaquiós, estrafolla, als texts “sagrats” (no em faços riure!), es feia passar per mag, fill “directe” del seu déu més capat que no els altres, i va tindre la infame gosadia de fer drogar avant la lettre (a la bestreta!) un pobre carallot qui es deia fotem que Llàtzer, i, quan aquest caigué “mort” i l’amagaren rere la llosa, va deixar passar tres dies per a “ressuscitar’l”, i aquella no era cap angèlica resurrecció al cel lepidòpter, com la meua, vós, ans per a menar’l (més fotut que mai, tres dies sense tastar re!) novament al mateix infern dels humans! Es pot ésser malparit, però, escolteu, tant!
—Sorteta que feies, doncs, que no?
—I tant! Mercès, vós, i companys!

Ens ficàrem a ballar sardanes. Polsim d’ales iridescent ho encatifava tot. Allò que queia no era merdosa neu. Allò eren ambrosies i mannàs. Tots n’acabàvem una miqueta high.

—Ep... — em reptava seductivament un altre meu guia, una papallona cardívola d’allò pus.
—N’acabàvem pus tost intoxicadets... — esmenava, i vaig aprofitar-ho, i presentar-li encara un petit dubte.

—I els dimonis, fa? Hom m’aclaria perfectament allò dels àngels, mes, llurs contraris, els dimonis, què? Potser falòrnia igualment?
—No. Els dimonis porten banyes, és a dir, són cuguços. És a dir, tots els homes de la terra, pobres diables, són dimonis. I llur món (cal redir-ho?) és un infern.

El sil·logisme casava, s’adeia de totes totes. Dimonis ells; angèlics i celestials, espirituals i cardaires, nosaltres. Per què insistir-hi, carallot?

Osta dubtes! L’ullí, m’ullà. Ens ficàrem llavors a enfilar-la d’allò pus apassionadament, i llarga i enjòlit i amb boig voleiar d’ales, nus com bestines, и таких как бабочек, vós.

Meravellós! I com anava dient, certificat! És clar que, tot allò ça-sus, també, ves... en cal saber el ver vocabulari, altrament semblaria inefable; a tots ops, res a veure amb la pena pudent dels eunucs, i menys amb l’infern constant dels xeubes, toies, crèduls, xarons humans! Bah!


~0~0~


“Caríssim Aristarc, t’escric avui...”


Com jo sempre he estat enyorívolament agraït a tots els qui de petit em mostraren les glòries sexuals, així els petits als quals una miqueta més tard no els les mostrí.

Havien passats trenta anys d’ençà que a na Lul·lal·lí li vaig fer conèixer com hom reeixia a ficar-s’hi un pipinet com el meu. Petitó, mes tot dretet i funcional, i qui penetrava el seu conyet amb llisquent meravella.

Doncs bé, al cap de trenta anys (si fa no fa), es veu que na Lul·lal·lí m’ha localitzat. Ella què deu tindre ara? Els trenta-set, per als seixanta-cinc meus. La lletra que m’envia és una mica allò que en diuen (ximpletament) pornogràfica. No puc divulgar-la sencereta sense el seu permís. Parafrasejarem i au. M’hi agraeix de tot cor que me la cardés tan finament i delicada ans delitosa i benèvola i gojosa. Que mercès a mi havia sabut com s’havia de fer per a obtenir, amb assistència fàl·lica, l’orgasme que només els éssers superiors som capaços de mai atènyer.

Èxtasi sens límits per als qui fórem pròpiament introduïts al plaer del cos, diu, contra la transitorietat de la satisfacció sexual per als qui mai no reeixiren a ésser convertits quan calia (durant els anys d’innocència com cal ben estifollada, xemicada) a l’única religió que val re, la del cos en plenitud de facultats sensòries; car el cos és dinamita que s’encén sens cessació si hom ha sabut abans, quan n’era l’hora, ben carregar-lo.

I se les heu amb la innocència. La innocència, diu, és la maleïda closca que si no es trenca quan és tendra, s’endureix, s’espesseeix, es petrifica, esdevé impossible d’asclar, i encara més d’esbadellar, d’espellir, de picar, i de l’ou del plaer el cos ver mai no emergeix, car no pot descloure, cos escapçat, esguerrat, capat, insensible, inhàbil, merdós... per a llençar. Cos en ambre, glaçat, sense potències, ni potencialitats, com mort. Cos xarbot, ecs! La mateixa estructura òssia, encarcarat arnès, o millor taüt amorf, del teu esperit ex-vital, de qui la impotent viu-viu no serveix ni per a les lúgubres ombres de la vetlla del teu cadàver mentre et penses, il·lús, que encara vius.

M’afalaga. Allò de les dones no és pas gens enveja (collons, no pas!) (que en van de lluny d’osques, els psicòlegs de trucalembut!). La dona qui ha un cos sa, ço és de dona ben introduïda als secrets del cardar, no ha pas mai enveja de penis, ans desig... desig de penis!

I aprofita llavors per a citar el clàssic, vantant-me amb ell el minsoi mes poderoset aparell. “Amb fort petit cimbell feres les eixerides minyonetes caure en llençol.” “I amb ta nul·la producció mai no tacares gota ni faldilletes ni llençols.”

Afegeix a la lletra que si sabia (faisó de regraciar’m una miqueta més) que fou ella qui havia menades tantes de les seues amiguetes (les més vivaces i doncs intel·ligents) devers l’escenari secret on pogués prendre’n deguda cura, car, precisament perquè eren amigues seues i se les estimava, volia que amb el meu pipinet tan menudet i tanmateix dretet els fes ans no fos massa tard conèixer l’amor indolora ans molt satisfaent, els obrís una perspectiva de possibilitat amorosa que faria sens dubte de llur vida un succés. Deia amb això que se n’adonava perfectament que la meua amor envers les noietes de cap als set anys era només una de les formes de la meua amor molt suau devers les dones, amor mai no basada en l’agressió ni en la força, ans en la reciprocitat i la carícia, i basada sobretot en els “vicis”, és a dir, en les formes d’amor més curioses i delicades, en els beneïts instants on la curiositat (que sempre duu a la creativitat) demana de l’amor la total atenció.

Llegint la reivindicadora missiva, curull de goig, plorava amargament. I m’esguardava a la nua carranxa la gegantina absència alhora de la meua adés tan xiroieta titoleta i de sos dos ínfims ouets qui les sacres minyonetes sempre compararen rient a dues baletes de vidre d’aquelles amb les quals juguen a bales els boniquets minyons. I m’haig de demanar si l’elegant missiva mateixa no és sinó qualque sublim acte de caritat ara que na Lul·lal·lí s’assabentava que sóc a les portes de vori i banya de la molt solemne mort.

Capat i sense titola i tot, hò. No pas perquè m’hagi unit a l’execrable secta dels valencians, no! Ans perquè els oncòlegs ho havien insistentment recomanat...

Debades!

Intricades arnes d’arenes endocrines continuen isnelles de reproduint-se’m al cos atès, pertot corcat. Pàl·lid, amorf, desfet, desconfit, puerperal, titella desmanegat i negligit, pràcticament paralitzat per la catàstrofe, ve per lletra a gomboldar’m una de les meues enyorades deixebles dels anys on feia d’amagatotis, d’esquena a la repel·lent xurma dogmàtica, gairebé a l’assassina societat en general, d’àngel de pau i benaurança.

Me’n vaig al cel del no re acompanyat pels bons desigs de les meues apòstoles. Baldament llur mestratge imposi al món la veritat dels vicis benèfics!

Damunt els taulons del meu invocat escenari secret es va desfent definitivament la darrera feble filagarsa d’allò que fou el fil del meu rodet vital, adés tan curioset i benefactiu que per cada foradet adient com somrient sargantana dolçament s’esmunyia.

Passeu-ho bé, minyones del món, íntimes amigues, qui porteu arreu mon decorós missatge. Sabré morir silent, com savi animalet.


~0~0~


Un dia aquell home prim i estrany, pelat de cap, lleugerament geperut, fumador, havia un xiquet, amb el qual escoltaven beisbol a la ràdio del cotxe. Els havia vists plegats algunes vegades. Tot d’una, per comptes del xiquet, l’home estrany havia un gos. Era un gos negre qui, me n’havia adonat passejant durant les meues caminades quotidianes, era un gos, dic, qui tantost ensumava infant, esdevenia molt agressiu. I llavors vam trobar, els del veïnatge, a mancar un altre infant; segrestat per qui sap qui. I no era el primer, si eixamplàvem l’àrea i, per comptes del veïnatge, dèiem els veïnatges adjacents, i molt pitjor, és clar, si hi addicionàvem el comtat sencer. Molts d’infants segrestats, dels quals mai se’n sabé ja re.

Vaig manllevar a una de les meues filles un nét tot ros i rosat, d’innocents ulls blaus, un angelet. El passejava sovint davant l’home estrany i el seu gos agressiu i repulsivament bavallós.

Una nit que l’home i el gos escoltaven beisbol a la ràdio de llur cotxe, vaig deixar anar el nét, i em vaig fer fonedís.

El nét rosset i rosat mai més no tornà. L’home fastigós i el seu gos repugnant l’havien raptat, l’havien a tesa violat, se l’havien menjat.

Què com ho sabíem, la bòfia i jo? Perquè, mestre ninotaire, havia fet abans un ninot elàstic, amb carn de laboratori i maquinària cel·lular, qui s’assemblava força a mon nét tan eixeridet. Dins els seus ulls les ninetes n’eren microscòpiques càmeres.

La bòfia i eu ho veiérem. Com l’ombrívol homenot raptava l’infant, com s’hi llençava esquàlid, afamegat, com li feia les mil-i-una porqueries, com el trossejava a mossegades, com se’l menjava de viu en viu, i com en donava els budells i d’altres peces, com ara els ossos tendres, que el gos se’ls cruspís fins a no deixar-ne puta memòria.

Les càmeres ho mostraven tot. La gola, l’esòfag, l'estómac, els budells, el recte, la merda, dels devoradors.


~0~0~


És clar que els pixats estabilitzen budells i estómac!


Sabéssiu que de petitet angoixat rai, i segurament d’aqueixa angoixa que patís d’un païdor pus tost feble. Les basques i torçons, pobrissó, i que em calia coldre llit, car, fillets de déu, ninotet espatllat rai... Tret que malaltet, per comptes d’anar a estudi on hom els adoctrinava, pobrissons, amb les bestieses assassines de la religió i el feixisme, aprofitava per a llegir i esdevindre encar més savi, com cal autodidacte acomplert.

Mes, hom es demanarà, i per a guarir’m què? Doncs llavors... Els sis mesos que era a ca la tieta Disodora, malament rai! Car què em donava la tieta mongívola, la Disodora? Ai, a part els precs i oracions als monstres de la seua ment dement, damunt, el remei més criminal: la ruà.

Fins que me n’empescava una de bona. Si mai s’esqueia que el mal m’agafés durant els sis mesos que era a ca la tieta Disodora (car els altres sis, que era a ca la tieta Eufràsia, rai, vós, car ella em feia beure aigua del Carme, d’on que, amb la malaltia, n’acabés alhora fort xiroi, una miqueta trompa, ja us ho diré, i prou sa al cap de poc de més a més), mes, si, com dic, mai sóc a ca la Disodora, una dona pudent i grassota qui caminant s’ofegava; si llavors, com era inevitable, la dissort volia que m’agafés el mal de panxa, ja em prestava jo mateix, d’allò més isnell, tot i les ganyotes de dolor que em transfiguraven i em feien una miqueta més indesitjable i lletget, a anar a cercar el remei sense més dilacions. A ca l’apotecari de la cantonada, a cal cèlebre cuguç pedòfil, qui a cada infant tocava el cul, i pitjor (o millor). Vés doncs a ca l’apotecari que et doni una ampolleta de ruà.

La ruà era l’aleshores força conegut xarop alhora radicalment laxatiu i vomitiu empescat pel criminal Leroy, i així es deia també el líquid apegalós verí, “Leroy”, nom que l’apotecari, ja prou ridiculitzat, com dic, per tothom, pels pecats molt menors d’ésser alhora cuguç i pedòfil, llavors, bo i fent-se el buit saberut, només empitjorava la seua fama entre els pocs entesos (entre els quals encara, per massa jovenet, no em comptava pas) malpronunciant xaronament la ruà. Era un diguem-ne remei gairebé mortífer, ja prohibit a can gavatx, d’on procedia, però encara empès pels maleïts franquistes de can xarnec.

Què en feia amb l’ampolleta un cop comprada? La buidava, en un bon acte venjatiu, a cap cocó prop algun dels gossos qui sempre m’han bordat amb esquírria i odi majors, i m’han mossegat quan han pogut (l’odi rai, sempre ha estat mutu, vós, i, ves que tingués cap autoritat, i com a mossegada de tornajornals, en prohibia pertot l’ús — l’ús del gos — com hom ha prohibit prou reeixidament l’ús d’un altre vici nefast, el tabac), que hi llepés golut, doncs, i n’acabés patint com m’hauria tocat patir a mi, jotflic. I llavors m’hi pixava, a l’ampolleta. D’on que la Disodora em donés a beure els pixats, tres culleradetes curulletes, i l’endemà, rai, si fa no fot refet; refet i prou, no pas xiroi ni mig trompeta, ni animat i emprenedor, amb el nou jorn que apuntés prometedor, com quan l’Eufràsia em donava el seu elixir deliciós, mes, si més no, tampoc no pas encara més fotut i pitjor que sense el porc fastigós xarop seu, la feixista ruà dels collons.


~0~0~


Qui am? Am el tribunal correccional on bucòlics els ursins creixen com bolets de qui la insistent odissea immòbil em té fascinat. A la gàbia dels acusats, els àrbitres embordonits els veus arraïmats en falanges paral·leles, com si es trobaven al reialme consternadorament ridícul dels diplomàtics. A la faisó dels nihilistes, amb subtilitat de pet muetzí dalt minaret tentinejaire, el jutge en cap declara tots els altres togats übermenschen empantanegats en plomes d’edredó. Per les assolellades finestres es metamorfosen vius microbis en mandroses tortugues. Comença la sessió. Beu a la font prop les escales el més inhibit dels reporters. Els estímuls que l’obsedirien en l’escrutini de l’atmosfera jurídica d’adés, o en la taxonomia dels prevaricadors presents, absents li són, i de cisellat objecte qui amb l’escarpra de l’autodidactisme era capaç de tornar’s escultura qui ascètica estudiés cada coroneta emperrucada per a veure’n eixir, via el rude micromotor del cervell, bombolles de pretès raonament, ara no és més que un altre oncle indistint qui esborradament neda entre fètides matrius d’escàndols gàstrics. Els torçons dels invasors, públic dement i tristoi com esparracat ramat de Cassandres, donen un rampeu als dolors soferts per les gallines quan volen pondre un ou gros com iceberg.

Hipnòtiques, les natges de la fiscal es belluguen amb el mateix ritme seductor que les de sa germana. Quina? La del sanatori? O potser la del bordell? Ambdues, les tres gràcies són famoses petaires, llurs ventositats són atroces, i sonen com udols de mussol anguniat per una seqüència insoluble de dilemes. Somiaire de carns arquetípiques que sóc, nefaris llenços cinètics se’m presenten a l’enteniment, on els tres culs treballen ensems com els dels soferts llauradors a Arcàdia, obscè paradís negat per tènues vins que adoben els més inhospitalaris racons, on nebuloses duges es desnuen, amb parsimònia de fredes sargantanes, en venèries divinitats, de qui la natura purament ficcional tampoc no impedeix que les sentis sovint xiuxiuejar subtilment en sardònics aparts força teatrals. Que què diuen? Llur natural promiscuïtat les empeny a enunciar tirallongues simptomàtiques de la propvinent extinció total. Aqueixos grumollosos ninots cauen a l’abís infinit bo i follament dansant — fan, i — этот мир гниёт на глазах.

Alhora, amb habilitat maquiavèl·lica, l’innocent qui, caient, només es volia fracturar qualque membre negligible, n’acaba elidit, amb totes les línies dels signes vitals planes, i ni amb un batec ja disponible. Amb didàctic escarn responen, marmoris, com glaçades catedrals, els diabòlics decadents qui agonitzen rere moles i moles de cordes de penjat, que, molt saludables fetitxistes, naturalment idolatren. A quin vòrtex rosegador dius que el reporter inhibit ara s’enfonsa, per ivaçosos llivells o replans que tantost colcats s’esfumen en el buit, talment com ara allò que era prometedor estel naixent amb matràfola rai al capdavall tampoc no és altre que esfèrula de fràgil cristall que oscil·lant es pon en bassa de quitrà? Dic que la densa nit als vidres de la finestra es veu solcada per irònics llampucs que la violen; ara, damunt els seus negres llençols sollats s’hi esbossen diverses cruels monçònegues, com ara dogmàtiques flors de tarongina, o arpegis delicadament sargits, o longevitats no gens higièniques, i llavors d’altres heteròclits luxosos atributs, paràsites dicotomies que s’eixamplen com banyes sens fre fins a l’ofec i l’ennuec si silent mai les vols despullar en la solaçada monotonia del teu cervell que irremissiblement es dissol a l’atzar fins als orígens del procés, on hi albiraves les histèriques harpies de qui els ulls, ultratjosament incandescents, llencen punxegudes flames que et fonen os a os l’entera espinada, i et duen el flasc organisme a córrer com cuc entre tenebres, bo i infructuosament tractant de fugir el flagell que t’encalça. Aquest flagell es noma pestilència, i per molt coratjós que et mostris, com serp qui descargolant-se contraataca, t’ateny nogensmenys, fins que amb sòrdida lassitud abjures de tota veu apòcrifa.

I espontàniament has d’endurar mut les cremades del somni, on les onades de foc entrecol·lideixen per a guanyar en embalum i trametre’t llavors llurs llengües infinitèsimes amunt per cada porus i cada vas sanguini com si són enigmàtics caragols minúsculs, molt adeptes a llepar’t i llavors obstinadament corcar’t la vana arquitectura interna. Se t’esvaeixen veloços els cedres rostats. Vertigen de reporter temptat pel merder o paleocarst que volcànic se l’engolirà. Idíl·lica dolina avall, murri i enyorós se’n recorda potser d’aquell bell jorn on s’havia ficat a ballar com un boget perquè enmig del cru hivern el termòmetre deia que fora havia finalment pujat part damunt zero, o del vespre on tibant la martingala que el cavall no li fotés el cap enrere i l’anorreés, com lluent escanyapolls estrany a tota misèria, feliç ans ambiciós es mesurà amb certs gladiadors casolans, entre obeliscs i ares, i al capdarrer el guardonaren amb una cinta groga de tercer. Era una cinta perfumada pels dits d’una de les vigoroses camperoles qui avesadament tricotaven esguardant l’espectacle. Ociosament, l’amazònica beutat es devia haver gratat no feia pas gaire l’espessa saba a l’òptim santuari del cony. Encara et reenvigoreixes si en el record en tornes a respirar la colta quinta essència.

Els reus ambtant, hom rubrica i corrobora llur culpabilitat; hom presentava es veu proves evidents, certament viciosament enteranyinades tanmateix, de tal faisó que els poc entesos tot plegat un instant en romanem paralitzats, amb un pam creixent de nas. Llavors tothom desenrovella genolls i desfila galantment. He eludit tot contacte amb l’eunuc reporter qui semblava desaparèixer com fi gep de lluna rere la carena, mes que, en un sobtat atac d’ira, ha pres d’ostatge una de les joliues precioses hidres qui se m’asseien al costat, i de qui, amusat, n’ensumava les flaires, com ell havia ensumada la flaire de la saba vaginal de la vigorosa camperola qui el guardonà feia ara un bon pilot d’anys amb la cinta groga del tercer premi en la contesa de, tot colcant la bèstia, enfilar la daurada anella ben alt penjada, i polèmic qüestiona tot el profusament tacat (contaminat) procés. Fal·laç sofista, amb artística duplicitat vol fer veure, a tothom qui encara en fa cap cas, garses per perdius. El que el va obreptici veu és un taüt que amb terrabastall se li abat. Els brutals uixers d’armes dels jutges sinistrament li venien per tots costats, com trenta-tres sinistres fronts atmosfèrics ensems (willy-willys o ferotges ciclons, llurs telons negres de fi del món), a convèncer-li l’encesa carn que a l’avinent taüt perfectament s’hi cap. He romàs a consolar l’hidra preciosa, de qui l’abdomen s’espelleix llavors com closca, i menut Tàntal en neix. Aviciat barrufet incestuós, el nou nat s’enllamineix amb els innombrables mugrons, d’on reïx a treure’n espurnes que esdevenen gèrmens de més pregona convicció.

Ausades, tots convençuts que s’ha feta doncs justícia, tornem a prendre les armes a la sortida i reinfectem el carrer; un carrer com més anem més erosionat, com per àcids endocrins incessantment ratat. Tant se val, la roda de les repercussions continua rodant. La població encantada pels fenòmens al cel que la condemnen a perllongada desesperació. Esglaiadors usurers a les corroïdes cantonades us proposen metàfores suïcides, per si sou massa covards per a la corruptora veritat.

Desarrelat, com si he perdut el ritme, ficte captaire, m’he aturat, l’elm calat fins a mig nas, alfarrassant les ramificacions de l’esbandida. Quin quest ara, Lleig Ardit, cavaller sol?

M’he respost que les meues potencialitats no es troben encara gens satisfetes; sursum corda que corda em roman, exult.

I què hi amaves doncs de més a més?

Saltironant, faig capmàs... Les robes de seda, llurs esgarrifadorets fru-frus, les plomes d’estruç, les cintes cerimonials semblants a anguiles lluents i relliscoses com aspre cel·luloide, anava a dir el marejós ritual sencer, la litúrgia torracollons i tot, amb devers la fi els febles flèbils càntics baixets de les egipcianes de rerefons, xarones elegies que hom podria trobar gairebé punyents, en esguard dels parents qui perdien, penjats pels botxins, per a qui la tasca fou prou efusiva. Te’n recordes? Meresqueren esparsos aplaudiments i tot.


~0~0~





[Extrets de l’estada al món rutilant on manifest oblit i anamnesi groga se’m foten tips de mastegots (3)]


Puixconsirs de puixbatzac de ràgnaroq. Noemes per al després (Impressions pòstumes)



Vuit nou setze aventures


Quatre petites aventures abans d’arribar a la feina. De bon matí, anant a cagar, a l’hora d’haver enllestit i fent rajar l’aigua dins la tassa, tota la merda que se’n sobreïx, tota, la meua, vull dir, i la de la dona, qui hi havia anat abans, a cagar, vull dir, i es veu que havia cagat un estront d’aquells que caga sovint, fora mesura, ample com la cuixa d’una vedet de cabaret, i doncs l’havia embussada, la tassa. Recollint la merda doble, i la doble merda, he perduda l’hora d’esmorzar. Corrent com un boig, un pic a l’ascensor, un infant molt bretolet aguaitant no sé pas a quin pis, el controlava, l’ascensor, no dic pas per telecinesi, mes rai que amb qualque altre procés llunyà, de telecomandament, i m’he passades dues hores, fins que ell se n’ha ujat o qualcú de dalt o baix li ha ventat un clatellot o bastonada, dues... dues hores pujant i baixant dins aquell collons d’estreteta gàbia. Sortint al carrer, m’he esguardat al mirall del rebedor de baix, a l’atri de l’edifici que desemboca com dic al carrer, i me n’adonava que em creixien al cap bolets d’aquells primets, sotils i fràgils, dels qui creixen damunt la femta, vull dir, damunt les buines i d’altres caguerades, boletets merders, coprobis, tanatocenòtics, com ara els bolets de tinta, els dels fems, els pixacans verds, les bruixes de bec de llança, els pilòbols o canons fúngics, qualsque peus de rata bords, i he pensat que potser representaven, com qui diu fetes carn, les idees que van brollant a pleret d’ençà d’aquest trist femer de cervell que n’hec. Ja faré per pentinar’m millor demà, de moment havia massa pressa. Al metro, rebent la guaspa d’un botavant al baix ventre, o potser només la virolla d’un paraigua, he renegat en català, i una dona qui pretenia saber tots els idiomes del món, ha començat a contar-me’n de totes les colors; era una paia ja granada, de cara, tot i pintadota, força sabatera, mes un moment que s’ha ajupit a recollir un flascó que li queia, he vist que fotia unes cuixes molt fermes, de vedet de cabaret, i començava de trempar i tot, quan m’ha dit de tastar el que sobreeixia del flascó, una crema rosada o millor una nata de dues colors, cirera i rovell, on ficant la llengua he vist que mai no havia tastat, re més afrodisíac potser no, re més nectarí, això vull dir, ambrosíac. I la vedet, sobtadament rejovenida i per tant encara més bona i bonica que no em semblava al començament, la qual, damunt, enmig de la Philadelphia subterrània, enraonava aquell català tan enciclopèdic, m’ha explicat que en aquell flascó l’esplèndid ans exquisit nodriment hi era etern i infinit, no s’acabava mai, això sí, mentre no el buidessis del tot mai, car la feu o fargalada, el pòsit o marret al cul, era fet d’uns boletets qui es reproduïen sols mentre romanguessin pròpiament tancats i ben afetgegadets, atapeïts, i que per xo mateix, si mai obries el receptacle, que se sobreeixís, d’on n’he romàs amb un pam de nas, tot admirat. Mes era el meu moment de davallar del tren, i m’he acomiadat de la maga més content nogensmenys que no un gínjol amb la força afegida del meravellós nodriment tot just tastat.

Arribant a la feina, l’estona màgica s’ha fos, i la rutina mortífera ha recomençada. Re no m’ha tocat mai tant els collons com haver de treballar; ho trob pitjor que anodí, ja ho he dit, ho trob letal. Per xo, jurc a no fotre-hi gran cosa, a mastegar l’estona somiant truites i prou. M’assec rere la taula del despatx i em pos com qui diu a clapar amb els ulls ben badats. Simultàniament la penosa pitecantropa qui em mana, sovint ve amb una ploma d’estruç a fer’m pessigolles rere l’orella, potser per a veure si em desvetll o si m’empreny gaire, o si encara qualque jorn d’oblit li’n fotré cap cas – sexualment, vull dir. No hi ha perill.

Quatre aventures més sortint de la feina. Ja s’ha fet fosc i he entrat a la clínica-museu on un dels meus fills hi exposa una tela. És al barri dels fanals vermells. Les cases de barrets salpebradament barrejades a les solls. A la janella d’una soll m’he treta la meua molt breu cigala, gèlida com caramell, i m’hi ficava a pixar. Perquè els soll la soll qualsque ombres d’homenots molt monitoris, amb prou feines mig d’esquitllentes vistes, incompreses, se’m planyien, llençant-me vituperis vulnerants rai. Em disculpava profusament i han afluixat, l’agnició els ha obert els ulls que potser una soll no fóra tampoc el pitjor indret per a pixar-hi. Tots els gossos qui passen ho fan, i a la mateixa “meua” porteta. Encara amb les cames fluixes de la por d’haver potser hagut d’heure-me-les amb les ombres dels homenots dels ganivets i les pistoles, m’he ficat dins l’edifici. A la clínica-museu tot hi és jovent. De conya li dic al porter si és radioactiu, car el veig molt fosforescent, o potser fluorescent, sempre en la penombra sota tants de neons carmins i glaucs; familiarment, fent xanxa, avii a dir-li si no fóra cas que fos cap foraster, o xarnec, o invasor, o extraterrè, infiltrat, car la basarda que fot amb aquella fila seua tota bategant de lluors fantasmals, esborronadores. Se m’ha alçurat com si li pessigava el voraviu (del cony), cosa que en contrasemble prou hauria plagut que li fes a la pitecantropa, la qual gens joiosa que no li ho hagi mai fet — quin món de malcontents! L’anava a lleixar que xauxinés en el seu fel alterat, en la seua trista discòlia, quan se m’ha fotut davant, com monstre esfereïdor, el seu ull àgata, i l’altre, amb un esmaragde per monocle, ambdós traient terrorífiques guspires, i amb la ferramenta nua, i les baves rabiüdes i aviant grunys de fera folla rai. Li dic que si us plau em disculpi i em permeti de passar a fer la meua cosa, mes encara se m’enfelloneix pus. Treu fum pels oronells. Com si se’m volgués barallar, se m’abraona. Estic cagat, encara més cagat que no abans amb les ombres redubtables. I això tot i que és un pobre vell sense forces – tret que un porter és un porter, i tots els porters són purrialles tremebundes i poixeules. Ambtant, l’escaramussa em fa caure el barret, d’on que els bolets merders al cap se m’ericin, i tot seguit atraguin eixams d’amics i enemics de mon fill el pintor. Ep, catorze anys mon fill només, i ja pintor reconegut als més jussans llivells de la contracultura! Com voltors en carronya, el jovent a queixalades em consumeixen els descoberts bolets al·lucinògens, luminescents, que em troben per la clepsa, i això fins que me l’han jaquida ben rosegada, i amb qualque trep d’afegitó. Cercant el capell per a tornar’m a cofar, veus incorpòries crec que volen trametre’m oracles (portents de calamitat), mes s’escau, llas, que no n’hec els receptors per a copsar-les, i de fet al capdavall aquells potencials mals averanys només esdevenen uns quants més de sorolls afegits al batibull indesxifrable del xivarri de fons. Mes, calla, que llavors un ressagot encara ve a rostar’m el crani.

Què llepes, li dic, poc n’hi ha pus, sàpies!

Pare?

Era mon fill el pintor, amb no pas el pinzell a la mà i tot, ans el llambroix ben esmolat, car és un d’aquells qui “pinta” bo i estripant més o menys supèrfluament la tela. Amb el llambroix, gladiatori, escarafallós, se m’exclama que Què tens, què et creix a la clepsa? I, amb allò, no pas poc que m’esvera, com si s’ha tornat per embordonida metamorfosi la còpia o el doble d’aquell moribund epilèptic barber de mal record qui amb el raor rovellat cada matí d’hospital a can Boig es disposava a raure’ns. I li esdevinc autòmat ferri; no sé pas com altrament podia convèncer’l, persuadir’l, que, no essent pas de carn, poc podia heure cap greu malaltia, cap patologia esglaiadora d’atròfia cerebral, cap incessant flagell d’apoptòtica ràbia que m’afectés el cervell, d’on tota l’orgia excedent ans supervacània de cèl·lules mortes potser se’m transformava, a l’altre costat de l’os boixat, en boletets d’atropina i de mareig. Em truca a les galtes amb la guaspa del llambroix, i li resson a estàtua de metall. Cloc...! Cloc...! Branda el cap sospesant la qualitat de l’obra d’art, amb cara d’entès, i, bo i tocant l’ase, al capdarrer tomba cua, no crec pas doncs que gaire complagut, potser envejós del desconegut artista qui m’ha parit. Ara que totdéu em jaquia en pau, abans el xiquet belleu no tornés amb algú altre a inspeccionar l’estrany element, ho aprofitava per a fotre embaladament el camp. Amb aletes de dofí, nedava dins la boira.

Com peixet en aigüetes de cony, anava per les humides foscors del món com qui diu, de tan lleuger, imponderable, sense substància. I heus que d’esme els peus o les aletes m’han dut, passats els palols dels diplomàtics, al creek dels gitans. Aquest era el torrent eixut on els gipsies, els bandejats egipcians, habitaven. M’adrecí de dret a la barraqueta prop un dels rampeus del pont on hi havia viscuda la minyoneta amb qui la dona, prou anys fa, m’havia encoratjat que m’amistancés; era aleshores molt joveneta, sis set vuit anys; son pare la dona el representava a la presó, la vida d’aquell home depenia del fet que la dona el defensés com cal; i entre els pagaments que la dona extorquia del pobre gità atrapat era que la xicotella filla seua, la qual sempre anava vestideta amb el mateix vestidet vermell, molt bufoneta, esdevingués doncs la meua amistançada. Només calia que cada cop, tot anant-me’n en acabat de cardar-me-la, li jaquís un regalet d’aquells que a l’època aitampoc no valien ni un cèntim. Sabia que la dona volia que ho fes, que ho fes, de cardar’m la petita, per a “esbaldir’m les cabòries”, deia ella, mes en realitat per a emprar-ho, quan la cosa li calgués, d’arma contra qualsevol protesta que mai pogués després aixecar contra els seus costums (pus tost vicis) cada dia més ultradominants. Mai no me la cardí, la noieta. I els regalets que li portava no eren aitals. Li duia el menjar que trobava a les papereres de l’oficina, sovint entrepans amb prou feines encetats. I li duia també el que lucrava part de terra si mai la dona em feia assistir a qualque reunió de dones distingides i els queia, bevent rient i xerrant, qualque perla o arracada. Breument li aixecava la faldilleta primeta i vermella en arribar, i li estampava un petonet al molt venust mont de venus, tot glabre, mes d’encantadores sentors naturals xop; mai més avall, mai no li petonegí ni li toquí la pipeta, ni d’esquitllèbit, per exemple. Tot seguit li abaixava la faldilleta i aquella excitant brevetat era com qui diu la nostra cardada. Llavors em feia l’esvaït i em treia de les butxaques les begudes i els entrepans amb prou feina encetats. I ella i ses germanes i llur mare, tots ens atipàvem al festí. Avui, tornant-hi, no hi queia que tot això s’esdevenia fa prop de quaranta anys. Com la noieta, encara vestideta amb el mateix vestidet vermell, m’ha obertes les cortines, he vist que era una vella. La reconeixia nogensmenys immediatament. Mes no pas ella a mi. No te’n recordes quan t’aixecava la faldilleta...? M’ha omplert d’injúries. Alguns dels seus fills volien tallar’m el coll i tot. He corregut cap al fons del barranc, els fills empaitant-me i bordant com gossos ferotges. Sí, ves, prou és sabut: Les velles disbarats rai; solen fer’ls i dir’ls – jotfot, ben rimat, mot de rus, na ctarukhu büvàet prarukha. Ara, mentre era amagat, la pluja, per comptes d’emboniquir, empitjoria prou. Més tard, com s’han escolades les hores, he cregut que podia eixir de l’amagatall i tornar-me’n cap a cai. Pujant el vessant molt costerut, relliscava al fang; em costava un ou, pujar. En fer cap al mur que voreja la carretera ja no em romanien forces per a sobrar’l, i sort que passava llavors per la carretera mateixa un gang de lladres assassins qui m’han ajudat. Els he regraciat pregonament, i m’han dit (bons xicots qui són els gangs d’orgullosos lladres assassins generalment) que no patís, que la solidaritat entre els qui som trepitjats per les forces malignes, ja se sap, natural. Ara vora la carretera, sota el plugim fred, què no hauria donat per heure, en lloc de les meues, tan escarransidotes, les cuixes que han les vedets de cabaret...! Mostrant-les, tost hi trobava qui em menés, això rai. Mes hom es fa fotre, i endavant. M’abric amb una de les disfresses de lladre assassí que els de l’esplèndid gang m’han ofert de franc perquè no aplegués cap calipàndria.

Nocturn i amb coturns m’encofurn a l’oasi on són les urnes del camp d’olles. Masters of deception, mestres de la decepció, ço és, de l’enganyifa, els gitans, els lladres assassins, la dona... i el tit, el tit qui no hi és tot, l’obscè ninotet, l’hipòcrita, el del repapieig constant, i a qui li neixen, sobre, verinosos bolets al cap. I mestres de la decepció per excel·lència, encara, les cendres dels morts. Esternut! Amb les banyes enfarinades, hi feia el bou, de qui el jou li penja, mes no pas cap ou; el seu sou, ni cal dir, directament al compte de la patrona, de la mestressa, de l’autoritat en cap, la més autoritària ni preeminent ni lúgubre de tots els superiors que em co-manen ni comanden, i a qui m’encoman, santet!

Fins que l’autobús no ha arribat, i sos fars a l’encop l’horitzó i mon magí al capdavall esboiren.

La dona ja era al llit, llegint una altra d’aquelles novel·les d’horror que tant l’il·lusionen i que tantes de bones idees no li donen.

Em delia per fer-la sabedora de les vuit aventures d’avui, les quatre del matí, les quatre del vespre... especialment l’elixir d’immortalitat de la misteriosa sortillera al metro (“La de les cuixes trempaires d’allò pus”, remugaré que no em senti ni el queixal corcat...) O el cas dels bolets estupends o (si sabés com funciona això, ho sabria, però no ho sé...) diguem-ne els pòlips cerebrals qui brollen extracranialment, i prou es veu que són plens d’al·lucinògenes bondats... O les retroballes amb la llunyana gitaneta, de qui el pare ara remembr que prou fou executat a la presó... fotia ara doncs què...? pel cap baix trenta-tants anys... O el porter qui em volia escorxar... O el pintoret carallot de fill qui hem...

Noia, he tingudes avui vuit aventures que...

Jo una, ha interromput, imperial.

Una? Amb qui, amb qui? i veus que jo ho jaquia tombar tot, ipsofacte, embavellat, meravellat. Pler d’aürs d’esperitat epinici o potent peà em naixien a l’esperit; no sabia com posar’m per a escoltar-la.

És la dona una donota vulgar, negrosa, extremadament lletja, nana i grassa, mes cardar, carda (amb els seus, es veu, pel que en sé, pels retrunys i diendes que m’atenyen!), carda, dic, amb bestial efusió: un miracle que mai no me n’he ujat, de tornar a veure representat a les pantalles panoràmiques del meu magí. I’m just a person of great complaisance, whose lady is the conqueror, de qui m’embaladeix sentir’n les probes proves prosaiques i d’altres unimprovable proeses.

L’he tancat a la meua oficina i l’he hagut pel cap baix sis hores presoner. Un intern dels més joves i ferms; poderós instrument el seu, ha descarregat vuit vegades; profusament afusellada de lleterada, tres vegades al cul, tres a la boca, dues al cony.

Només?

Només?

Només dues al cony?

Prou saps les preferències del jovent qui puja; m’ho retrauries com si fos culpa meua!

Mai del món, déu me’n guard! Perdó...! Perdó! Perdedor! Penitent!

Mes ara que m’ha vist tot encaterinat, callava en sec. Per què? Car s’ha ensumat que potser (molt remotament) l’hauria contradita, i amb un dit... Nafrada ella pel poc grau (segons el seu parer aparent), pel poc grau d’estupefacció de part del seu petit tímid estiomenat apèndix, el seu enrunat condemnat annex, davant aitals provocadores proeses com les que lliurement i molt generosa em presentava... Amb un dit tot dret ans tirànic... Segurament no trobant prou o gens satisfactòries les fluctuacions de la meua lluna, trobant-me al contrari doncs més llunàtic, bisbètic, maniàtic, del que no li fa gràcia o m’és permès, i sobretot avui pel que fa a les degudes apreciacions que pertocarien a la vivaç narració dels seus recents reeiximents eròtics, no havent doncs el tit sotmès sabut accentuar amb prou ahs i ohs els indrets narratius més brutals on es desenvolupaven les recurrents escorregudes, com d’altres vegades, més viu, perspicaç, prou havia sabut fer-ho, bo i acariciant-li alhora lanúgens mentre m’ho reconta, i vantant-li, sense interrompre-la, que Ui, com de bé li tallava l’aixa sexual, i que Qui pogués com ella... i com el xicot tan enèrgic, vigorós... i doncs que Prou poden la parella fantàstica... Amb un dit m’ha dit (i parlava el despit) Castigat!... Amb un dit... Amb un dit ert, íctic, rigorós... Un dit de justícia inapel·lable m’assenyalava cap a la cuina o cap a la sala de banys, o belleu el carrer mateix, on a un raconet arraulit tranuitar avui em caldria. Dit de desencant, no pas plaent ni llagoter. “Car lo seu ofici no és dir plasenteries ne llagots, sinó desenganar”, ens superior, oracular, de qui depenc com niellada marioneta ranca.

I què faig ara? Doncs re, escrivint les vuit nou setze aventures d’avui, per a entretindre’m i ensems espantar el fred.


~0~0~


—Als salons molt luxosos dels escollits, tota dona ràpida, esvelta, llambresca, magnífica, exquisida, elegant, amb sabates o botes espectaculars, tard o d’hora em revelava en privat i rient amargament el defecte indesencastable que els cal sempre amagar per a semblar el que són: deesses transitòries d’un món parençós i baladrer, mes efímer com bòlid encès.
—Totes les dones m’ensenyen llurs peus esguerrats, i aquella era la confessió — llurs tendències pecaminoses, llurs vicis inherents, es mostraven de cascuna al peu contrafet, qui les menava irremissiblement al pou de perdició.
—Els els besava, contrit, constret.


~0~0~


Il buio dietro di me, o collons que em sembla que per l’ànima m’hi ha passat amb la seua campiona goma d’esborrar el gran Stalin


A eliminar-m’hi metòdicament en acabat que he esdevingut un altre no ningú.
Car m’hi puc cercar, mes enlloc gens trobar-m’hi no pas. On sóc, on sóc, heroi georgià?
En Paperina hi fa l’estruç per comptes de jugar al rugbi, mes jo hauria d’ésser-li davant tractant de barrar-li el pas.
I la vareta de saurí es belluga sola? On m’hi veus, havent tot cofoi trobat (ben de xiripa) la font?
Hi ha l’Eleonora i hi ha la Corinne, mes jo, qui sóc qui devia ésser’ls al mig?
Un home i un altre home, i un altre, i una dona, qui fou la meua, tret que com ho demostr?
Una dona voltada d’homes rient i jo no hi sóc, ni desfigurat i portant-hi romes banyes.
Per sconfiggere la noia, un incontro col fantasma. Me’n record tanmateix que per a la instantània prou m’havia tolt lo llençol. I que hi feia ganyotes.
Oggetto di un amore inespresso, nel cuore della notte, llençava bengales, tret que ara només hi apareix l’esclat enlluernador, sense cap protagonista.
Giace il corpo nudo di una giovane, i festejant amb una cervesa cascú a la mà, en Mørck i en Frølich, i la tercera birra, enjòlit, qui la sosté? Una buidor, una mancança.
No hi sóc, no hi sóc; no hi sóc mai, ni per casualitat.
La Rosetta m’infonia coratge perquè acabés arribant el primer, però prop la línia de la meta, arribant, ningú. I dalt de tot al podi, ningú.
Les rels de tanta de violència qui les escatirà? Amb paorosa cadència matemàtica, l’atleta d’arreu i de pertot desapareix.
Amb l’Agota desembarcàvem a Bikini, ambdós sognando di immergersi nella natura, mes veig que no hi arribí mai, que només hi arribava ella, sola, romasa per sempre pus vídua.
Amb l’Etsuko i la Roberta, immersos en le grandi interrogazioni sulla morte, ens abandonàvem a la química.
Amb la Dorothy, una ragazza che non teme sfide, ensinistràrem papagalls. Els papagalls hi són, però jo? Quina garneua química m’hi esfumava?
Amb l’Ellis, le combinazioni hanno dell’impensabile; tantes d’oscil·lacions, tot hi és tan borrós; fins ella tendeix a la desapareixença.
Inaferrable vastedat del meu passat totalment fos, un desert infinit sense cap amenitat.
Amb la Carolina Matilde i la Gina (ambdues de pèssima reputació), la serenitat de la senilitat, jugàvem a cartes. Hi veig la taula, els naips, els gots... Mes m’hi veig? No pas!
Sulle acque del mare, una taca de sang, ampla, amplíssima, aviat haurà cobert cada oceà.
Amb la Ilaria, la resposta és No, no reapareixeràs.
De qui t’enyores? De què? Carallot!
La spaventosa verità, qualche vecchia fotografia, on pensaves ésser-hi, mes mai no hi fores, enlloc.
Les incisions al portaclaus portaven les teues inicials. I ara? Re no hi ha oscat.
Amb la Masumeh, em feia durament punir amb boges gelosies; s’escaigué que en Fix, un amant seu, l’occia.
Basta una notte perché la mia vita vada a rotoli.
In quelle ore febbrili tutto va storto, i d’afegitó me’n declarava culpable, ço que significa infatti agire nella zona umbratile.
Solo di fronte a un granny killer che sembra avere capito tutto di me, esgarrapava aterrit la paret de l’ergàstul.
El món no ha cap sentit, tret del fet natural que només els calgui patir als innocents.
Ah dopamines i altres mels de les dolçament doloroses endorfines! Massa poc! Redéu, m’ho refeu!
Què hi diuen ara les osques, les incisions?
L’aritmètica, l’àlgebra, la trigonometria i la lògica s’hi descriuen meravellosament. Tot i que no crec que m’hi trobi tampoc, les estudiaré fins que no em cridin per al cadafal on retre’m a l’altre no re.
Cadenams d’escorxador. Txtò vü víditi, tavàritx?
Nitxevò.
Grinyols de janelles de cledes on entrem com ramats tots els companys de guerra, morts i vius.
Anònim tothom, no m’hi reconeixeré pas. No m’hi reconeixia ni que hi fos.
Gdiè ià?
Nikudà. Nikagdà. Niktò.


~0~0~


Grans qualitats histriòniques les meves, com tothom pot inferir esguardant-me actuar; puc per exemple depènyer’m de gatet vermell, ablamat, candent, molt emotiu, afectuós, i saltar als braços del més ronyós sense més greus conseqüències que el ronyós perdi, amb la cartera i qualsque pèls de la barba, una miqueta els estreps; puc depènyer’m de grossa mosca negra, me’n puc depènyer, bonior inclosa, en eixam i tot — miliards de grosses mosques negres atretes si s’escau per cap gros peix qui es migpodreix, i el públic sencer llavors sovint els crits de por, de fàstic, de neguit, de què, i els xiscles i els aücs d’emprenyament, d’odi, d’angúnia, de rebuig; a ningú no jaqueix mai gens insensible, la meva totjorn memorable immarcescible actuació; puc fer d’actor en qualsevol molt tràgica tragèdia que tanmateix tomb per cabal, amb ajut de ningú altre, en cap irresistible comèdia; o inversament, màgica... màgicament, puc tombar en tragèdia de perir-hi d’angoixa tota comèdia de pixar-s’hi al seient; puc anar ambtant cometent tot crim antisocial — Com és, que la comesa d’aital escomesa no heu mai omesa? fa, despesa, malapresa, gens entesa, galta-encesa, l’ofesa promesa, empesa, malmesa, fort lluny emesa, de cul estesa, a la merda tramesa, perduda la contesa, desatesa, pretesa pagesa feroesa, a tesa fesa... amb jo, geni de les taules, prou rient de l’endemesa — puc doncs haver comès el crim més psicòtic, vull dir, sociopàtic, davant tothom, i eixir-me’n manumès, il·lès, palès, com si res, somrient en patuès, car hom (tot embadalit testimoni) prou construeix al seu sensori la faula que em veig constret per l’histrionisme màgic del talent insobrable, que els fats de la genialitat no em col·laven, col·latari doncs de l’impuls ultracreador que els déus de l’escenari reserven exclusivament a l’únic escollit, i, si doncs no pas tot això, que potser l’atzagaiada s’esqueia per teatral accident; car al capdavall sóc sempre l’innocent: heus el paper on més que no en cap altre excel·leixc!

Un dels amants de la meva dona, un ferotge pistoler d’un gang de criminals molt cafres, m’havia un cop regalada i tot una pistola. Què en faré, pobrissonet de manguis? que li dic. Se’n riuen tots. Davant el mirall, creu-te aitan bemparit com naltres, em responen. De tota manera, te la regalem sense bales.

Me la trec dalt l’escenari. Disparava damunt la multitud. S’esqueia que sí que en duia, de bales. Què hi farem? musclejava. I els de més m’aplaudien, amb ulls mullats; els de menys remugaven, ensagnats o havent perdut algun element de la família, mes al cap i a la fi oi que ho feia assistit, empès àdhuc, per l’estre de les taules? Guaiteu-li, quan no actua, quina careta d’innocent!

Guardons no sé on ficar’ls, els faldars en vessen, les vitrines, les lleixes, els armaris... A cada festival, he de plorar rebent-los. Ah que feixuc, traginar damunt tanta de benedicció divina!


(...)


En Quirze, tornant de veure Travessa Deserts, l’obra cabdal del teatre universal, diu que durant la genial escena del tsunami, que tothom cada vegada espera amb candeletes, car el públic representa que una onada els cau damunt, i es tracta d’un tendal tot blau que és doncs l’aigua, i hi ha un forat per cada cap d’aquell qui és assegut damunt cada seient, d’on que només en suri de tothom el cap, i llavors, sota l’aigua, s’hi esdevenen tota mena de crims descominals, les dones fetes mènades engrapant-te la collonada, o pelant-te-la a tot estrop, i els lladres rai, regirant-te les butxaques, i els assassins acorant-te amb fi coltell, i doncs es veu que avui en Quirze hi tenia a la dreta una harpia i a l’esquerra una histèrica. Ambdues se li llencen sota l’espès llençol blau a violar’l. Mes què s’hi troben? No pas la seua cigaleta mínima ni els seus collonets que han pres l’ascensor ivaçós cap a la seua gola, la qual sobresurt del cresp de l’oceà nerviós, i és doncs a resguard de tota agressió. S’hi troben cascuna doncs les arpes de l’altra. Com dues feres furioses les dues mans entren en batalla. Sent en Quirze regalims melosos que li davallen pel trep dels pantalons damunt la carranxa i les cuixes. Prest l’escena del tsunami finirà. Cal afanyar’s tothom. Ara! S’aixeca l’onada al teatre, i hom entre el públic estossega educadament. Els homes s’apaguen les braguetes, les dones s’hi fiquen bé, les llordes calcetes desades a les bosses o llençades sota el seient. Els lladres s’esmunyen com serpetes cap a l’eixida de remei. Els morts són arrossegats secretament i subtil pels bidells. Hom a escena ha passat a la següent brillant acció de la magnífica obra de l’immens Carles Reig. En Quirze, què? S’ha ben closa la bragueta, com tothom prou instruït, mes troba que quelcom s’hi belluga, com s’hi fos una cuca grossa, remenosa, esgarrinxosa, mossegaire gossa. S’excusa i se’n va. Ha vist la immortal peça ja vuitanta-cinc cops, així que no pas que tingui por de perdre’s res que no hagi ja vist manta vegada. El que no havia vist mai, quan s’ha descordat en la semifoscor del passadís que duu de la porta d’emergència al carrer, són les dues mans de les dues erotòmanes que encara se li barallen ferotgement per heure-li les desaparegudes bajoques o si més no el bri de vit que pobrissó no té. Per a demostrar’m la veritat de les seues paraules, que de tota faisó anc no dubtava, m’ensenya els anells que ha furtat a les dues bel·licoses mans. Anells de preu molt apujat, ficava-hi messions, car lluents i luxosos rai, de safirs, robins, diamants i platins. Pel que fa a les mans, diu, al pont discretament se’n desempallegava prou; encara deuen molt emprenyadament nedar Tàmesi avall, cap a l’oceà, a escanyar-hi pel cap baix taurons.


(...)


Roselles al verd madur
aloses al cel rosaci
vinc amb posat bonifaci
a donar-t’ho tot a tu.


~0~0~


Al llarg de ma minyonesa, per tota mena de com qui diu granats planetes de cigaleta dreta i clatellot distret tothora orbitat, un soleret, fou, mon culeret.

I tant. Mercès a mon perfecte culeret prou fui la joguina vel·leïtosa de tots mos mestres i superiors.

Als deu onze i dotze anyets, el tres primes anys de batxillerat, cada juny i cada setembre, car mai no aprovàvem al juny, el mestre qui ens (l’) ensenyava, essent mal vist pels buròcrates de l’institut de Lleida, on tots els qui hi eren eren nazis, ell, a causa de veure’s represaliat pel règim franquista pel fet d’haver feta la guerra al cantó de la llibertat, tement segons ell que, només per a fotre-li la guitza, a naltres ens suspenguessin, anàvem plegadets, el mestre (tot pagat i tot pagat, si veieu què vull dir), i els quatre o cinc deixebles els pares dels quals es podien permetre la despesa, anàvem, dic, els quatre cinc o sis, en tren, a examinar’ns a Barcelona. Ens hi passàvem una setmana excel·lent, cada dia dormint a l’hotel, carrer de la Boqueria, i sopant al restaurant, carrer d’en Xuclà! I veient els tramvies i les espaterrants distraccions de la festejadissa Rambla als beneïts anys cinquanta, oh i els negres del port, i les moneies als terrats dels magatzems, i les pudents bèsties del zoo; ah meravella, encara millor, els escamots nocturns d’extremadotes meuques de prop l’hotel, i, què us diré, etc etc i etc.

L’únic dolent era l’esmorzar. Mercès a mon culeret, ja ho he dit, era el preferidet del mestre, com en acabat ho havia de continuar essent de tots els altres – mentre em durés la jovenesa, cavà? – i dels capellans i militars qui sempre m’han manat, rebent de gairebé tots favors especials que ara no detallaré, perquè volia parlar dels esmorzars. Quan ens llevàvem i havíem de córrer a un institut de Barcelona o altre — car s’esqueia, per causes de programa programat, que cada assignatura l’haguéssim de passar a un institut diferent (de vegades s’esqueia que a dos indrets separats a cantó i cantó d’enrevessada ciutat simultaniegessin les activitats, d’on que assignatura sempre ens asseguréssim de mancar’n una o altra, penjada per al viatge proper) — abans ens aturàvem a una lleteria i hi havíem d’endrapar un bol de cafè amb llet i una ensaïmada.

Cada matí la basca! Quina tortura amb la llet i l’ensaïmada; en acabat els havia d’odiar durant anys i panys i tot, fins que... Fins que me’n vaig adonar que no eren ni l’ensaïmada ni el cafè ni la llet, ans les lleterades, mel·liflus suquets, que del mestre em romanien encara a la boca, les causes de la meua terrible basca; car, jotflic, és clar, o qui us crèieu que era sempre l’escollit del gran favor de dormir amb el mestre...?

Doncs exacte, vós, clavat.


(...)


A maristes ens feien cantar els versos d’en Verdaguer


lloances sien dades
als santíssims capellans
de petits ens escapollen
i així cap noi bon catòlic
de fimosi no pateix.


(...)


tot s’hi tanca


ull del cul clos
ningú mai més no en parla
tancada perla
en ostra inviolable
feta entre sílexs fòssil.


(...)


El son et diu què rau davall la màsquera


Com un mussol de fluixa manoquella
vaig remenant el cul pels barris bruts
alliberant de cops la pell qui pella
d’altres cosint-me els llavis amb embuts.

I a l’ardit dic si em cull la pimpinella
el pus sortós serà de tots mos druts
al cel hi és i li xiula l’orella
de l’ivaçós que va entre astres muts.

Haurem finit i en veurem el carnatge
i riurem fi i fins a la fi de l’any
recordarem la nit de foll afany.

On el meu trau negre és l’únic paisatge
i l’univers s’hi fon clos rere el pany
inviolable etern del nostre guany.


(...)


Sóc el ninot qui sense empentes enlloc no farà cap.
Sóc el titella qui sense instruccions periclita.
Sóc pallasset al racó si ningú prou corda m’ha dat.
Sóc qui ulls badats al cel mut rau mort i re no el ressuscita.


(...)


Sóc qui sempre fot el camp quan la competició fa cap.
Puden i contra els qui puden qui pot?

Em dic: Amaga’t el moixó quan falcons i astors t’entrevénen l’espai.

(El moixó t’engabia, mes la gàbia t’és l’estructura on t’estintoles.
Sense moixó ni gàbia, en farinetes et dissols.)


(...)


Sóc molt poner


Sóc molt poner
fins m’espanta un full de paper

Sóc molt molt poner
no fos cas que el full de paper em condemnés al mal paper

Sóc molt molt molt poner
el paper del soldat del jutjat de l’esbrinat el torturat el presoner

Sóc molt poner
Sóc molt poner
Sóc molt poner

Em fa por el gos
l’uniformat el lleig l’animalot la mort

Em fa por el llamp
el vent el roc el glaç el cor el cap

Em fa por el soroll
el mareig la gent els sismes i esglais

Em fan por els boigs
els esbirros els viatges les màquines
les dones la merda els microbis i mosquits

Em fa por l’infinit
l’eternitat el cosmos la mort

Sóc molt poner
la mort

Sóc molt poner
tants de perills
no sé què fer

No sé què fer.


(...)


Ningú mai no n’ha entès el malentès


Sóc un homenet qui-sap-lo rítmic. Tothom qui em coneix ho coneix: l’obsessió amb l’accent; cada frase un vers.

Part de dins, la vida netament compartimentada (com-part-i-mentalitzada) en poemes-instant... o una mica més llarguets poemes-moment... poemes-estones... poemes-sessions... poemes-episodis... Tots, tots, és clar, sempre susceptibles d’esmena... segons escaients avant- i puixconsirs. Fore- and afterthoughts. Perquè el producte sigui al capdavall una vida ritmada, equilibrada, sense sotracs. Com si sóc un ruquet amb a cantó i cantó d’espinada els arguenells de pes sempre exactament mesurat, ni excessiu ni naquis, bessacs equiponderants, anant amb passets rítmics, ruquet equí... amunt i avall, xano-xano, totjorn equí.. equí... equilibrat, equipol·lent, equivalent, pròpiament escandit... escandit. Passa a passa, mormol a mormol, accent a accent, inflexió, cesura, cadència, eufonia... Sil·làbic arribant tanmateix a tot arreu victoriós... heroic... èpic... Èpiques anacreòntiques pindàriques arcàdiques ditiràmbiques gambades que em duen al clímax benaurat de la satisfacció. Acusmàtic cervell imbuït de còsmica harmonia, combregant amb l’univers com si és hostieta de rares propietats al·lucinògenes, i de qui l’alta energia m’ha dissolt devers enjondre, qui sap on, a can Nyoca, a Citera, a Sibaris, a Xauxa... fins que ruquet qui cau del ruc, sant tornem-hi, m’esdevens ara pírric, sàfic, simbòlic; epitàfic, elegíac, mèlic; líric, mimètic, oblic... paròdic, epitalàmic, onomatopeic; hipercatalèctic àdhuc... carranquejant de retaló, trepitjant-te el peüc del davant, amunt amunt... mes sempre, això sí, si us plau, sempre amb el saltiró d’eixauc i tot pres en melòdica poètica consideració. Car et vull totjorn campió.

Quan era jovenet, un passerell qui fins ara només havia viatjat en tren, vagó de tercera, s’escau que un dia nefast vaig prendre, amb visat i tot, un avió per a anar a Amèrica. Il·lusionat hi anava a esdevenir-hi un molt il·lustre i magníficament remunerat guionista a Hollywood. El mal és que dalt aquella andròmina diabòlica que enjòlit sotsobrava com si anés gloriosament beguda, naturalment tot d’una em trobava, pobrissó, tan esveradet que, sense saber què fer, ni on ni com posar’m, per a esbaldir els foscs, massa sacsats i tèrbols, pensaments o bromeres, jo que també d’esme agafava i mig llegia tot el que trobava al butxacot penjat al darrere del seient del davant. Hi llegia com t’has de “salvar” quan aquell desastre de trastot vell, aquell derelicte fotent l’asclada baldufa pels núvols, aquella fumosa infame carraca esgarriada als laberints del cel on les lleis de la pesantor van totes a la biorxa, tot d’una t’etziba una petarrada encara més ominosa ni sospitosa i esfereïdora i, crac crac crac, crac! crac! crac...! Nyec, que tot de sobte esdevé inservible, de cap a esmorrar’s sense remei, i llavors, pobre de tu, com doncs t’hi has de posar – hà! – abans de la monumental trompada, i què t’hi has d’embolicar per si de cas – toca ferro! – tot plegat s’estavella a l’oceà – car si s’estavellava a terra, fes-te fotre, pobre sòmines, aquest cop ja no gosem ni a enganyar’t, bon profit l’oli, saps? Au, i tot allò que encara m’acollonia més, i marejat i tremolós que ja no estic, amb els daltabaixos i els vaivens, vaig agafar una revista d’aquelles de franc on tot hi és pràcticament sòpita propaganda per a enjòdols i d’altres fleumes, i s’escau que hi havia d’afegitó a un raconet un article sobre l’actriu n’Una Muna, força lletjota, esgarrifosa, tret que tothom... cascú el seu ideal, per guerxat que sigui – car cert que n’hi ha als quals els plauen les anatòmiques raritats, diguem-ne. Tant se val, a l’article no sé què li demanaven, mes quelcom en treies de segur, que la paia carrinclonades rai, bestieses a betzef, irrisòria sentimentaloide tràgica, la vida un agònic patiment. Allò no m’animava gens; bleda més carallot, només em mancava ella, amb les seues sinistres manies de tocat del bolet alhora poruc i cruel.

Al mateix temps dues llondres enzes dones, suades i grasses, i curulles de sengles eixams de mocosa merdosa canalla, davant meu s’han aixecades, i entre els plors i els renecs de llur repel·lent prole, enraonaven, o pus tost discutien a crits, precisament, dels defectes i mancances o les vàlues i atots de la n’Una Muna, i vaig començar a vomitar fel en un bossa que duia un ferret a dalt per a tancar-la i anava plastificada part de dins, i volia morir’m, volia que el tren, vull dir, que l’avió, caigués d’una puta vegada, i ambtant el cap se me n’anà, i una idea fixa se m’instal·lava al costat del desig cada cop més ferotge de mort, i la idea fixa nova qui m’anava zigzagant per la via del costat de la idea de mort, era la de la n’Una Muna... i com tothom semblava haver’s conjurat per a parlar-me’n...

—Tothom m’anomena n’Una Muna... tothom m’anomena n’Una Muna... tothòm-m’anomèna-n’Úna-múna... tothòmmanomènanúnamúna... tothòmmanomènanúnamúna... tothom tothom thothom... tothom m’anomena n’Una Muna... tothòmmanomènanúnamúna... Tut..! Tut...! tothòmmanomènanúnamúna... tothòmmanomènanúnamúna... tothòmmanomènanúnamúna... Tut...! Tut...!

No sé pas per què amb el cap acotxat, entre el genolls, vomitant fel, i volent-me morir, i amb la n’Una Muna dels collons rosegant-me el que em romania de cervell (ben poc!), i sobretot el ritme... el ritme del tren damunt les vies... em pensava doncs que hi era, que hi tornava a ésser, al tren, i me’n recordava com d’una tremolenca lluminària remota... me’n recordava que als trens hi havia una corda prop el sostre que podies estrebar si hi havia una emergència per tal de fer’l aturar, no fos cas que algú fos a mig caure o hagués tot just caigut... o un boig comencés d’acoltellar la gent... o què sé jo quina agressió tingués lloc... i com sentia que em moria... i que allò devia comptar com a emergència al capdavall, d’una revolada, em vaig aixecar, i vaig voler estrebar la corda de l’alarma... i no la trobava enlloc... i em pensava doncs que m’havia tornat cec... o que m’havia ferit... que perdia tot senderi... i em vaig fotre a cridar... Mama! Mama...! I de sobte algú, un matalot bestial, va vindre’m a tot estrop part de costat... m’envesteix com rinoceront, la banya al ventre, i alhora encara m’entaferra el gran mastegot... M’ha tombat en sec... tot plegat desmanegat dec raure entre desferres...

Em sembla que se’m pensava el fètid robust bòfia disfressat que era un terrorista, o segrestador, o què ho sé jo... que hi volia fer un forat a l’avió... o cagar’m en déu o en el règim...

Em despertaren a l’aeroport... Una cambrota rònega... Potser m’havien mort i era a un altre món... En tot cas no en copsava del tot l’idioma encara, i atabalat, i amb l’accent pagerol dels goril·les de l’aeroport... malament rai... Ara els volia explicar que m’havia pensat ésser al tren... i que... el pànic... el pànic... els versos anàrquics... la desesperació pel desajust... i la cacofonia... la cacofonia...

No me’n fotien cap cas – cert, d’aqueix cas, ningú mai no n’ha entès el malentès.

Vaig acabar a la presó... on vaig continuar rebent tacons... Em baten amb les batutes i bastonets de llurs braços i, al bec de dalt, les rodonors d’ornades i orlades mans closes, i els pinyacs... els pinyacs em ressonen celestials com si sóc tot plegat tibadeta pell de timbal. Em baten rítmics... rítmics, crec, efusivament pianístics, orquestra maniàtica, sensacional.

M’estim molt més això que no pas la clangor de les trompetes d’infern que clangeixen insistents amb esquírria i despit, i sense cap cadència ni escaient escaiença dalt aquelles gàbies de ferro que els malcarats grops aeris fan grinyolar amb garranyics d’esgarrifaó.

Cada vegada que, quan no hi ha més remei, el ruquet ratadet qui sóc, fúnebrement tocat pel fat advers, puja a un avió, començ neguitosament de llençar’m orb a qualque temerari balloteig, sense ritme ni diapasó, barroer rai, etzibant petites guitzes i bitzacs, com si qualque bare invisible enemic no m’ha embotit recte amunt una maleïda barreja picant, i més que no pas ruquet educadet i pausat, sóc esquerp moneiot sense cap gràcia, i de qui els rigodons i rigolets, de cap rim ni raó emparats, s’han tornades, entre taüts on rauen, de pàmfils passatgers, xerraires cadàvers i no gens hàbils esquelets... s’han tornades dements danses macabres que per comptes d’exorcitzar, esventar, maleficis, n’atrauen, en criden a cacofònics esgarips... tot i escarritxos, grinyols, garranyics, xerrics i ric-racs infernals tractant alhora infructuosament d’obviar.

I llavors, és clar, abans la narcòtica química no actuï, encara immergit en la densa temença, el que no faré mai és llegir-hi criminals revistetes de dona. Ja per sempre més he odiades aquelles fadíssimes faves qui hi surten, suposadament actrius, mes l’únic que són, la veritat, ja us ho diré, com als temps clàssics que tothom enyorem, és meuques d’un cert preu, i prou.

—Ah, serviu-me, senyoreta, si us plau, un tallet de la coca de ruibarbre que ompliré d’escopolamines. I el volcà esbojarrat esdevindrà niu casolà, melòdic, harmònic... Aquesta vegada, viatge de debò com cal; somiant truites fins la terminal, on tota l’arítmia brutal s’haurà doncs terminada, i de bell nou ferms damunt terra ferma, fermament sabrem fermar i afermar cada línia, de qui l’escansió s’escau... s’escau perfectament... – oi? oi? – perfectament... perfectament s’escau.


~0~0~





Fulls fulls fulls, breument dansaires si per la vora els pas


Extrets de l’estada a Beta Terpsiqhor, per cabal en aquest planeta oblidat, amb paisatges com no en veus sinó en somnis — i, ja fascinadament uranoscòpic, amb ça sus doncs l’espectacle incessant d’efemèrides inversemblans. Zenits constants de grocs esclatants; cels ausades de molt estranys no pas gens copiables colors.

N’Urà (diríem), quins blaus ni verds no ens presentes al cul il·limitat — i llavors, degudament capat, quins sagnants vermells!

Aquests extrets qui els llegeixi o desxifri que sàpigui que (com adés el llegendari manuscrit polonès que hom trobà a la miraculosament incòlume banyera), no en vénen tampoc pas prou, de lluny i remot!

Què altre hi faré, a part de conrear el meu hortet i menjar-hi les mels que els antifònics saltamartins amb bella aptitud no em produeixen — i abraçar-hi de trast en trast (tot cardant coixins) les totjorn immòbils encantades deesses qui duen, avergonyidetes de llur luxúria, màsqueres d’ocell només existents al meu magí excitat — què altre fer-hi, dic, que anar trobant-hi els paperets d’on aquest planeta sense vents sembla curullar-ne i assajar de reconstituir, amb tot això i el temps lentíssim, la vida que amb la pèrdua de la memòria totalment se m’esborrava?

Un primer cop que vaig perdre la memòria només havia tres anys. Corria com un esperitat i de sobte el cantó duríssim d’una porta sortia a asclar-me el crani, justament al lòbul dret. L’esquerda i l’esvoranc mig em lobotomitzen. Una mica més tard, cap als cinc sis set, caic per les escales i l’altre lòbul per sempre més em roman tocat en col·lidir al cantó metal·litzat de la bàscula que per a pesar fusta i sacs hi teníem vora la porta. A disset anys, fou llavors a can Pigem que me l’aboliren (la memòria, iep) a cops d’electroxocs, i sobretot de comes insulínics...

Mes ara havia fet els seixanta-set anys i perdre la memòria a aquesta edat, l’anamnesi no és pas tan fàcil; no n’és gens, i si no fos pels paperets, malament rai, cap esperança.

Sort que en tinc doncs, dels atzarosos paperets, arreu espargits. I dels diàlegs monologats amb els personatges trobats als paperets, i amb les altres figures i figurances que el plectre elèctric del meu sensori no sap rembre per cabal ençà dels reialmes incorporis que zelosament s’hi celen, a despit de tot atac.


~0~0~


Certs esquinços de fulls


Esborradissa viu-viu d’escarransida ànima.

La meua minúscula ànima qui tant amava i acomboiava, m’acompanyava pel camp, duta força a lloure al capdavall d’un coble mitjanament llarg; era una animeta moderadament aventurera; sovint estrebava dolçament el seu bec de coble com si volgués mig autonomitzar-se, sobretot prop les cantaires séquies, i se m’esmunyia llavors enjogassadament a córrer a l’altre costat del tranquil corrent, on el cor em saltava de basarda i de neguit en veure com de sobte l’hostilitzaven les ànimes enormes de l’enemic; llurs dentegades, batzegades, ventegades; llurs mossegades, lladregades, merdegades; i ara tot plegat em veig doncs tornant a casa per cabal (tot solet), tràgicament desolat, arrossegant un coble escapçat, esfilagarsat, havent vist la meua animeta cruelment devorada, entre brutals musells ensangonats de llops i guillots, o potser llords tigres i lleons i tot, qui a despit que els llençava tota eina ni ormeig de llaurador ni ramader trobat pel camí, no en fotien cap cas; un cop llurs queixals s’havien clavat al cos de la meua adorable amorosida animeta, no hi havia res a fer; per molt que cridés, plorés, implorés, imprequés, llencés forques, pales, martells, les ànimes bestials dels depredadors s’havien cruspida en un tres i no res la meua constant diminuta companya qui tant no havia fins llavors colt i amanyagat, amoixat — i res doncs mai més conhortar’m, ni acomodar’m ni confortar’m, vós, gens ni mica.

Pèrdua com dic cabdal qui-sap-la. Ai, dissortat... dissortat qui sem!


(...)


Pèrdues rai! Dormíem plegats i el meu infantó d’animeta me’l segrestaven enmig de la nit. Em desvetllava de sobte amb el cor a la boca i enlloc no el trobes. Introbable! Ja pots cercar, ja pots regirar-ho tot. Enlloc, enlloc!


(...)


Tenies al rebedor dos vasos de Sèvres i els els hauries regalats, tan finets i tan blavets, a canvi que et tornessin l’animeta aimada, l’infantó robat. O només que t’asseguressin qui l’infantó és viu, i viu no pas gens quotidianament torturat a un indret o altre, per exòtic ni ignorat que fos. Tret que ningú te’ls vol. I de sobte, tant presentar’ls amunt i avall, et relliscaven de les mans.

Part de terra rauen ara tot trencats.

Cop d’escombra, i au.


(...)


Vuit granotes grasses, me n’he enamorat; volia adoptar-les d’animeta múltiple, joiosa, plaent. I una per una, saltant alegrement, quan volia eixugar-les, se m’esmunyien dels dits. Tornaven al món dels llots, els tarquims; les selves on només sé perdre’m, relliscar-hi, enfonsar’m.


(...)


Tornaré a casa mà-buit. Abans m’aturaré a la benzinera, on romandré ignorat com qui diu hores i hores. Car de ningú no só persona. L’infant dels altres, badant badant, damunt el taulell, em fa malbé els carnets, la documentació, el crèdit. No só ningú. Sempre sobrer, inútil paràsit. Abandona’ls el vehicle.

Hi enceraven el terra, i t’hi haurien encerat com t’enceraven les sabates, si ujat t’hi haguessis jagut, just com si hi fórets una altra taca d’oli.


(...)


Contrastat neuròleg no só pas, per tant no m’haig de capficar què deuen pensar la gent quan, bo i sortint de la feina i anant cap a la meua carraca mal aparcada, el pitjor vehicle dels voltants, havent-me’n caigut la clau per terra, damunt un toll de greix translúcid, i ara aixecant-la tota regalimant com si fos petita cigaleta tota llefiscosa de lleterada, hi hagi qualque dona que en faci escarafallets; la qüestió que anava pensant si prenia la carraca o la jaquia a lloc; m’estim sempre molt més tornar a casa caminant, tret, és clar, que avui plovisqueja i tinc por de xopar-me.

Així que anava a prendre el vehicle (que de tota manera no sabia pas com anava a treure d’aquell laberint de vehicles que me l’entrebancaven tot al voltant, havent-lo com dic aparcat en indret prohibit), quan tres de les companyes em conviden de prendre’m al llur. Content m’hi fic, mes aviat me n’adon que o van begudes o mogudes, i tinc por que ens estavellarem, a part que han desencapotat part del vehicle i que em fan asseure a la voreta on em mull doblement, la pluja per dalt, els escatxics dels tolls pel costat; així que tantost ens aturem, passant pel terra empedrat d’un molt estret carrer de poble, aprofitava per a davallar i dir-los que mercès, mes ara continuaré a peu fins a casa.

Per sort la pluja aturava al cap de no gaire, i aviat só a tocar de la costa; el Solell ha eixit i hi ha un petit concert per a la canalla just damunt la platja; he volgut demanar quelcom a un jovencell molt ben bastit, apol·lini, quan oidà que enllà una gran onada s’aixeca sense cap avís i s’atansa a la improvisada bastida on s’asseuen molt de petits!

Com he corregut sota la bastida, on arribava justament quan percudida per la bestial onada s’anava a esbaldregar; la sostenia part de sota amb ambdós braços, estintol providencial, i ara si en só, d’admirat, sobretot per una minyoneta qui ve a sostenir-me, i a la qual, ara que tothom hi ajuda i els infants i germanets poden anar davallant de la bastida escuixada, amb un dels dos braços que alliberava dolçament m’hi abraçava.

Ningú no se’n recorda de l’heroi qui trempa abraçat a la manyaga germaneta sense pitets encara. És ara la clau del cos que tinc tota llefiscosa; sort que vaig vestit, i ningú se n’escandalitza. Sortós... sortós qui de vegades sem!


(...)


Entréssim, em dic, tant se val, al cinema; hi fan un film insuls, per a la canalla. Hi ha només unes vint-i-tantes persones, entre mares i quitxalla. Tothom hi comenta interessat. Essent al capdavall l’únic qui no deu trobar-hi gaire o gens de suc a l’espectacle, veig que només els só mica útil si me’n vaig corrent a l’aigüera del canfelip on he sentit mormolar que qualsque bretolets entre els més granats dels assistents han feta llur bretolada. Els la desembussaré sense que en acabat ningú m’ho reconegui. Especialment cap de les sucoses mares, de qui hauria popat molt de grat per poc que m’ho haguessin ja no dic pas proposat, permès.

A comptes de què, romanc encara encantat amb la sonsa pel·lícula i els pets de la canalla.


(...)


Ni el franctirador de qui tothom n’està tan esfereït, d’ell i del seu minyó escuder qui també dispara amb arma automàtica; ni el franctirador o el seu assistent, doncs, no deuen pensar que valc prou la pena per a fer malbé una bala.

Só dels únics al món qui gosa eixir al carrer, sol i per oldanes endreçúries, sense por que els franctiradors l’assolin. És que al fons tant em fa viure o morir; massa deprimit aquests dies d’hivern gris.

I ara só vora la paret de la llunyana escola i veig el senyal vermell que ha saltat del meu crani a la paret, i ara la rotllaneta vermella s’esmuny, rellisca esbiaixadament, allunyant-se’m del cap, com si, com dic, el franctirador, o el seu assistent, hagin desistit d’afegir’m a les víctimes qui tenen tota la població terroritzada, i armada i amagada a llurs cases.

No m’he mogut, els donaré totes les avinenteses que els calgui. Sé que só mig d’esquena al gran pati de l’escola llunya, i que enllà del pati herbat hi ha la gran tofa de canyes on es deuen haver plantat els altrament sempre introbables franctiradors.

Ells decidiran. Qui sóc per a decidir re, ni de voler mai ridículament salvar-me. Salvar-me, al capdavall, de què?


(...)


Vine! mana la Deessa, i me li atans com si só un escarabat a besar-li els peus. Ella, ça sus, riu. De sobte, una puntada em fa rodolar fins a l’arena. S’hi atansa un home monumental, un dels seus amants. La Deessa riu més fort en veure’m tan acollonit. Só un escarabat qui es rebrega en ell mateix, arrupidet, es fa encara més diminut, plegat de potes, cap amagat. I l’homenot s’ha fet present, enorme, colossal, invencible. I em comença a omplir de mastegots, sots les grasses rialles de la Deessa. Fins que la Deessa diu Prou! i l’homenàs escultural cessa d’atupar’m i s’atansa nu, amb cigalot immens, cap a la Deessa, amb qui comparteix, cardant, el tron. La Deessa em mana Vine! i me’ls arrosseg davant a besar-li els peus, i a dir-li Gràcies, Deessa, gràcies! — i al seu mascle legítim, l’amant de torn, en acabat amb un filet de veu, Moltes gràcies, senyor.

Se’n riu la Deessa, gaudint, cardant. L’home traient-se’m de sobre amb una puntada, emprenyador escarabat qui sense voler ara no els só.


(...)


Els amics em volen mort, em dic, mes tot és mentida; tant de bo me’n volguessin: si més no m’hi volien, i em voldre-me’n, de qualque faisó em volien.


(...)


I qui diu amics, què es plany de trascantó n’Apollinaire? Diu que, com m’esdevé, també sos amics, ujats, li deien que no s’empatollés pus, o que callés i muts i a la gàbia d’una puta vegada.

Els amics ja em confessen llur menyspreu

Havent beguts pler de gots plens d’estels
M’ensopia i un àngel meu exterminava
Xais pastors i mants d’altres trists corifeus
Em duien vinagres centurions filisteus
Mal purgats per la ruà els pòtols gairebé deien fava

Estels del bon matí poc cap en conec
Becs de gas regalimaven tremolins de flames
Lunars els fossers amb bocs buits tocaven a renecs
A la viu-viu de les espelmes colls de buròcrata
Queien damunt les polsegoses faldes de les dames
Parteres amb antifaç reien purificades
La vila semblava en la nit un munt d’illots

Volien les dames alhora amor i hiperdulia
A la vora del riu fosc que se m’enduia els mots
Tot hi eren ombres lletges qui durament em dolien.


(...)


Animeta provinciana, tot sempre troba que és prou, i gairebé i tot massa.

Si só tan provincià, pobrissó!
Si arreu i enlloc m’hi sent com a casa!
Si el paisatge és d’arròs, i l’aire i la neu, i l’aigua que en raja, i els macs tan bonics ran de cresp cristal·lí!
Què altre voldria encara, pobret de mi!


(...)


Com jo n’era petitet tothom tocava’m lo pipinet; el mestre com li recitava la lliçó i el capellanarra qui em ficava la llengua a l’orella desoint ma confessió; l’apotecari qui vol saber si tinc febreta i aquell tros d’ase qui pretenia d’ensenyar’m musiqueta; el viatjant amb la maleta, i els grandolassos qui fan barrila rient-se’n de ma cigaleta; tothom s’hi apuntava, a espantar-m’hi mosques a la bragueta.

Com jo n’era petitet molts em donaven pel culeret; el capellà de la doctrineta, els mestres de llatí i d’historieta, l’apotecari de la medecineta, i mant de pedòfil diplomat amb despatx a la cantonadeta.


(...)


Cada puel·la qui em veu l’artefacte
tota llavors roman-ne estupefacta.

(...)


Cascú és com natura l’ha fet — mudament em diu el falcó, imperiós, perxat a l’alta nua branca del freixe, mentre vigila quin altre cos calent no és mou, sucós, part de baix.

Guaitava ell davant i, de la finestra estant, li era embadocat al darrere; vaig agafar l’allarga-vistes potser per a esbrinar-li el plomatge del clatell, mes havia tombat ell el cap cent vuitanta graus sense com qui diu fer cap moviment perceptible, i el tenia doncs fitant-me, seriós, sever, monitori, un bri despectiu també, escatint al seu torn quin posat no fóra el meu, d’inefectiu espantall sempre.


(...)


N’Andròmaca, en Pirros, i el tit.

N’Andròmaca — quan guanya, guanya, i s’ha acabat. Carda com Andròmaca, ço és, katalabomenint, és a dir, ocupant la plaça, controlant tot acte, manant ella, imperiosa damunt l’involuntari amant, d’on al capdavall, a l’aspre de l’orgasme, el vit del mesquí indefectiblement es romp.

Mos amants, rai (diu ella, despietada deessa), arreu te’n trobes, víctimes carallots, a caramull.

En Pirros — quan guanya, perd; les danses pírriques esbufeguen tothom, i al capdavall per què serveixen? Per a desfogar’t, i au. En acabat, romans encara més buit.

El tit — quan perd, guanya; tota desfeta, m’estintola l’opinió: só una merda — i, eventualment, espitxant-la merda, em fa molta menys por espitxar-la; si l’espitxés vencedor i savi i aclamat, malament rai; la pèrdua, vós, la recança!

Morint-me merda, re no es perd.


(...)


L’arbre mestre de mon fust no el trenca cap Andròmaca, car enfilar’l de mi mateix a cap ull de fibló no pas; si qualque folla meuca plena de verriny m’esterrossa de cop-descuit i atupant-me m’encavalla, li dic que Ja em perdonarà, mes que no puc; i si no puc, no puc, i ella se n’atipa i, si no em mata ni capa, diu Ni mai! — i corrc, i corrc, i corrc, com porc de trista cueta cargolada, fugaç, esfereït, rabent nogensmenys a rentar-me-la, com fust que la inútil tempesta sobrava, o com cos espatllat de nàufrag llençat a la rugosa platja — cos qui tanmateix, tant com pot i tant com duri la durada, molt sèdulament (i quin datpelcul el criticaria?) no gens sollat es vol.


(...)


Cos qui mants d’esvorancs no solquen fins que solaçadament esfondrall no esdevé. Entre els fragants asfòdels del somni vellutat als contumaços conflictes de la inversemblant realitat només un cluc d’ulls. Del benjuí del cony jove que habita el somni, tot d’una al mal suc del moribund maljuí — (maljuí veig que en Rabelais en diu amb tota la raó de certs suspectes conys).

En Troime zind Xoime, ínclit cavaller, personatge somiat, esdevingut cadiraire tranquil, i qui presenta amb facilitat doncs cadires per a totes les mòmies embreades qui assisteixen al seu espectacle on les nafres de la pugnaç cardaire són els delitosos estigmes de la passió amorosa — penyores del desig que la meua llengua untada de benjuí eternament cercaria a guarir.

Per a veure’n l’espectacle que en Troime vol que vegem, la finestra panoràmica, d’uns vint metres d’ampla i deu d’alta, rere la qual no som, el seu vidre comparteix funció: és alhora vidre de finestra cap al paisatge de fora i pantalla de televisió. Allò que ullem, doncs, pot ésser de vegades, no saps mai del tot quan, doble — de visió afegida, superposada.

L’espectacle ensems actual i retransmès es fon o es desfà, alternativament, com qui diu a l’atzar — tret que en Troime no ho manegui tot a dretes, cavaller campió qui adés es cardava la pugnaç cardaire i en mostrava amb urc, al bell començament, els estigmes que m’havien fet la llengua aigüeta que diluïa l’excitant carrall del iogurt que aspirava als llavis regalimosos del cony de la mateixa deessa.

El vidre tant translúcid com opac, on doncs tot s’hi mostra, o només el defora si el televisor és apagat, o només allò retransmès si afora tot és foscor, presenta la mística processó dels qui van amb vesta i ciris i cadenes i crocs i sangosos amb estigmes de va desesperat.

El vidre que també m’adon ara que té una tercera funció. Esdevé de cop i volta mirall.


(...)


Vinc Avui d’Hermafrodita


Vinc avui d’hermafrodita
ensems amb cuca i moixó.
Si passa la processó
em cof el cony o la tita?

Millor si em descof d’ambdós
prou els dos mereixedors
de presenciar el miracle
de retre’s a l’espectacle
d’esdevindre’n simulacre —

un primer i un segon sexe:
processó que ningú vexa
dels misteris millor nexe.


(...)


Finestra ençà, tots els qui pertanyíem de bon dret a la casa — tret doncs dels qui romanien ignots al rerefons com ombres mandroses i descolorides — ombres dins ombres, ombres de fum i cendres, qui emetien vapors de toluè — tots els qui amb cos sòlid pertanyíem de debò encara a la casa anàvem vestits amb vestits llampants — com qui diu metàl·lics — molt cenyits, i els nostres cossos doncs encara joves, quasi perfectes, com lluïen, amb llurs camises d’un blau de cobalt, de verds de líquens accentuats pel dolç incessant plugim, de carmins hialins d’aliatges obscurs, de bruns de caobes envernissades, o de colors i lluïssors de palla tot just tolta, i, així claferts de la joia de l’anar aitan bells, ens saludàvem mútuament, sempre molt amicals i francs, i deambulàvem a lloure i pujàvem i davallàvem les escalinates vivament enllumenades, i ens donàvem les mans, o pus tost només ho fèiem molt juganerament veure, tocant-nos només d’ungletes de ditets, com entremaliades minyonetes.

Les nostres mans, amples, llargues, grogues, monstruoses, caricaturesques. Mans que tanmateix vistes de prop valien el dibuix detallat d’un mestre d’obres mestres, mans d’un groc mat, cèries, com de rusc honest, seriós, treballador. Amb voles o palmells, dibuixades no pas amb les línies del destí, ans amb bresques; i els panxells fets d’àmec, i de pròpoli les ungles.

I tothom proposava, esfondrats de sobte en les meloses diluents delicadeses de l’enyor, entristits per certs remots records, per les feixugues recances mig atuïdets... tothom proposava per torns molt mesurats partitures diferents per a acompanyar l’espectacle propvinent, l’espectacle de la processó funerària segurament, i tothom cantava la seua molt dolçament, o la feia cantar també als companys, així molt educadament, tothom sense mai alçar gens la veu, i sempre tothom esperant que el qui cantava durant el seu torn no hagués tan finament, en un filet gairebé imperceptible, ja enllestit.

Fins que me n’adon que irrecuperable m’he anat endarrerint, vers les ombres del rerefons, cada vegada més lluny dels cossos i de llurs mans, i dels llampants vestits, i els atorrolladors panorames.


(...)


Tot el pitjor per als altres, ja és prou bo per a mi.
Tinc ànima d’esclau?
You bet!


(...)


Femta de femna fatal, femta ideal.


(...)


I així anar fent. No complain.


~0~0~


Film en tres esprints


Nedàvem en xampanys
en llits de mels enjogassats ens debatíem
hi érem els dos Ahmed
els heroics amants qui baten totdéu.

Ara tornàvem de Pèrsia
la moto carregada a caramull de belles taronges.

Mi-te’l el mut
mutu hi met un mot mat
si la moto el mata.

Disfressat de persa
el meu patró es feia expulsar
mentre jo, rere una columna, apamava el pom de l’espasa de Sòcrates.

Artur esversat
clava a la roca l’espasa de Sòcrates
em diu en Dàmocles, el director.

De la ràdio a la lleixa
ens envaïen bigarrats sorolls de basar —
haurien embasardit més d’un campió.

El film era en persa
traslladat al romanès.

Al cor de la roca
el cor d’en Dràcula romania acorat.


~0~0~


Cucut qui el bon temps finament esbombes


No em sap pas greu d’haver de tornar a dir
que el cucut sóc qui toca el cornetí.

S’atansen mascles alts i amb corbatí
i se’ls estén la dona amb ull coquí.

Sona el so clar de penitent corneta
mentre ella i ell s’abracen i l’estreta
produeix xàldigues que a la bragueta
m’obren boïcs on sanglota l’aixeta.*

I havent plorat tothom, orgia morta
me’n vaig corrent de nou cap a la porta
a tocar adéus, cornetí qui aconhorta
els combatents de tant d’èpic fatic.

Un campió se’n va! — dic amb repic...
per a de sobte anunciar un altre amic.


[*m’enceten traus: hi espinga la cuereta.]


~0~0~


Durada i distància (conversa que m’hec amb el mec qui só)


—Si aquell qui es desficia anant constantment amunt i avall en isnells avions, i jo qui no em moc mai de lloc, assolim al capdavall exactament de fer la mateixa distància, com dos nous de trinca microbis qui rossoléssim vessant infinita avall damunt la crosta d’una baleta de xerri tot just cagat... I qui diu figuradament xerri, diu persones al cresp d’aquest trist merdoset planeta perdut pels laberints de l’univers’ — la qüestió que em capfica només és la següent:
—La distància acomplerta tant pel follament neguitejat viatjant com pel tranquil mec estàtic qui só és la mateixa, això és establert. Mes què me’n dius sobre la durada? La durada que hem emprada per a assolir de fer aqueixa distància, que tant ell com jo hem doncs feta, ha estada la mateixa... o diferent?
—Mentre ell ha durat un temps de vida dilatat pels preparatius del viatge, per les preocupacions dutes pels contratemps patits pel vehicle i els deguts a l’oratge i a la gent concomitant, sovint prou enemiga, el meu anava dilatat per la reflexió, l’absència d’angoixa, el lleure i l’observació dels elements ben segur i calm dins l’aixopluc.
—La meua durada ha estada durada de qualitat; la seua, durada de constricció. Qui ha viscut més i millor durant la mateixa distància? Jo, sens dubte!
—Si la meua durada de viatge ha estada nul·la... i la seua força important, la durada que he poguda plevir a esdevindre’m, a conrear la meua essència, ell l’ha haguda de fer servir a vigilar de no prendre mal.
—A fer el mateix viatge, ell ha balafiat diguem-ne la meitat del seu viure. Carallot, tothom amb dos dits de seny sap que viatjar enruqueix.
—Quin argument més fal·laciós, direu! Palesament qui viatja, en veure més coses, en tindre més experiències, en comprendre més coses, viu més que no qui no es mou!
—Què veu, què comprèn, què experimenta? Responc, defensiu. No veu pas més selves ni himalaies ni animals ni cultures que no faig jo... somiant!

—I les dones qui veu?
—I les qui veig assegut a la cantonada, amb ulleres d’augment?
—Mes i les qui es carda? Moltes de dones, posem, de molts indrets! No es tracta pas només de veure-les... Haver-les, tocar-les, sentir-ne les sentors, tastar-ne els tasts! Això també ho fas somiant?
—Somiant, somiant! Tocs, sentors, tasts... això rai, els millors del món mai per ningú no experimentats, em vénen de totes les èpoques passades, em vénen de la nit i el foc de l’experiment humà!
—O, enraonant d’altre, què beu i què menja d’exòtic... que es pugui comparar al meu pa sucat amb oli... o amb el que de tota faisó prou em sé cuinar? Car jo sense viatges, temps rai per a aprendre’n, i per a aprendre a fer de tot; lleure a lloure, vós. I... I com qui diu per ciència infusa, amb els àpats dels anys enfonsats de la humanitat que tornen en somnis per a qui se’ls sap en somnis sintonitzar! Els àpats i les mítiques i les místiques pràctiques, i les pràctiques dels alquimistes, i les dels científics de fa un instant, i... Les impressions, les visions, els enllumenaments, les més fortes impressions fetes empremta, o petjada a l’esperit de la raça, i només accessibles per la via espiritual del somni... Reeiximents cremats a l’ànima col·lectiva, dels més primitius, primigenis, fins als que sorgeixen molt més enllà del demà!
—Això és misticisme, tens raó, és a dir, idiotada!
—Idiota, prou puc!
—I ni encara que tinguessis cap raó, encara et mancarien les converses interessantíssimes, i els perills i les esdevinences, i les avinenteses, i les aventures per l’heroic viatger aprofitades.
—Les converses, no pas millors ni de bon tros que les que haig cada clapada amb els meus personatges somiats... i els perills dels malsons... i les aventures existencials dels meus somnis... Ell res, només les hauria (les hauria pogudes heure) somiant... somiant amb la meua traça!
—Ets un pallús. Només convenceràs els convençuts.
—I tu, qui convençs? No em convençs pas a mi!
—Ni ganes, saps!
—Sàpigues, viu, que els somnis són l’epítom, i el resum, i el catàleg, i el catalitzador, i l’anunci espectacular, i la pirotècnia, i el rebost del viscut en la seua totalitat! El somni anul·la l’esclavatge del temps foraster! Les cicatrius, els esguerros, les degenerescències del cos són les osques a la fusta del cos que marquen l’únic temps de debò. Som rellotges orgànics, el nostre cos marca les hores on s’escau tota acció; som rellotges que duren exactament el que dura el temps de veritat. Amb el somni ens envolem a les vides on el rellotge del cos no té accés. El somni anul·la l’esclavatge del temps opressiu que ens vindria de fora a...
—Et penses que el qui viatja no dorm ni somia?
—No pas com el qui roman quiet!
—I tu què saps?
—Sóc el teòric, carallot.
—El teòric carallot, ets!

[The affair rapidly degenerated into an orgy; the whining of infernal music witness to the many serpentine interchanging couplings amongst the many hapless dreamers... who were nonetheless one — springing all the others like ethereal ephemeral eidola out of only him, the one, alone lonely solitary and unique.]


~0~0~


Mare, mare!


Mare, mon germà ha mort el pare
i ara rep les folles amistats per a celebrar-ho

Molt irònics, mare, sobre el fet d’haver-lo mort
tothom qui-sap-lo l’enlluernat per l’heroïcitat
tothom bon tros enjogassat no sols pel fet
ans més encara per les fines paraules
que mon germà empra tot contant-los-ho

Mare, no hi anéssiu si us plau
no us hi afegíssiu pas
tot hi serà violència i orgia
i en tornaríeu a tesa violada

Mare, no!
no pas amb la roba vermella tan ajustada!
què hi fareu amb la roba vermella
tot hi és ja prou vermell de mels i de sang

Mare, tot hi és vermell i llefiscós
a la violent orgia de mon germà
en insultant celebració d’haver mort el pare

Mare, jeu mort el pare enmig la peça
entre els cortinatges vermells
emmortallat amb mortalla vermella
vermella de sang i de mels
que més tard prou em caldrà netejar

I ignominiosament, mare
n’hi ha entre els eixelebrats celebrants
n’hi ha qui damunt el cadàver emmortallat del pare
bestialment s’hi acoblen

Mare, no us hi acobléssiu pas també vós!
Mare, mare, no!

Us n’esteu, mare, si us plau
sé que en tornareu a tesa violada

Sang meloses arreu
en regalareu pertot
us en regalimaran, us en rajaran

Mels sangoses, mare
que mai no hauré acabat
mentre us ensopíeu hores i hores
de llepar i rellepar, mare

Mare, us les relleparé infinitament
fins que no sou de bell nou
mare immaculada.


~0~0~


Perennitzats en harmònic disseny


Davallant del tren, empreníem no pas les vies qui tothom, en orba voluda, en pansit ramat, sempre emprèn.
Empreníem la via oblidada, la via no gens fressada, la que duu als meravellosos esfondralls de l’antiga vila romana.
Passades les estàtues esguerrades i les columnes escapçades, tanmateix tot conservat en magnífic estat, tot banyat en pau i harmonia.
Entre les rajoles amples, herbes i flors hi apunten; tritlleja a un racó la font d’aigua clara.
Amb un cor a caramull omplert ara de calm goig, fem cap al geomètric orfenat.
Hi adoptàrem, la dona i jo, dues germanetes “boges” qui no n’eren gens.
Ens havien dits a l’orella delitosos secrets que mai no divulgarem.
La gran és inventora de mètodes formatgers immarcescibles, de revolucionaris mètodes que duran a tot el món congrus beneficis.
Dues beutats esclatants, sobretot la petita, qui esdevindrà la millor escriptora de tots els temps.
Com les pugem, aitan amorosidament!
Tots quatre despullats en clàssica disposició, com incòlumes estàtues en clar jardí harmoniós.
Recordeu-nos pòstumament adorables ruïnes d’empertostemps.


~0~0~


És molt lletjota, ai, la pobrissona
ningú no gosa fer-l’en sabedora
més val que ho sàpiga ara que és d’hora
que quan ja entrava en perillosa zona.

Serà entre amics i es pensarà bonica
i el més cruel, ja tip, trenca la plica:
treu un mirall que prou clar tot ho explica.

S’enfonsarà en foscors d’on no en surts viva.

Titlleu-la de lletja ans no es torni altiva
aprofiteu que només és un cuc
ans no es desclogui en espantosa aranya
no pas voliaina qui entre flors s’afanya.

I si ningú no pot, rai; jo prou puc:
Prou pots, minyona, entre savis et duc!


~0~0~


Les més finetes i excel·lents madones
fresques com les roselles i l’userda
podem semblar si ho volen les hormones
qualsevol jorn qualque espantall de merda.


~0~0~


A oldans tocoms, en írrits col·lotges


Orgies de l’intel·lecte, fenòmens de mon renaixement a la memòria de la invisible gràcia, retut al carisma de l’espatllat, el tràgic, i el lleig, d’on heurístiques les clíniques revelacions de les centúries desfasades m’intoxiquen, traumàtiques, les tres hagiològiques potencialitats que en les depravades piscines de mon crani es rabegen – sensori, magí i enteniment.

Masoquistes, fetitxistes, les vicioses embranzides se m’esvaloten, i, geni cabalístic, rabit, sublim, les dibuix en fórmules flamerejants de mestre suprem, llurs formes llarguerudes com escurçons exuberants de qui el verí duu solaç als més armats ni grandiloqüents, ço és, frustrats, del piadós paràsit núvol parroquial. Esporàdicament meretrici, acrobàtic les venc. I així anem surant, prou balderament.

Geperut hedonista, cada cercle privat de més o menys cismàtics tips i retips vaig voltant amb voltes lentes de marea creixent i decreixent, fins que per terra mateix davant llur porta m’assec imbuït de melangia, bo i admetent a bastament tota desfeta, ans esgarriat en mística fantasia, recordant belleu els anys feliços on la dona, n’Aurora, luxuriosa em bat. Fins que desesperats, ujats del setge, els panxuts dels cercles privats ixen de llurs asfixiants cercles tot esfereïts con si eixien de cap mecanisme de transport subterrani escandalosament incendiat.

Tots mos guanys s’evaporen encontinent com obsequis de fum. Veterà de mantes de guerres sempre perdudes, m’he guanyada tot plegat aquesta gàbia de resignació on cada angle i cada brèndola se m’estrenyen a punxar-me amb insistència.

A part meu, poc he trobat enlloc cap altre rosetaferit, altre que escadusserament i matussera en la literatura especialitzada de les perversions. Els rosetaferits som els taujans obsedits de la roseta mística. La roseta mística és el foradet del cul de les dones – i particularment de la teva.

Aurora, Aurora – exclam, amb vult atroç, furgant a les palpentes en pler d’emocions manllevades als escrits adients, alhora rabejant-me en un nou pou d’excrement.

I llavors, com sempre, el meu nadiu enginy pornogràfic em ve a salvar. Amb quina indústria no obr la porta a la primera tímida client qui ve a consultar-me. Assumeix ella que sóc massa sever segurament amb els seus pecats. Tot el que em diu em pessigolleja un ou – tan innocent, tan sentimental, pobrissoneta! Ella qui es pensa tan criminal, tan rèproba, carn votada als orcs més cruels. Car es veu que ha amagats els ossos dels maleïts homes qui d’amagatotis ha exterminats, i ara, sí ves, les ombres de llurs ànimes en pena la vénen a emprenyar.

I la carn podrida? – li dic, fent com si encar en mastegava els tendrums. I ella envermelleix i es voldria fondre. Ja veu tanmateix si sóc savi, li endevinava fins els pecats encar no revelats. Carallot, segurament em volia felló i llençant-li les tortures infernals al cap, com qui li llença plats perquè l’ha vista festejant amb un altre qui m’endollaria banyes a betzef, mes llavors muscleig tranquil·lament.

Tot això i no re tot el mateix – i beneïda se’n va, condonada de tot crim, anònima com closa ostra, havent escurat el forat del cul del cervell, després d’haver-me pagat.

Amb opulència demoliré aquell diner sollat. Som-hi, psicopàtics capellans, sargim ensems bordells i cementiris, ambdós tan pintorescs! Bevem-hi anòmales begudes que ragin de cranis i d’orinals i bordalons. Amb boques espontànies aboquem el contingut secret dels nostres cervells forasters. Somiadors paranoics, amunt, car cap heretgia per peluda que sembli no és gens blasmable. Cada capítol de l’esquema del viure et duu indefectiblement cap a l’imago de l’infusorioide entronitzat qui és l’essència d’allò que de debò al capdavall no ets. Autòmat de la mutació, depenent totalment de la xúrria genètica, cuc ets qui s’autodevora i au.

Ensumem-hi, efluvis d’urnes garneues. Copsem-los, barrufs d’elfs, presències sàvies d’encesos pentacles, celestials verges, nimfes d’atzucac, decrèpites parelles, dolces cendres, ortigues i alls, qui engendren tot goig.

Com més t’hi has escorregut, més bo per a la salut – diu amb encert el remei, o en tot cas la recomanació, la dioscòride. Cada nova nafra esdevinguda vulva novella, on l’orgasme en deliqui mor. Massa de temptacions per a la fecunda brutalitat entre eròtiques escaiences fins ara interdites. Sospites de llunes de mel faraòniques, on cada element fàl·lic és prestigiosa anguila qui escriu amb tintes de sang i merda ineluctables capítols d’estoïcismes demoníacs. Sàdics flagel·lants omplen d’arestes llurs folcs escorxats. Fins que caiem en les cadències inverses, les oscil·lacions contràries, i hiperdúlics, i dúlics i làtrics i tot, segreguem les més càustiques polifòniques riotes.

Amb vult contort m’esguard. Sóc jo mateix, retrobat. Recaceja-t’hi els intersticis, i els perpetus teixits dels opalescents introits. Se t’hi fan noves berrugues, ballarugues, geps. Allò et faria davallar l’hedonòmetre, l’aparell d’apamar el plaer, si no fos que ets execrable astrònom qui veu d’on tot ve i on tot va a parar. I per una merda així t’hauries de capficar?

Sóc qui perdona totes les fragilitats. Veniu-m’hi, supersticioses, que de tot escàndol, per resplendent ni idiosincràtic que fos, prou us absolc. I d’eixauc, d’escreix, encar us alleraré la gràcia de poder-me petonejar no pas l’anell papal, el tòtem fantàstic, l’eix molt fressat, de caperulla mantes de vegades amputada, mes sempre recreixent, i les llambresques mai pansides orquídies qui em pugen i baixen, per pessigolleigs d’ullals tuixegosos i pentagrames estigis i màgiques malediccions per llavis de sagnants pintallavis pintats tostemps empudegats.

Amb sotmesa confiança veniu al capellà nihilista a l’instant més calgut. És ell qui indulgent desconfeix cada monstre qui àvol us rosegava allò que no és sinó falòrnia i paper blanc omplert de merda. Pagerol hi hagué qui amb un ganivet tragué els ulls d’un vailet qui féu la guerxina a la seva dona. Vailet a qui la xil·leta capllevava tendrament. I ara, sense ulls? Món collons mal acunçat. On segons les escaiences et toca un sobtat buidament d’ulls o l’òptim anar pujant dolcetament en serrall, harem o gineceu.

Els innocents som el delit de les dides – se’ns carden seqüencialment.

Guaiteu si fui feliç!

I llavors?

Vanitats de psíquiques aptituds se m’encomanen. I m’embranc en treballs exhaustius i faig feines esotèriques. I caic en miríades de clots. I recobr la llibertat ençà d’hermètiques voltes, i salt fogueres, i em cristal·litz didàctic en acabat que el veredicte m’exonera d’haver en tantes de guerres pitjat sempre a deshora el gallet.

M’endevín una certa flaire per a ficar el dit a prou claps, taps, nelets i deficiències de les que debades marren les “consciències” d’assassins i faves ara doncs prou mortificats ni progressivament més embolicats perquè facin el gest triomfal de ficar-se la mà a la cartera i donar-me l’emolument, el minerval que em pertoca, el qual alhora que me’l duc a l’infern pretenc desdenyar fent florir molts de dits de qui els passa-passa distreuen tothom.

O són mos records tots fictes? Mai més no em tornaran les pristines memòries del que només em pensava haver viscut? Ah, incerteses dels emmirallaments repetits enllà de tot mèdol ni horitzó! Sense que hi hagi mai enlloc el model genuí, el pinyol (introbable! inexistent!), l’origen de la imatge així infinitament reproduïda! Emmirallaments sens fi de quelcom que tanmateix no hi és! Vet ací qui pens que sóc.

Amb quin esbojarrament em duc llavors a dir doncs prepòsteres barbaritats, tal com ragen, a la babalà, en írrits col·lotges amb mos deixebles i pacients o amb ningú, per oldans tocoms d’uranografies marejadores o per paisatges urbans on cridar rai sense que cap so aumon no retrunyi, tret per les cambres ecoiques del meu manicomi privat.

Els qui hem nascuts amb ànima d’esclau ens creiem de primer les merdegades que ens endinyen a escola. Els altres saben que pertot tot el que els diuen (pertot arreu, mes sobretot a escola) és engany, maleït escarnuf.

Per qui em deuen voler prendre? – dic en acabat. Per cap xarrupacagallons? Llurs pàtries, històries, déus, religions, dures lleis, instruccions, restriccions, dogmes....no me’n crec ni un – el meu cervell és màquina lliure – no es jaqueix esllenegar, emmerdegar pas tan fàcilment.

Ai, carrinclona vel·leïtat! Hi caic i recaic. M’he cregut i recregut en canvi allò de la llàntia, duta encesa al migdia i tot, per aquell il·lús tros d’ase qui pretén de cercar un home de veritat. Aquell home era jo – no pas el de la llàntia – l’il·luminat!

“Home”! Quina noció més imbecil! Només una toia de capdecony bavós podia haver-se pensat que la noció “home” volia dir re altre que animal de dues potes i si fa no fa pelat. Ni millor ni pitjor que cap altra aglomeració de petites bestioles i d’altres acumulacions químiques que ni a bestioles no arriben.

Cap animal no ha demanat de néixer com hom l’ha nat. Aranyes, escorpins, serps, falcons, caragols, rinoceronts, muricecs... tocats del bolet, genis, capsdecony, esguerrats, girafes, infusoris... i qui fos, tant se val, cascú és al món fotent-hi el que pot, és a dir, ni més ni menys que el que li és llegut tant per les forces exteriors com per les internes – cascú de fet no essent ningú, o en tot cas, màxim, una samfaina d’involuntàries embranzides microscòpiques que el fan anar de bòlit, vulgui no vulgui, cap on s’escaigui, vós!

Escaiences d’ubic meteorit; mossades rituals de lípids o de què ho sé jo, d’altres biomolècules per a mi de molt opaca acció; orons o coves som, diguem-ne antropomòrfics, aproximadament autoambulants, osmòtics, covant estranys ouets d’imprevisible espellida, i tot plegat de diferents batibulls d’insectoides i de virus, vius o morts, claferts; tronades supraestructures controlades pels sovint invisibles paràsits escollits – cascú assetjat, angoixat, asfixiat per paüres d’espantall de palla davant el foc que tot ho vol, d’androide davant l’extinció que s’atansa acceleradament; cascú penjant de la forca del no re, enjòlit damunt l’abís infinit del no re. Cascú fet una merda i fet de merda. I au, i au.

Què en faig? què en faig? – em servava la bossa dels collons (amb els collons encara dintre) que ella suara m’havia tolt; el fal·lus mateix se m’havia acomiadat ja feia anys també per un tall precís de la seva precisa preciosa mà; ella, blanquíssima, em guaitava impassible, impàvida, fins que se’m va agenollar – per a tallar-me la darrera pelleringa.

Ningú no m’havia entès com ella. Tot altre psicoanalista un pobre estaquirot molt ignorant. O, ultracuidat bufó, bufat albardà, em crec (podrides memòries), em crec llavors digne de tindre un destí?

Ella t’havia pres d’ostatge. T’havia cordat fort al tronc del pinsap i t’anava imputant de prou saps quins nihilistes crims, i t’anava amputant de tot membre sobrer. I llavors simptomàtica se la pelava davant teu, o cardava amb ponderosos herois. I, fraccionari, ni assenties ni no pas, només assajaves, seriós, de veure-ho tot millor.

Abandonat, les precoces noietes et lapidaren. Gravitaren vers meu les torturadores més pipiolis. Sense testimonis, llur crueltat s’exacerbà.

Oïres llavors tritllejar els cascavells del cavall raquític de la puta mort. Al calze carnívor de ton cap ton disbauxat cervell treia peregrins vapors que enverinaven l’ambient. Veies morir-ne, ofegats, llimacs, sangoneres, llangardaixos, puces i polls, aloses als rostolls, els “tartranys” mateixos qui venien a menjar-se’t perquè bé prou semblaves mort a mig podrir. Et foteren a la cangrí, acusat d’obscena exhibició.

Em feren l’autòpsia a despit que l’únic que reeixiren a destapar fou que, si tinc fàcils ploricons i somiqueigs de noiet merdetes i covard, el repertori de grolleres fantasies i criminals intents amagat als calaixos dels lleus i als armaris del cor el duia colossal. A tothom els xiulaven les esfereïdes orelles – incloses les del jutge, les dels fiscals, dels botxins més animals i tot, sobretot com més sords.

Dècades d’inconsciència anava amollant. No vaig convèncer ningú, tret que em vaig convèncer: Cal la més sòlida fortitud per a resistir l’assalt continu, sens fons, d’aquest univers de mentides.

Per comptes, em van trobar estrangulat, havent perdut tota noció de qui sóc. Mera carcassa. Exclòs de mi mateix, m’haig de reinventar. Amb els ossos del filisteu em recomponc. Reconciliava sexe i pedra, i tendresa i ferro rovellat, i ètica i guerra, i exterminació i humà, i el fat que m’aguaitava badava bleda i bledà la boca com si era bleda bledana boca badada de boca de tomba parada per al mort qui n’ha perduda momentàniament la clau, mes que sap que li pertany.

Aquella tomba era meva, era nostra – de tota la congregació de maleïts dolents i malalts rars elements qui s’amaguen sota el meu altre nom.

Duc joiells misteriosos voltant-me el carcanyell, i toga arreu amb replecs acanalats, i tinc prosèlits, i llurs expectatives de prosperitat són favorables. I ara, sota el salomó d’innombrables enceses espelmes de la saviesa, tasteu-me aquest brou màgic i me’n tornareu contesta.

Fosc exterminador ineluctable els has morts tots. Soliu, sense oposició, ets gat estrateg qui amb molt de compte engega els mecanismes de la revolució que reverteix, a cop d’onada, tota inevitabilitat.

Teatral, t’has presentat, i els enlluernadors projectors es fixaven als racons fins ara del tot ombrívols. Sense ham enxampaves garneues presències qui ningú no havia encar copsades. El teu acte l’atenció de tothom, ara prou empàtic, fermament ha robada.

Els senys, els sentits, no serveixen altre que per a enganyar-nos – els dius –. Cal desempallegar-se’n. Només sense sentits copsem la realitat amagada. Ningú no em sent, ningú no em flaira, ningú no em veu, ningú no em tasta. No hi sóc. No hi sou.

Un terrabastall ens interromp. El cercle de tips i retips al mateix temps que érem enmig del nostre espectacle, acabaven ells el llur. Flassades blanques voleien pertot. Els esperits ocults atraça’ls – s’han reamagats, segurament a llocs molt més difícils d’encertar.

Cap dels meus deixebles no fa sinó aixecar-se les faldilles i fugir. Amb notòria intuïció cap d’ells (de fet, d’elles) no cau en cap dels paranys que jo, antic guerrer, havia sabut parar.

He romàs de bell nou sol. En col·lotge abstrús només amb mi. Sort que estic dotat per la natura infatigable de tota una escombrada de saludables rutines. Haig de clapar per a veure-ho demà tot més clar. Ah que escalfadet i còmode no seré entre tots aqueixos llençols que els vans tímids esperits de la misteriosa esquematització de l’entramat en llur esvalotada fugida no han oblidats. N’escoltaré, divertit, els roncs renecs i els eixavuirs i estossecs i oïssos causats pel fred que els carallots no passaran. Elfs lascius s’hauran d’empetitir i hauran d’estrènyer-se plegats ,i havent potser formant un gegant, de la meva mida vindre’m a afalagar i a fer-me la cort entre les boirines del somni perquè els vulgui atorgar abric i substància. O tot se’n va en orris novament, món collons no gens consistent, és clar. Em sembla que ja ho havia asseverat.


~0~0~





[Extrets de l’estada al món rutilant on se’m barallen manifest oblit i anamnesi groga]


Mestre Z es demana per què existeix (i a la gàbia de qui)


[Mestre Z a l’atans de la mort, collonets per corbatí.]

—Tots som rius de minsa vida i tots morim a la mar de la mort — tot raja avall, i au, fa n’Heràclit.
—I l’imperi de la mort — és infinit.
—I l’única veritat és que tot comença en mort — i n’acaba.
—Asseu-te o jeu, i no facis altre que contemplar el temps escolar-se — tantost et bellugues, se t’esmuny el temps com llebre esventada — llebre qui probablement jamai més no t’ensopeguis — en rosegaire enyor (quin altre remei) llavors pansint-te.
—I ara oblida-te’n — i sense mai flectir recorda-te’n que te n’has oblidat.
—Tens la impressió que no hi ets tot — on perdies el tros que et completava? — te n’enyores sovint — vagament un vaga idea et formigueja que... — mes no, segurament no — no.
—Ets un triomfador i ton triomf triomfa pertot — arreu triomfals es passegen tos triomfs, i no reïxen mai cap de tos mals reeiximents a trobar enlloc ni eixiu ni eixidiu.
—El públic com si no hi fos.
—Enraonant en quiliàstic, en escatològic, no te’n surts pas millor que en les hipnopòmpiques figures del pregon mareig d’on si fa no fa no en tornes d’escorxar-hi el gat.
—Amb aclucalls i catatònic, ixes de l’amargós somnífer tan superflu com quan te n’enfonsaves.
—Surar surar, no suraràs mai — símptomes corrosius, qui se’n desix?


~0~0~


Musiques d’insecte


Se n’era i no n’era que en aquell complex de grans magatzems, recentment moltes de fallides haguessin provocat que força botigues fossin abandonades.

Doncs bé. Avui mateix pujant les escales cap a la llibreria abandonada on adés sovint portava els meus llibrets a vendre, veig que ja en davalla gent amb un llibre o altre naturalment pispat. Ningú se n’amaga. I ara que sóc dalt encara més gent. Tothom hi tria i hi roba llibres i llibretes i postals i d’altre recapte d’escriptori, mes ai! que ningú no toca ni un dels meus llibrets apilats, cada pileta encara embolicada en el seu embolcall de plàstic transparent. Haig de vèncer la temptació de robar-ne un dels meus jo mateix, mes no, me n’estic, fóra massa humiliant.

Moderadament cofoi d’aquell acte de conscient acceptació del propi trist fat i conscient de la fàcil privació a què m’he sotmès, bo i estant-me d’acollir-me a l’estintolament deceptiu de la meua vanitat, allò m’ha distret fins a tal punt que trig prou a adonar-me’n que estic levitant. Modestament levitant, mes levitant nogensmenys, vós.

Veig doncs que sóc l’únic que ho pot fer. O en tot cas que ho fa, que gosa fer-ho, sortós. I au endavant, gairebé xiroi. Levit llambresc, sense fer cap mena d’enrenou, no gens pretensiós, just pam, pam i mig del terra emmoquetat amunt, amunt i avall pels corredors subterranis on desemboquen botigues i grans magatzems. Fins que, tot imperceptiblement levitant, m’he ficat encara a una altra botiga abandonada amb la porta també esbotzada un bon tros. Dins hi ha dos minyons damunt la pols bo i jugant-hi amb joguines robades. No porten ni un fil de roba, i me n’adon, de sobte un brinet excitat jo mateix, que llurs cigaletes totes ertes els romanen. Minyons trempaires i enjogassats, ai que tinc por, tot d’una, que ningú m’hi enxampi i m’acusi d’abusacanalla; per xo, vós, vull tornar-me’n cames ajudeu-me, oblidant-me de levitar i tot durant una estoneta mentre vaig girant cua, fins que me n’adon de cua d’ull que entre les cosetes afanades hi tenen també una bosseta d’ametlles que sé verinoses — car poc que són ametlles d’ametller; són (m’és palès, car prou m’hi conec) aquelles menes d’ametlles que t’hi trobes si trenques el pinyol dels préssecs. I els dic delicadament de no pas prendre’n. Els ho explic amb miraments rai, mentre em desficii, pobret de mi, per tocar-los ni que fos una miqueta les cigaletes trempadetes. Prou me n’estic, tanmateix!

I ara que els convencia que no s’enverinessin, i, tot dient-los adéu, besunyant-me carallotament de tocar-los (com qui diu per equivocació, molt d’esquitllèbit!) els rígids piuets, no pas aitampoc amb la palma de la mà dreta, just amb el dors, i ben satisfet, gairebé levitant de bell nou, me’n tornava cap a fora, cap als corredors on més que no pas levitar-hi, l’excés d’excitació o aneu a saber què, em fa fer-ho a mitges, com qui tentinegés o s’hi trobés ensopecs invisibles. N’he degut perdre momentàniament l’habilitat o potser és que estic massa fatigat. Un moment em creia encara si fa no fa levitant, a una distància del terra molt disminuïda, mes en realitat no avençava gens. Carranquejava gairebé a lloc; levitar no levitava gens.

I ara ho veig: és que tinc el taló de la sabata esquerra enganxat a un set de la moqueta per bocins força atrotinada d’aquest corredor marginal. D’on que per comptes de levitar gens, últimament l’únic que fes fos, com dic, d’arrossegar els peus.

M’he assegut feixugament a una de les taules que hi havia gairebé allí mateix i que hom acabava justament de vacar; el seient encara cald i tot del cul d’altri, grassonet. Sóc vora una altra taula on rauen tres personatges de caire diguem-ne, si voleu, militar, dels qui ordeixen com sempre pilots d’enormes crims, això sí, del tot legals.

Pel fet que vaig, com de costum, pelat de diners, em fotran segurament de seguida fora. Tret que per fortuna dos marrecs d’aspecte mafiós no s’escaigui que vinguin a asseure’s a les altres dues cadires buides de la “meua” mateixa taula. Els demanaré molt comcal i convenient, qui sap si un pèl elegíac, que em convidin si volen si més no ni que sigui a un got d’aigua fresca.

Dit i fet. Mentre ells ordeixen per llur part crims menys legals i molt més petits que no els dels mitjamerdencs veïns, i poc que me n’entenc gaire, de crims, tot i que no escric pas llibrets que parlant-ne, bo i copiant si fa no fa el que n’he sentit en taules com aquesta d’ací i aqueixes d’enjondre, sense comprendre ben bé el que escric, mes prou essent del tot veritable, bevent ara doncs la meua aigua, m’he ficat a consirar en el fet que sigui capaç tanmateix de levitar, ni que sigui mínimament, i que no vegi mai ningú altri imitant-me. Cert que no es deu notar gaire, que levit, car mai ningú no s’ha aturat a remarcar-ho, mes el cas és que ho faig, i ningú altri enlloc assolint-ho ni poc ni gaire.

D’antuvi em semblava veure tothom surant, i jo el contrari, enfonsant-me més i més avall. Abans doncs em creia que la meua incapacitat per a surar procedia pel fet, com dic, de ni tindre mai mica de pistrincs. Car els meus llibrets no pas que m’hagin donat mai ni un cèntim per a viure; al contrari, em costa diners de publicar-los; només en public cap quan he recollits prou cèntims trobats ci i lla o guanyats fent feines ridícules; me’ls public doncs de la tronada butxaca pagant-los.

Em pensava doncs que del fet que anés sempre escarrutxat, sense un sou, vingués el fet més deplorable que fos sempre incapaç, com dic, escolteu, de surar gens. Mes vet ací que un jorn assolellat en un parc remot rere un arbre inconspicu, amenitzat mon crim amb etèries musiques d’insecte, jo seguint els passos codificats, vull dir, coreografiats, ran una conversa oïda d’estranquis que tingueren dos altres marrecs d’aspecte mafiós, oidà manoi que m’hi trobí un paquetet còngruament emmerdat tot part de fora amb autèntica merda, que part de dintre contenia nogensmenys un bon feix de bitllets!

I què en faig? Dels dinerets? Què volíeu que en fes? Potser vós ho sabríeu; no pas jo, llas; més encallat encara que no la rateta qui escombrava l’escaleta.

A part que, dels bitllets, n’agafava tres o quatre dels grossos i me n’anava corrents que em publiquessin el darrer llibret, edició molt augmentada, per comptes d’una petita pila, tres munts gegantins. D’exemplar tampoc no crec que en vengués en acabat cap; sòlit escunç, vós, com sabeu.

I ara què en faig, dels altres bitllets, car llibret no en tinc de moment concebut cap altre?

No sabia com fer-ho. Què fa hom amb els diners. Surar? Jo ni surava ni sabia què fer-ne. Com devia rutllar allò de la modernitat, on tothom es veu que, com qui hi neda, progressa endavant...?

Sí ves! Llavors vaig aprendre íntimament, diguem-ne que el cor mateix m’ho va dir, la veritat com una casa que, si era així, naquis del tot, que si no feia doncs mai prou el pes, era per qüestió com qui diu innata, de caràcter, de tarannà, intrínseca, substancial, pròpia, essencial, vet ací, que així és com sóc, i au. Inadaptable, mena de lleig peix abissal, guiat pel propi míser llumet que duc per barret; levitant, això sí, de cops, escadusserament i estranya, sense avís, de cop sobte, a pam, pam i mig, del terra ruïnós. Tret que fos sols que m’ho imaginés. O ho somiés. I ara recordant-me’n cregués que fos també veritat. Que ho és, vós, que ho és; poc que en tinc cap dubte: ho és, puix que m’ho crec.

Ho sóc: levitaire. A estones perdudes, sobtades, inconcebibles, inesperades, poètiques, il·luminades, inspirades, on els llibrets es fan sols. I no he enganyat mai ningú. Cap llibret no he venut, cap llibret meu ningú enlloc no ha pispat. I aquell matí que us dic, ni jo no en pispí un. Mes toquí-hi dos vitets dretets com cueta de gatet... d’on la bava se’m congria només de consirar-hi.

Si hagués gosat menys subreptici entomar-los els delitosos apendicles i fer-los-els dansar qualque veloç tarantel·leta, com ampolletes de xampany massa sacsades, d’on taps i defes, i estapolanys i tomanyins, espetegosets se n’enlairaven, i en tastava beneït les bromeretes, potser, qui sap, encara amb el record dolçament en levitava.

Tornem-hi: sí ves; recar-me de no haver gosat fer-ho? I tant!


~0~0~


Què en faré del dineret?


Potser per qualque mena de boja baterola pujaré al prostíbul car.

Més car que no em pensava!

M’he tocada la butxaca... Malament rai.

Mentrestant havia pogut sentir com proposaven llurs preferències alguns dels clients abans meu.

Me n’agradaria una de molt patriòtica religiosa casolana hissant la bandera sense bragues i pregant molt devotament amb el cul cagat — deia el militar.

Mes tots en són — molt tocats i posats.

En conec alguns de vista — tots eminències — el farmacèutic el polític el carnisser el propietari el metge qui sempre s’atura a inspeccionar-te les parts...

Tothom molt dignes i amables i naturals i civilitzats.

No n’hi ha prou no n’hi ha prou — em diuen a una oficineta amb la porta oberta.

Agafava doncs la porta i avall.

Me’n vaig tranquil·lament sense que ningú no m’hagi tractat de re desagradable.

Alhora que hi sóc escales avall també han sortides dues prostitutes.

Una de jove i elàstica l’altra feixuga madura ambdues molt extremades.

Xerren de coses de dones... de compres de modes de com eren de ronyoses ni de males bues algunes...

De com un cert home del qual no en reconec el nom és a les portes de la mort.

Baixant baixant hem agafada segurament els tres plegats la mala porta.

Me n’adonava que en devia haver unes quantes d’amagades si de per cas calia fugir...
o evitar la topada o la trobada entre dues personalitats molt honestes molt respectades socialment
(mes enemistades o que fossin oponents polítics)
o policies i alts graduats i bisbes i coses d’aqueixes d’importància qui-sap-la...

Senyors casts distingits familiars molt honorables...
Llurs petites disbauxes i perversions millor romanent d’empertostemps a les fosques.

Hem anat a parar a un soterrani on un corredor com els corredors dels hospitals amb portes que s’obren només d’un costat mena molt lluny...

A una finestra polsegosa i enteranyinada amb reixes que només surt a un forat fosc.

La vella se’n tornava amunt no fiant-se’n gens.

La jove diu que roman amb mi que faig cara d’eixerit.

Ara continuem perduts pel sinistre corredor que s’embranca ci i lla.

La jove diu Lost! That’s a rat’s hole.

Li dic Well all rats know how to get out of rat’s holes.

But I’m a girl!

Well girls get out of holes too — (oh sorry! sorry!)

Ella se’n riu del meu empegueïment.

I de sobte endavant per un altre corredor molt semblant al primer que no duia enlloc hem trobada la sortida.

Aquest corredor s’obre al capdavall cap al darrere d’uns grans magatzems.

Saltem el darrere d’un taulell baix ple de quincalleria i ja hi som entre la gent del magatzem
a barrejar-nos-hi separats per un somriure.

Ah curt idil·li quina felicitat!

Em feia l’efecte i tot que levitava, carallot qui sóc.


~0~0~


He vingut a aquest món rònec només a vendre-hi l’or. Tot el que he anat trobant aquests darrers seixanta setanta anys per clavegueres escombraries tombes i castells embruixats.

Què compt tindre-hi? Insígnies medalles anells afiblalls fermalls teixells creus esvàstiques...

Sacsa-hi!

Res! Cap soroll.

He tornat a vindre-hi al capdavall amb totes buides les butxaques.

Ni pols.


~0~0~


Orolcatram


Et colc t’am t’idolatr t’ador
or

T’ador t’am t’idolatr et colc
olc

Et colc t’am t’ador t’idolatr
atr

T’idolatr t’ador et colc t’am
am.


~0~0~


Mariner marieta he tornat de moltes guerres content d’ésser de bell nou a terra ferma. Ah les modes i les carns tendres! M’he posat a caminar a la mateixa vorera on dos jovencells, vestits només de florejada gasa rosa, discuteixen pausadament de coses tan importants! Quantes de vegades ens hem creuats amunt i avall de la vorera, i llur conversa, els petits fragments que en cops, si em semblen interessants! I llurs ratolinets com bransolegen a llurs carranxes! Ah jovencells, com us m’estic escorrent!


~0~0~


—Ah bon dia, ha ha!

L’eunuc Cataloni. Llargues se les sap, per força. Per això ha sobreviscut. Com qui es depeny foll perquè no el tanquin, i així fa creure que “creu”, com cap altre datpelcul corrent i alienat, al·lucinat i pec, robòtic i formiguenc, infantilitzat, menat pel nas, deixuplinat pels atrotinats clergues del cervell ètic, raquític, emmerdat, cretinitzat per llurs dèries de ximplet...

O pels rics manaies sarcàsticament esclavitzat.

Així ell.

Fent-se el m’ho crec-m’ho crec.

Fins, si mai s’escau que estort no esdevé, que no li caldrà ja més depènyer-se foll.

Veuríem llavors de debò qui és.


~0~0~


Només el peix mort davalla sempre amb el corrent — diu una dita o altra.

Mes de vegades és el peix més viu el qui davalla amb el corrent, car oi que cal pretendre ésser mort si el qui et voldria “pescar” només ha ulls per al peix viu?


~0~0~


L’avi Carlets s’esguardava el cos — sí, sempre el mateix, una mica més abonyegat, un mica més fet malbé, però no, sempre el mateix cos, el mateix esquelet, les mateixes cames, el mateix neguit d’anar fent i au.

Ara, si el cos és el mateix, el desgraciat qui hi ha dins sempre és altri; no el reconec mai; les pors són semblants, els cobermòrums també, les enrònies, les dèries, els deliris, les pegues il·lusions d’il·lús, les desesperacions de desesperat, tot això semblant, però el personatge, no; el personatge gens.

Qui collons és?

Qualque rèplica sempre, només genuïna el que dura un instant...

I l’instant escorregut, fals; fals, fals; no em puc creure re de mi mateix; només el cos; el cos sí, el cos hò, el cos rai, una mica més cardat, una mica més merdós, però qui l’habita, ah no, aquell no, aquell qui sigui em fa l’efecte que és un estranger qui s’hi infiltrava, mig estrafolla, mig lladregot; poc en faré gens cas; au, vés-te’n a trucar al cos de la vora, capdecony; t’estic apuntant amb l’escopeta, saps?

—L’ou, bon dia.

—L’ou.

—Vinc...

—Fot-te-la enllà. Get thee elsewhere. Res a pelar-hi ací. Not interested.

I envant.


~0~0~


Amb els deu dits rosegats — tres o quatre gairebé rostats fins als artells de dalt (els qui hom empraria per a mastegotejar el pugnaç contrincant)... Tornem-hi. Amb els dits d’ambdues mans rosegats per haver monejat amb àcid, ara puc fer’m arreu l’heroi científic qui per la seua ciència, pobrissó, patir-hi rai. I puc doncs visitar laboratoris a doll (hom m’hi rep com si hi pertanyc) i discutir-hi amb científics de tot pèl (car els sóc si fa no fa col·lega, fa?). No dic que els caigui a tots perfectament. Quan tomb cua sé que força d’ells em diuen de miss Monyons, sí ves, perquè m’abelleix bon tros passejar’m pels corredors de laboratoris i museus bellugant el cul i aixecant els avantbracets, amb els braços ben collats a les costelletes com si m’hi amagués molt empegueïdorets pitets...


~0~0~


Bany de multituds?


Cares de goma — admiradors — llurs cares enganxifoses — cossos de cautxú... se t’enganxen pertot.

Has de córrer a rentar-te.


~0~0~


Funesta fungibilitat dels fils;
cada titella al cap de son fil balla,
i com més balla, o amb més estils,
es gasta amb l’ús i sent l’última dalla;

dalla que el fil li talla i l’amortalla,
a tall de fus dujant-se-li subtils
les filagarses, fent-lo endevinalla
que rai encerten fins els més puerils.

Se li rompia, pobret, la gansalla
que el vol cosit al món com els pernils
qui dels trebols pengen com cap troballa

que se’t despenja si amb talls massa hostils
massa sovint rep ans d’ésser recialla...
Sòlita història on no riurem, humils.


~0~0~


Tot hi és literatura


Se’m banya el cap, somorgollat del tot, en literatura.
Tot el que se m’hi barreja: nocions irreals, fictes, hipòcrites, fal·laces, de ninot.
No em crec ni l’espectacle ni els actes que hi faig, i trob que la meua actuació és sempre falsa, nàquissa, pobra, mentidera — repugnant.


~0~0~


Sense esperons qui en fereixin la ronya


Muntes la mula de la mort...
o la mula de la mort et munta?

Tant se val.

Ensems aneu vers el mateix canyet.


~0~0~


Expulsió dels innombrables disbauxats qui t’enfarfeguen la casa — cal netejar-la de dalt a baix tres cops seguits — només hi deixes romandre l’altre — pàl·lid, mig blau, sempre al llit, somiant...


~0~0~


Sóc qui s’enfila greu a altes finestres i més alts racons a desallotjar-hi dalt de tot, a caus d’arquivolta i a ascles de dovelles i carcanyols, àvols cuques de verí — tot perquè senyoretes i senyores, i mammotreptes i histèrics i d’altres fluixets assortits enfollits de bòfies, vull dir, de fòbies, es puguin veure, quan per llur casal es passegen, estalvis de sobtats esfereïments sobretot nocturns, quan les ombres de les primes potes o les ales en serra s’allargassen grotescament i duen doncs pors primigènies.

De cops me’n record mentre neteig quan era mestre i senyor del castell, i tothom em respectava i s’esperava amb candeletes que els ordenés i acuncés com si fossin inútils figuretes de plom, i ara... Ara, d’ocre servent, hom ni em pretén conèixer... sinó quan cal tot d’una treure de bell nou d’alçades i d’inferns repatànies enfonsades o atrevides cuques si fa no fa malignes, com dic.

Tret que tot plegat és una condició la present de lluny preferible a l’antiga.

Tota la meua responsabilitat ara, no pas de manar, ans de servir en solitària feina que tothom altri tem. Ah meravellosa vida on la major part del temps em pertany exclusivament. Estona a estona atrapada com cuca rere cuca qui hom estudia amb ull amatent.

I els esperits hostils de l’indret ara rai. Se me’n foten totalment, no me’n sent gens atès; ni molla no em concerneixen, ca? Vet ací on també la llibertat.


~0~0~


Brosses


Jovenot carallot, un cop vaig portar una histèrica jovencella amb la qual, a manca de millor, aquells dies no em veia, de visita, entre tarongerars assolellats, a cals mos llunyans oncles de Borriana.

La histèrica jovencella encantada amb el paisatge i amb la gent. Tret que a la mínima ventegadeta, qualque molt maligna brossa reeixia a metre-se-li a un ull o altre de la cara. I llavors, ai mare meua, els maleïts escarafalls! I els crits i les pors i les exigències. I doncs l’havíem de dur, renegant íntimament mon cosí i jo, a ca l’oftalmòleg, un paio car a collons, que li tragués de l’ull la puta invisible imaginada brossa. I allò en quatre dies que hi fórem s’esdevingué tres cops!

No li n’entren gaires a l’ull del cony! — dictaminà la tieta Nati.

I la raó que duia, jotflic. Car al cap de poc que partírem peres i ella prou trobà un altre mec, la jovencella histèrica les histèries se li fongueren, car aquest mec l’hi embotia es veu cada cinc minuts, al bon indret, d’on que mai més doncs no es planyés ella de brosses a cap dels ulls de la cara, havent el del cony ben atapeïdet ans afetgegadet amb les brosses calgudes.

Cert que com afegí la tieta Cardant prou tots els mals rai que se t’esvaeixen.

Apreneu-ne doncs, minyons. És més cansat, mes surt més a compte, sabeu?


~0~0~


Juny 26, 1990


El dia on perí en Pedrolo
és el dia on furient m’envolo
cap a catedrals de fel.

Sense guia qui em convoco
a cada per d’oradura m’aboco
i a tota cuca tolc el tel.

Ara esperaré el dia que em toco
no pas desesperat mentre em moco
del qui despullà pèl a pèl:

Tant de botifler exposat evoco
qui per molt que encara s’enroco
no és altre que venut “rebel”.

“Rebel” merdós qui els de casa violo
m’hi cago rodó com fa en Pedrolo
i els rebutjo amb tot el zel.

Vil acastellanat qui el meló esmolo
per a dir’s (en enemic!) “rebel·lolo”
cal extirpar’l de soca-rel.


~0~0~


Era el gità qui tocava el pià;
érets luxúria qui al pià es gità
perquè l’orgia bullia i pia
sonava l’alta boja melodia
que amenitzava la nocturna por
d’on no sortíeu per cap camí bo.

Éreu cardant damunt el meu pià
i dissonant i amb certa melangia
encar gitava com marcida flor
pètal per pètal les notes de pia
pena mon trist pià de trencat so.

I s’acabà l’orgia i ets com un moc
que no em puc treure i enyores ton boc
de qui no pas el mocador no sóc.


~0~0~


Oh les múltiples boneses


Oh les múltiples boneses del vindre emasculat!

També i tot n’Hèrakles n’Òmfal l’en torna:
veu que sens ous cap llord borinot
al niu virginal l’hi botzina ara.

Bleixes i et saps mestre de l’Ésser al Món Plantat
no pas per èmfasis mal-vinguts de falses hormones
martiritzadament tothora empeltat.

Mestre de l’Ésser al Món Plantat
vas-hi soliu i amb peu pausat
d’assenyat precursor qui roman a l’aguait.

Preparatius per al darrer viatge
de cap obstacle pensant-te ostatge
als nou minuts el primer gol estampes.

El linier l’ha anul·lat
xarxes t’enxampen
el dit abaixat amb el qual suara assenyalaves el centre.

No crec que et surti pas gens de fum
de cap ni un dels queixals.

Només muscleges ja refotent lo camp.

Només hi vinc — dius — a netejar de brossa
(l’empesa despesa de la maltempsada)
les vies i els marges on l’acció es desclou
...o l’espectacle.


~0~0~


Som els estoics — perquè re no s’equival, tot s’equival / perquè tenim por de tot, no tenim por de re / perquè tot ho trobem interessant, tot ho trobem indiferent / perquè capim l’instant, capim l’etern / perquè ens sabem vius, ens sabem morts.


~0~0~


Espantalls de la mediterrània

orfes d’anonimat (tots teniu àvia).


~0~0~


Si els dius la veritat els neix l’odi (Terenci)


Ens espetega l’animadversió com una mina eruptiva induïda pel més lleu airejol;

ectoplasmes de fúria ens fugen dels repetitius aiguamorts de la pell
qui esdevindrà despulla perquè les fonts de l’odi crebin amb més força;

espontanis raigs d’acrimònia ens brollen instintius devers l’odiat
qui voldríem mort instantani ans fet barreja esclafada i llençada
entre les brutícies més infamants...

Si calléssiu d’una puta vegada, maleïts papissots!


~0~0~


Popem, popem! s’esgargamellen els embacinats qui us embacinarien.
Mes tot el que popeu, encastelladrida púrria, tot el que popeu és la mateixa merda xarnega de sempre.
I el que supuratius en secreteu, pitjor.


~0~0~


Sabateig


Que tot el que ens tortura ni sotmet rebi doncs contumeliós
sabateig

Bategem-ho amb sabates

Sabatejant sabotegem de faisó o.k.!

Llencem sabates a les tines dels vins ensangonats dels mariscals
llencem sabates al cor de les màquines infernals
llencem-ne a les calderes auríferes dels tirans
on s’escauen borborígmiques les reunions i parlaments dels qui legislen venuts
llencem-ne pertot on la bromera pestilent de les lleis marcials no bombollegi
d’on l’oprobi ni la viltat no surin a ofegar’ns...


~0~0~


Si em faig de nits on em pruu mai de fer’m, i lli m’hi trob el nan qui cerc, dic Sort que tinc, car nan amb gep prou rai duu sort.

És un nan groc amb vult molt lleig; per nas un cuc; tot os és rel, i el sac del cos té grops per ulls.

Ni amb zel de tronc el nan no creix.

Me li tomb per a fer-hi el traç. Em trac el xi i al seu gep hi osc mon nom. Em diu ell que si compr l’u, i l’u, i el cinc, i el set, i el nou, el sis, el vuit, trec el lot gros i sóc ric.

“U u cinc set nou sis vuit” prou que surt, i faig salts i salts d’urc i...


~0~0~


O com diu amb immensa raó l’esgarrapat boldronaire resident:

Pler de pler
li palp lo polp
Oh pol ple!
Pèl pla!
Pal!
Plor!


~0~0~


Apelleu-me impúdica, capitans


El polp al glabre colp palpava’m entre maquinacions d’eunuc dement.

Disgust immens d’aquella borda intimitat. Tot d’una, el jutge coll-torçut allargava la llengua, enastat en fàl·liques porcellanes, d’on les berles i els fragments li obliteraven els mobles de mitjanit.

Mos llavis híspids se n’esclafien, tot regalimant tebis sucres rítmicament ensalivats. Sembles, li faig, llamàntol histriònicament esguerrat.

A l’ampit del vehicle, en la foscor i l’absència de l’enlloc de malson on ens havíem confortablement amagats, relluïen atlètiques qualsque mosquetes de llum. Jutge estossinat, s’exclamaven amb revulsió, tot clicant instantànies tangencials de l’escena del crim.

Ombres de petrificades salsitxes vellutades plovien palpables.

—M’admetré il·literada, mes és evident (només cal demanar-ho als savis estercoraris, pagant-ne els peatges i duanes deguts) que una concatenació de naufraigs afligeixen arreu els panteons, d’on que ahir (com segurament avui se n’envolaran) se n’envolessin fesos ans escalabornats esperons d’estàtues ducals i d’allò rai l’aristocràtiques, i, en ambigus trontolls, que furtius s’introduïssin a caus escollits. El del jutge s’hi esqueia com sabeu, en aquelles hostils endreçúries soliues, d’ésser-hi adient d’allò pus.

—Foscs verals d’absències tangibles, faunes hi reveig; cluca en reveig, corrues; corrues de faunes itifàl·lics, pràcticament eteris en llur fàcil anar amunt i avall, i esbiaixadament, d’improvís, per les espesses selves; eteris, dic – fantàstic, llur cos sencer – imperceptibles, tret dels fal·lus, llurs fal·lus tot trempats; els fal·lus no pas, els fal·lus no gens eteris; els fal·lus sòlids com marbres rosats.

—M’apellareu impúdica, capitans, mes quan veus llençat amb violència per les folles onades del destí el bocí més esmolat del cimbell androgin qui incestuós et seduïa, i el veus llavors místicament ans miraculosa introduir’s al cul del masoquista qui et demanava de martiritzadament sodomitzar’l amb els paral·lels gegantins cargols rovellats que estintolaven les arruïnades vies del tren veí, ossificat per sempre més en la seua fantasmal ivaçosa fugida cap a l’infinitament entortolligat horitzó del mai pus, esdevens magnament insurgent, et vols meravellosa acròbata de circ celestial flanquejada per un parell d’eriçats simis ignars a qui les xifres espanten. Tinc, capitans, avui gairebé tants com vuit anys.


~0~0~


Em reben tan malament que me’n torn de seguida
infants família negocis cendres
tot ha esdevingut “important” per a ells

totes mes amistats d’adés ruïnes

rebut amb malestar

runes silenci

tants de negocis neguits societat educació família
tantes de “coses importants” que continuen de semblar-me
una merda.


~0~0~


Sóc l’home del gran cigalot
cap trompa d’elefant aumon
m’arriba a mitja cigala.

Si el colló dret és ceballot
l’esquerre el senyor Ramon
podia emprar’l de mangala.


~0~0~


L’espectre Ramonet


Ocells
en magatzem
entre els llibres apilats
roseguen la fusta
i ploren
i escriuen en l’aire tot volant
la historieta
dels dos ornitorincs
xipollejant
rabejant-s’hi
a la basseta…


~0~0~


Teatret del suïcida


Els ulls se’m creuen ocells
i els creixen plomes

L’opacitat causada per les plomes
esdevé indret d’encant
on l’idil·li s’envola.


~0~0~


Element Eusebi.

El coneguí de ben jovenet i ja tenia dèries d’immortalitat, aquell element d’Eusebi.

Aquell element d’Eusebi va saber trobar un nou element que anomenà Eusebi — no sé exactament on cau ni rau, vull dir, als indrets de l’escaquer tan ben conjuminat d’en Mendelèiev, la taula periòdica dels elements que en diuen. Segurament entre la casella noranta-nou i la tres-cents trenta-tres. Ara, tant se val, allò que importa és que l’element EUS (l’element eusebi, doncs, com aquell element d’Eusebi mateix) és immortal mentre (i pertot on) la humana raça no vagi raent.

N’hagué de dir EUS, doncs, perquè EU ja era ocupat. Al lloc 63 hi havia l’europi que em sembla que no serveix per a res.

Al contrari de l’eusebi, que serveix, es veu, per a tot.


~0~0~


Me’n vaig anar al pont damunt el Segre
hi davallava ondulant l’aigua clara...
m’hi llençaré...?

Conciliatoris
els buits xarrupen suburbis
n’alleugen les ànsies.

Arribes a Pardinyes on aviat la dinyes.

Hi vas amb una sabata i una espardenya
mes de deixar’t viure ma dama Mort no es denya.


~0~0~


El son on mors


Kleobis i Bíton eren forts com bous; com hagueren portada en carro llur mare dalt de tot al temple alzinat, ells estrebant, enjovats, davant, llur mare demanava als déus en acabat el millor guardó per als fills, a qui el gran sacrifici pels pedregosos viaranys, que pujaven en angle esfereïdor i sempre doncs tots plegats a frec de caure angoixós penya-segat avall, feia suara estossegar a mort i ja treien fetge i freixura.

Els déus consideren que no hi ha de millor per a cap humà com caure de son en el son on mors.

D’ací que açò allerin als germans, que s’adormin, i dormint, morin. Miracle.


~0~0~


Miracle


Ah, pollinaire; el pollí que em vas vendre l’altre dia se m’ha mort; em sembla que me’l vas vendre malalt; m’hauràs d’indemnitzar... o... replevir-me’l... o...

Globus misteriosament provocat pel pagès. Esclat de tempesta. Tocats pel llamp?

En pinacle daurat, la deessa!

Samfaines i vermuts!

El xic i el dolent s’uneixen... amb un bes?


~0~0~


Fira dels cossos


Vinclat damunt la gleva, els faixats ronyons demanant treva
“em cago en déu” va dir el pagès
i li va caure un llamp al cap.


~0~0~


Lasst uns folgen, Gertrud


És agradable recordar (plaent-s’hi) petites esdevinences
— d’ahir, d’abans-d’ahir i de demà —
ocorregudes suara en el benésser

És agradable anar en tren
És agradable recobrar pans que d’altres troben massa vells i menjar-ne pessic a pessic
És agradable en bonhomia xanxejar una miqueta amb els amics
És agradable de jeure amb la dona d’altri
És agradable pagar per la llet amb canvi, centimet a centimet, i equivocant-nos-en, damunt el taulell, tant el vailet com jo, sense treure’n gaire al capdavall l’aigua clara, i al capdarrer tant se val, no ve pas aitampoc ni de centimet ni sentiment
És agradable a tota edat — de zero a l’infinit — de jugar amb aqueixa joguina — i que hom t’hi jugui — que se’n diu sexe
És agradable seure al Sol i compondre un poema afable tot saludant la gent qui entra i surt del cafè a la platja.


~0~0~


Acteó L’Ull


En Dalí, en Guasc, en Muntanyà i eu sallàvem pels hiperespais a trenta trilions pus que no pas la merdosa velocitat de la llum; el nostre coet escuat es deia, i cap de naltres poc patia pel nom d’on hagués d’antuvi aparegut ni a quin magí desesperadament abraonat amb les obscures ciències, Manifest Groc; cert que ens assaltessin sovint al·lucinacions de vides pretèrites, futures i, no cal dir, alternatives, tret que mai no en fotíem gaire cas; anàvem a cert astre de certa galàxia totalment oposada a l’altra on es veu que érem no fotia tampoc gaire, i tampoc no ens ensopegàvem enlloc amb cap igni o despès roc en orri, escarot; prou assolíem cada cop eludir’l, esquitllar’ns-en; isnells, asimptòtics, relliscant com símfil o miriàpode damunt el regalim llefiscós ran cada humida altra pedra, just amb minses fregatel·les n’havíem prou per a esbrandir’ns devers el molt més lluny; nostres peus de granots es falcaven a esquerdes o amb els dits desunglats als ònixs dels traus de rude solc dels geps de gegantines fissurel·les ens repenjàvem efímers, i així empesos repartíem, llavors mai per cap estrat d’òrbita, ni el més atansat, no pas presos, ans doncs força accelerats, i estrafèiem, al començament unànimes, les albíxeres, els aürs i els crits de visca dels astrofísics devots de Moloc qui centúries ha oblidàvem a les bases, tret que en acabat, pansida la novetat, ni cas aitampoc no em fotíem, de tantes d’afegides groguenques velocitats ni mons manifestament calcats dels d’adés... Car ens n’habituàvem, ens hi fèiem, com a tot i a tothom tothom prou cal que s’hi faci, se n’habituï; al capdavall, vós, se n’ugi, palès.


~0~0~


Perquè vull riure; perquè tinc jorns melangiosos, agafava el corser i colcava fins als límits del desert on hi ha el fort de la vella qui ven gelats — hi ven els barcelona que vénen afetgegats dins acolorit gobelet, i hi ven els pèrsics que vénen rodons embolicadets amb papers lluents — són tots plegats gelats que es fonen tantost els obres o desemboliques, i encara que et moros de set, no pots mai ni tastar’n un pessiguet, i t’has de ficar a riure encara que sigos el pitjor i més malcarat dels bandits. Tret que a mi no me’ls ven, a mi me’ls dóna de franc. Que per què? Perquè no en fa pocs, d’anys, que ens coneixem, i perquè una vegada li vaig donar la idea que si venia algú amb males intencions li dongués no pas un altre gelat de vent com dóna a tothom qui en demanen perquè al capdavall volen riure, no, que al malparit li dongués un gelat explosiu, que sempre en tingo desats dos o tres, amagats entre els pèrsics i els barcelones, i que si algú en lloc de riure es fot a maleir i a amenaçar i a enfellonir’s, que li dongo acollonidament el gelat explosiu, perquè li esclato al cap i del miserable maleït sense humor no en romango traça.


~0~0~


Ningú no hi guanya amb l’espera


Patint jo fort de trempera
ella patint de cardera
ens trobem a vora l’era:
com fou abans ara era!

Cardada llarga i entera
d’aquelles que creen era.

Ningú no hi guanya amb l’espera.

Car cardant-hi com la fera
qui perforava l’esfera
d’on tot esclat s’esponera
fosa ja la polseguera
re no surt de polleguera.

Si presoner i presonera
fórem de dèria estrangera
ara riem gent sincera
qui no queia a la ratera.

Hom amb millor s’enquimera.


~0~0~


En convuls silenci les anagnòrisis
d’intercanviades pròtesis
als mateixos orígens i cognoms
no us menen.


~0~0~


Se m’escarranseix l’ombra esfereïdament
en culpava el Solell
mes era mon cos, que es degenerava esventadament.


~0~0~


Tot el que escric desescric
palimpsest mal esborrat
hi filustr el temps antic
per ascles de subratllat.


~0~0~


Arreu les dones guaitaven
el 69
allunar al televisor
mentre els guaitava per la finestra
faldilles amunt
mentre badaven
la molt millor lluna
del cony.


~0~0~


Et localitzava l’ànima, manoi!

Se’t penjava al recte
a frec de forat.

Cada cop on cagaves
se te n’anava en merda...

Fins que (sortosament!)
(prou pots!)
te n’has buidat.


~0~0~


A la feina segur que no hi arribaré mai
m’he perdut 33 vegades amb el cotxe blanc
que he abandonat per a anar-me’n caminant
pels mateixos sempre desconeguts paisatges urbans.

Ara perdent-me doncs a peu pels carrerons
amb fonts a les cantonades i mercadets sobtats pels racons
on les dones de llargues faldilles blanques i negres davantals
compren els esmorzars.

Laberints de carrerons boteruts on s’ajusten els llambordins
i les portes de metall s’obren cap a abruptes atzucacs
amb anuncis no gens estripats per als campionats
de tennis i de boxa just passats o molt atansats.

I més et val tot plegat tornar-te’n a casa si en saps
a casa on la dona potser ja haurà tornada de ca l’amant
i voldrà veure el tennis al televisor.

És allargada al llit marcada pels quatre cantons
pels embats amorosos suara patits
el cony delitós encara encès i alhora apagat.

Quin desig boig que et permetés també llavors de cardar!
Mes només et mana de col·locar el televisor
així o aixà per a la millor recepció.

I com li n’estàs d’agraït que et digui en acabat
que tens permès de fer-li agenollat al seu davant
un lent massatge als peus
mentre va esguardant en Borís Becker i en Yannick Noah.

Quan t’haurà acomiadat vés-te’n al recambró
i vora la finestra esguarda-hi prop la finestra
dins els sobre blau fosc els acolorits segells
que la Unió Çoviètica dedicava fins ara a la Creu Roja.

Els tens tots i els esbrines i hi esbrines sobretot
aquell amb petits dibuixos de certs jugadors
del Barça força emblemàtics Ribelles Segarra Gençana
Olivella Fuster Vergers Flotats...


~0~0~


Quan tothom toca a festa, jo toc el dos;
si m’encofurn al clos, al cóm fic la cresta.


~0~0~


S’escau que ja nasquí amb la testa glabra;
Em dic, si us lleu, n’Artús d’Abracadabra;
Cal creure doncs que ja a l’úter massa
Me l’escrostí – la llevadora, tassa
De til·la a l’altra mà, m’estreba fort
Pel vitet trempat, i mon pare, el fort
N’Uter, pendragó d’arreu i Cornualla,
Amb mal gènit, de poc no me la talla.


~0~0~


Ai que matusser t’has tornat fillet!
Fiques els peus a taula hi vesses la llet.
No entens cap de les paraules que hom et diu.
Escues el moix com el prens “a tergo”.
Per comptes de “doncs” ens omples de “ergo”.
Confons la cena amb caguerada de perdiu.
I postergues totdéu a inferns de caganiu.


~0~0~


Viuràs enfeinat
en feines de cremallera

les dents aniràs posant
o les dents se t’aniran posant
perquè les posis

i tu tancant-hi
tancant-la
o la cremallera tancant-se
tancant-te

estesa il·limitada
on acurat hi ets
dent a dent col·locant-la
tancant-se tancant-la

ets dins fora
ets fora dins
tocant-te tocant-la
dent a dent
dent a dent
vermella.


~0~0~


Sóc una cuca qui troba un forat
i ara hi rosega amb assidu delit...
Sóc qui en fa ensems rebost comuna i llit
i espiell d’on veure-se’n retratat.


~0~0~


Seqüència directa


1)

Volíem que ens seleccionessin tant se valia
entres els més lleigs o els més bonics
que ens seleccionessin d’una cosa o altra
per això tots hi participàvem
i ens empenyíem
i ens volíem inscriure d’existents.


2)

Easily processed the multitudes
eagerly pushing all
then inside the small stifling room
where a few of us managed to squeeze in
the machine breaks down
grating to a halt.

So now anxiously waiting for somebody somewhat knowledgeable
an assistant a supervisor a mechanic of sorts...

After a few more hours
while the regular officer decamps
help arrives in the shape of a shapely lady.

After a while
tinkering here and there
she has mended nothing.

So, carefully closing the door after herself
squeezing by the sweaty obediently aligned costumers
she goes away also.

A few more hours must pass
slowly we realize we are on our own
silently or with nary a murmur we trickle out
we leave behind the little asphyxiating room...
facing what...?

Nobody left.
Empty interminable corridors.
Utterly lost.


3)

With parched eyes and throbbing gagging throat

What a strange shitty place
fostered and bolstered by a burning orb
keen on exploding or imploding
and at any rate going nuclear and amok

Doom-encrusted dirty black holes
threatening to swallow the pitiful works

Tiny ribbons of half-alive matter
thuggishly intent on cutting your throat...


4)

Per les carreteres s’anorreen els ressagats
màquines assassines qui retrocedeixen cegues
per a endur-se minyonets qui n’acabaven aixafats
gargots de sangs i ossos.


5)

Tortuoses escales avall cap a la foscor dels trens
t’hi esmunys mentre dones se’t pengen als braços
car qui altre les guiaria?
i si te’n deseixies cauen i qui les replegaria?
i quan fessin cap els trens qui les hi menaria?


6)

Paisatges descordats els sobres lleuger d’equipatge
ni t’ofegues als rius embogits
ni als fangs de l’esllavissada t’enfonses
ni a les neus traïdorenques t’encalles
i saltes els cràters roents
finalment a cims quiets enfilat
per a descobrir-hi noves terres d’horitzons clarejants.


~0~0~


Apareguda de l’Astre Ventís


Quan l’espúria deessa dels cabells de foc va aparèixer gloriosament emmarcada pel marc de la porta
L’home amb qui aquells dies jeia li cantava enguitarrat l’Apareguda de l’Astre
Però ella em mirava i em somreia directament a mi.

Quan vàrem anar a nedar totes les altres dones l’envejaven i demostraven per això una natació molt més vigorosa que prometia una vigoria doncs al llit de caire brutal i tot
Però ella només em somreia mentre nedàvem xipollejant sovint com no gaire destres aneguets.

Quan les vacances s’acabaren li calgué tornar-se’n a la pàtria i com havia d’escriure a algú em va escriure a mi en quatre fulls atapeïts
I en dir jo a l’home amb qui aquells dies havia jagut que guaités qui m’havia escrit em va arrabassar la llarga lletra tot ensalvatgit i amb esquírria i se me la va endur
I vaig romandre amb un pas de nas.

Què m’hi devies dir Ventissa Apareguda d’Astre Resplendent?

Les altres dones feien veure que s’entristien per compte meu però només els feia veure amb un gest de resignació que què hi farem
És clar amb això ni de cap d’elles tampoc no en vaig tastar mai les brutalitats sexuals
Sempre vaig ésser qui beneí els aparellaments dels altres i després n’ensumava els flairosos resultats tot fent amorosament els llits.

Feia ambtant tres dies que me n’oblidava d’haver menjat gens.


~0~0~


Mentre davant els indis molt devots hi pregaven
Me n’anava darrere el tòtem
i agotnat invisible amb tres o quatre empentes de budell...
Gros hi cagava.


~0~0~


Orinals amb lliure albir


Mon amic, savi de garatge, em demostra avui la seua darrera empescada. Quin geni, ell, vós. Són orinals. Són orinals que fornits d’ales helicoïdals ell els fa volar. Els fa volar, però, no pas on vol. On volen. Volen on volen, els orinals. Lliure albir a collons el llur. Els orinals. Els orinals plens, és clar, del que hom sol a metre-hi, als orinals. I qui sap on van, doncs. I on aterren. I on es buiden. Al cap de qui, diguéssim, molt embarretat, coronat; o durant quina cerimònia molt ampul·losa, repugnant. Com més repulsius, els ritus, és a dir, dignes, honorables, morals, com en diuen els maleïts carrinclons assassins qui hi assisteixen; o en ocasió de quina molt sacra guerra. De quin solemne enterrament. Quin repel·lent casament reial. Quina presentació de medalles a inquisidors i botxins selectes o assortits. Tant se val, qualsevol celebració llorda rai, collons. Allí s’aboquen, i tant; ells rai. Són creacions. Són creacions amb lliure albir.


~0~0~


Bona nit!


I de totes les paraules perdudes
en faig
un infinitament llarg poema
de silenci.


~0~0~


Sobtats enllumenaments a l’enteniment


N’enraonàvem a l’hora d’esmorzar. Hi havia la dona i son pare, i el televisor hi era encès tot i que el volum el teníem fluixet. I li deia a la dona que em caldrien diners per a comprar crema per a la carranxa del petit, al qual anit havia oblidat de canviar-li els bolquers abans de ficar-lo al llit. Massa ujats tots plegats, un jorn tan trafegós, quèiem retuts; i la calor que feia, havíem begut molt, i devia el petit tindre doncs la carranxa tota irritadeta. Alhora lliurava a la dona el paquetet clos de fotos que havíem recollit el petit i jo a cal fotògraf, una de la miríada de tasques absorbents que la dona ens havia dit el matí d’ahir d’anar acomplint durant el jorn.

I llavors ella, esclatant, vull dir, radiant, ens contava la bona nova de la seua nova feina. Que ara, ens deia, faria de meretriu. Que allò donava molt més. Que doncs suraríem millor. Que només calia esperar que la seua clientela engrossís. I llavors oidà, minyons, prou podrem.

Mes demanant-li jo llavors que quants de paios nous es faria per dia bo i meretriuecant, ens conta que qui sap, que al començament entre dos o tres, i més endavant entre sis i set, i que tots bons pagadors rai, i selectes, de les altes capes de la societat, car ella alhora entre les pus caretes rai.

I aleshores, mentre ella i son pare continuaven comentant les novetats, esdevenia mut, i un bri marrit i tot, enfonsat en feixucs consirs, alfarrassant les creixents probabilitats que, amb tants de transitoris druts nous, no em toqués prou aviat d’anar atrapant qualsque malalties afegides; milers de morbs potencials s’aixecaven com boires de verí a assetjar’m, tous supuratius morbs d’aquells, llas, dels quals desencastar-te’n ja mai. I de seguida m’ha vingut a l’esment (per un d’aquells enllumenaments sobtats a l’enteniment que prou sovint patim les ànimes poètiques) el mot feltxir — i amb el verb feltxir, per associació sònica diguem-ne, em ve el verb (i el mot, i l’acció) fletxerir... Ambdós, és clar, ja ho he apuntat moltes de vegades, derivats de “to felch” i “felching”... i de “fletcherizing” i “to fletcherize”. El primer (feltxir) volent dir, al meu magí si més no, l’acció de xarrupar la lleterada d’altri al cul o al cony de la dona, i el segon, fletxerir, l’acció d’haver de mastegar (per motius de salut) quaranta-dues vegades seguides, em sembla, si fa no fa, cada mossada que facis a l’hora de menjar per tal, és clar, com dic, de tot plegat pair-ho bé.

I en aquell instant, doncs, tot mastegant com qui mastega tatxes, o guixes de mal coure, o ceballudament endurits xiclets, els deia, a la dona i a son pare, mentre esmorzàvem davant el televisor fluixet, i el nyec, pobrissó, segurament tot escaldadet, encara clapava a la cambra del costat, aitan ujat dels tropells del dia abans, que ens calgué anar amunt i avall sota aquell balb Solell, de tal faisó que al capdavall, mea culpíssima culpa, recances ara rai, oblidava de canviar-li els bolquers abans de ficar-lo al llit, i els deia, doncs, dic, Ara he començat a fletxerir tot el que em fic a la boca; he llegit que diuen els millors com se’n diu, els millors especialistes de la digestió, els millors panxòlegs, que, si tot ço que t’hi fiques, ho mastegues quaranta-dos cops seguits pel cap baix, és segur que paeixes el menjar molt millor i que no pateixes al capdavall cap de les innombrables malalties del païdor, ni agror a l’estómac, ni úlceres als budells, ni cap dels càncers i gams i entecs assortits amb noms peluts rai, i remeis encara de pitjor trobar. I fan cara de rucs segurament emmirallant la meua. Mes la qüestió és que ja ho he dit, i que qui dubtaria que ver d’allò pus no hi vaig, i sincer i cor-obert... I crèdul, i embacinat? Tothom calibrant al rerefons del consirer que manies rai, i que aqueixa darrera, tard o d’hora, també “se m’esvairia”, discràtic volent-me tostemps jo que sí, carallot queixamiques, quan, de fet, la meua salut rai lo fèrria, vós.

Mes tant se val, car, amb tot allò, de debò què conjuminava, pobre de mi? Doncs que quan la dona, qualque nit, tot tornant de la feina, em digués ineluctablement de feltxir-la, és a dir, de fer-li nets a xarrups cul i cony de les lleterades dipositades pels necessaris, molt regraciables, clients, cada glop de lleterada aliena que amb llengua, dents i llavis no assolís de rembre, de descolgar-li’n (amb tota cura, això hò!) de cap dels botxinejats orificis, faré veure que el masteg quantes n’he dites? Seixanta-tantes vegades! De tal manera, vós, que segurament se m’adormirà d’avorriment, d’ujament, de son, retudeta en acabat de tant de pencar, i llavors, tantost la sentiré roncar, clac, amb somort espeteguet, d’amagatotis escopinaré el glop fastigós, segurament entecat de qui sap els horrorosos microbis, i em trauré de la butxaca l’ampolleta d’aigua oxigenada i en faré discretament un glopet i en gargaritzaré de valent, i per comptes de llengua ni re, pel cony i cul de la dona hi passaré un mocador mulladet, ei, i que cap altra malaltia l’agafi sa mare, saps què?


~0~0~